Lingüística forense, o com detectar rastres delictius que no deixen sang
L’anàlisi del llenguatge permet als investigadors descobrir els autors de determinats fets delictius. El vocabulari utilitzat, les errades ortogràfiques o fins i tot els signes de puntuació en poden ser la delació
PalmaQuan el germà i la cunyada del criminal estatunidenc conegut amb el nom d’Unabomber van llegir els seus manifestos anònims als diaris The New York Times i The Washington Post, de seguida es van adonar que aquella escriptura, aquella manera d’expressar-se amb idees vehements i un vocabulari determinat, els era familiar. Era a mitjans dels anys noranta i feia temps que no havien vist qui durant divuit anys s’havia dedicat a enviar bombes a objectius tecnològics i econòmics, i havia causat tres morts i vint-i-tres ferits. Els seus familiars el van delatar a l’FBI i les seves sospites es van confirmar. Entre altres qüestions, el que els havia cridat l’atenció era la frase You can’t eat your cake and have it too (és a dir, ‘no et pots menjar el pastís i tenir-lo alhora’), que, en anglès, se sol dir amb els verbs capgirats (You can’t have your cake and eat it too). La lingüística forense havia contribuït a resoldre un cas que havia fet anar de corcoll els agents durant gairebé dues dècades.
Expressió que delata
Encara que pugui semblar sorprenent, aquesta anècdota no és tan estranya: al cap i a la fi, hi ha persones que coneixem tan bé que les podem identificar de seguida només per com s’expressen. Sabem els errors que solen cometre, com abreugen les paraules o, fins i tot, quines emoticones fan servir en cada context. De fet, qualsevol text, oral o escrit, ens pot dir moltes coses sobre qui n’és l’autor. Per exemple, ens pot donar informació l’edat (hi ha paraules, com ‘pua’, ‘petar-ho’ o ‘estalquejar’, que són més pròpies dels joves que de la gent gran), el gènere (només cal fixar-se si algú es refereix a si mateix en masculí, femení o amb formes no binàries), l’origen geogràfic (segur que qualsevol mallorquí pot detectar un menorquí, un eivissenc o un formenterer amb només unes quantes paraules), la llengua materna o, fins i tot, l’estat de salut (la veu que feim si tenim angines no té gaire a veure amb la nostra veu habitual). No hem de pensar, però, que la llengua és una mena d’ADN, perquè la manera que tenim d’expressar-nos canvia força d’una situació a una altra: no escrivim igual per WhatsApp que per correu electrònic i no feim servir les mateixes paraules en una entrevista de feina que quan comentam l’entrevista amb un grup d’amics.
Ara bé, igual que tots tenim uns trets físics i uns pensaments característics, també tenim una manera pròpia de dir les coses i de construir frases, amb paraules o expressions que potser es desvien de les més usuals (és el que consideram elements marcats) i amb formes que, tot i no ser peculiars, repetim més que la majoria de gent (és a dir, formes prominents). Aquest és, precisament, un dels objectes d’estudi de la lingüística forense, la disciplina que s’ocupa de les relacions entre la llengua i el dret (no té res a veure, doncs, amb morts o cadàvers: ‘forense’ fa referència, senzillament, a alguna cosa relacionada amb la justícia). Això implica, per exemple, ajudar a desfer ambigüitats en textos legals, detectar si la traducció d’una declaració judicial és adequada, analitzar veus o determinar els patrons lingüístics de certes persones.
Això darrer va ser el que van fer els lingüistes forenses en el cas que s’explica a la sèrie documental L’estafador de l’amor, que trobareu disponible a 3Cat. Com comenta Sheila Queralt al programa (i, amb molt més detall, al llibre Estafas amorosas), el comportament lingüístic dels estafadors amorosos permet veure, entre moltes altres coses, com aquests individus estableixen dinàmiques de control i coerció sobre les víctimes. A més, aquestes persones tenen un patró recurrent de mecanismes lingüístics que es pot dividir en tres fases (la captació, l’estafa i el desemmascarament) associades, cadascuna, a paraules o construccions que es repeteixen una vegada i una altra.
Perfils sociolingüístics
La manera única que té cada persona d’expressar-se, però, encara permet anar més enllà en aquesta disciplina i fa possible, per exemple, dibuixar perfils sociolingüístics (no psicològics!) d’autors de fets delictius (sempre que hagin deixat alguna prova escrita) o, fins i tot, analitzar possibles casos de plagi. En aquestes circumstàncies, els lingüistes solen actuar per encàrrec de jutges i tribunals (o, més ocasionalment, d’advocats de part), i fan informes pericials que llavors poden contribuir a prendre decisions com dictaminar si hi ha hagut plagi o si algú ha produït un text.
El nom de la disciplina, de fet, prové d’un cas de determinació d’autoria. L’any 1950, Timothy John Evans, un camioner britànic de 25 anys, va ser acusat d’assassinar la seva dona i la seva filla, i va ser condemnat a mort. Anys més tard, el periodista Ludovic Kennedy va investigar el cas i va demanar a un lingüista, Jan Svartvik, que analitzàs les declaracions d’Evans perquè les trobava una mica estranyes. Svartvik va crear un corpus (una mena de base de dades) de llenguatge policial, el va comparar amb totes les declaracions i es va adonar que hi havia dos estils diferents: un de col·loquial oral (el de les declaracions reals d’Evans) i un altre de formal escrit (que coincidia amb el llenguatge policial). Això el va conduir, el 1968, a publicar el treball The Evans Statements. A Case for Forensic Linguistics, en què feia servir per primera vegada el terme amb què avui es coneix la disciplina.
Certament, analitzar textos des d’aquesta perspectiva no és fàcil: sovint, els fragments que es poden analitzar són molt breus (poden ser missatges de text o publicacions de xarxes socials) i els enregistraments són de mala qualitat o estan manipulats. Ara bé, com empram determinades paraules, com construïm oracions i com ens expressam ens fa únics, la qual cosa, en darrera instància (i gràcies a la lingüística forense), ens pot delatar.