'Laura', Laura Pons

PalmaLaura és un comiat i també, de qualque manera, un homenatge a Laura Pons. Però, quedi clar, que no es tracta d’un reportatge farcit de records en blanc i negre i olor de naftalina per fer palesa una trajectòria. Ans al contrari, Laura és la millor manera de dir: "Adeu, he fet tot el que havia de fer i una miqueta més. Ara us deix un petit tast de la meva tasca. Una tasca que va començar sobre els escenaris pràcticament des que vaig néixer, o fins i tot des d’una mica abans, com ha de ser, amb un personatge, com un de tants els que he interpretat, que es diu Laura, com jo, que ha estat actriu, com jo, i diu adeu, com jo”. Els encarregats d’aquesta divertida elucubració –eixelebrada i moltes coses més–, Rafel Gallego i David Mataró, no han espellucat dins el bagul de les nostàlgies, tampoc de l’historial, resum antològic, ni res que se li assembli, que, per una altra banda, hauria estat el més senzill i convencional. El que han fet ha estat un vestit a mida per a una gran dama, on han brodat tota una sèrie de característiques, i alguns molt subtils esments autobiogràfics, amb les quals l’actriu demostra incommensurable talent i mostra bona part de tota la seva existència damunt dels escenaris. Aquest personatge, que també es diu Laura, té una filla i una neta, amb les quals, de cop i volta, es troben en una situació estranya, de la qual no farem espòiler, però que serveix per fer un repàs, aquí sí, tot i que d’una altra casta, de tot el que havien fet i, per descomptat, s’havien guardat de contar-ho, en pany i clau.   

Interpretades per Laura Pons, Enka Alonso i Mariona Hau i dirigides per Marga López, amb una posada en escena que combina amb molta perícia senzillesa i sofisticació i a un ritme que en alguns moments fa que el desgavell argumental resulti vertiginós, en el millor sentit de l’accepció. Cada nova confessió multiplica i supera l’anterior. Cada situació resulta exponencialment més esbojarrada que la que la precedeix, com un immens in crescendo, el qual es resol amb un salt mortal, dos tirabuixons i una cançó, interpretada per la principal protagonista. Laura Pons exhibeix tot un ventall de les seves virtuts amb exquisidesa, sense gairebé canviar el registre, amb la naturalitat que ho fan les més grans i amb inestimable companyia. Una tríada triada amb bon ull, que fa que aquest repertori d’errades i disbarats que van sorgint ens faci passar un cop i un altre del somriure a la riallada i que la complicitat entre elles sembli espontània, autèntica. Però, tot i així, no resulta gens complicat entendre que és un comiat, en plenitud de facultats, a consciència, al més amunt de la seva carrera, que encara ho fa més lloable i admirable, i que, en cap cas, a més, no té res de convencional.

P.S.- Llarga vida a Laura, i a Laura Pons.