PalmaDer fliegende Holländer, de Richard Wagner, al teatre Principal. Impossible!, vàrem pensar molts. Mea culpa. Difícil, sens dubte, però hi va imperar la bona feina i millor criteri. No és un espòiler. Va ser un èxit, a teatre ple, i ohne irrtum –sense error– que diria el compositor, que segur que si no ho va dir, com a mínim ho va pensar. Tot va funcionar a la perfecció. Res no va decebre i potser aquest equilibri majúscul que es va aconseguir fou la millor i més imprescindible de les moltes virtuts que atresora l’espectacle. El cercle podia ser més petit que de costum, per raons òbvies, però sens dubte va ser rodó. Una circumstància que ja va quedar clara des dels primers acords de l’Obertura, amb els metalls, imponents, anunciant la tempestuosa tragèdia, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Guillermo Garcia-Calvo, per a qui Wagner té molts menys secrets que per a una immensa majoria de directors, per haver alenat els aires de les entranyes de Bayreuth. Salvada, aleshores, aquesta primera instància referida al nombre de membres de l’orquestra, que va sonar poderosa i exponencial, a més de rica en textures i impecable transparència.
Un altre dels apartats imprescindibles és, sens dubte, tenir una Senta de garanties, que pugui arribar al pletòric final amb la solidesa que requereix un personatge amb tants matissos i contrastos. Impecable Iwona Sobotka, de veu immensa, avellutada i subtil quan correspon, amb aquesta naturalitat vocal que no està a la venda als mercats, com va demostrar ja des del Johohoe! Traft ihr das Schiff, coneguda com La balada de Senta, tota una declaració de principis i demostració dels arguments de la seva polivalència. Per tant, el projecte ja tenia assolit un 50% del repte. No era tot ni molt manco. L’holandès, de Gerorge Gatnitze, de veu sòlida i poderosa, també va aconseguir fer molt creïble un personatge, a més de llegendari, gairebé mitològic. Perquè aquesta circumstància va ser una constant en la recreació a càrrec del director artístic, Marcelo Lombardero, de tots i cadascun dels personatges, com és el fet d’humanitzar-los al màxim. D’aquesta manera va crear una química molt especial i adient entre Senta i Eric, el seu pretenent, interpretat per Alejandro Roy, segurament el que aporta més coherència i cohesió a la coneguda i mítica història. Joan Laínez, per la seva banda, fou un timoner excel·lent, a l’altura de la resta, que no era poca. Tampoc el cor va decebre, suplint l’habitual quantitat de cantaires necessària amb aquest equilibri orquestral de què vàrem poder gaudir en un vespre memorable per moltes i diverses raons, com per exemple que sigui el primer Wagner representat a la història del Principal, i que sigui per celebrar el quarantè aniversari d’una temporada d’òpera que va obrint camins, guanyant públic i que ha traspassat amb nota un sòtil de vidre que semblava impossible. Llarga vida a l’òpera.