Com era Laura Gost segons son pare: “‘Annie Hall’ va desfermar la seva passió pel cinema”

Palma “Va ser un tir a l’aire”. Mentre ho diu, a través de l’altaveu del telèfon, s’intueix el to, encara ara, de sorpresa; i una mitja rialla de qui no sap com ha passat tot. És com un sospir que sembla expressar un “qui ens ho hauria dit mai!”. El tir en qüestió va ser regalar-li un quadern: Els contes de na Laura, quan tenia set anys. “Era una manera d’estimular una afició, no sabíem per on prendria”. Ho conta Francesc Gost, qui va regalar el quadern a sa filla, Laura Gost. I tant, que la va estimular: a 31 anys ha escrit tres novel·les –La cosina gran, El món es torna senzill i Les cendres a la piscina– i algunes peces de teatre. D’ençà d’aquell regal, escriu contes i històries i, des de fa uns mesos, Laura els conta al seu primer fill. Per cert: quan va néixer, un amic de Francesc va dir que Laura Gost era nom de guionista. No s’equivocà.

L’escriptora poblera deu el nom a Laura Ingalls de La casa de la pradera perquè sa mare, Maria Magdalena Seguí, n’era gran admiradora. Arribà al món un 16 de setembre de 1993, i diu Francesc que només recorda una polissonada, “o ni això”, apunta. Estava a punt de fer dos anys: “No record per què, però plorava moltíssim i no hi havia manera de calmar-la. Vaig endur-me-la a l’habitació i vaig agafar el Marca. Ens vàrem asseure al llit i jo vaig llegir el diari des de la primera a la darrera línia. Potser vàrem estar-hi 40 minuts. Sentia com plorava, però em vaig concentrar amb el diari. Em mirava, amb ulls plorosos, sorpresa per la meva impassibilitat. ‘Ja està, estimada?’, li vaig dir. Va assentir amb el cap i vàrem sortir. Segurament, si ho fes avui dia em tancarien a la presó per això. Aquesta ha estat l’única vegada que record que na Laura fes una cosa així”.

Les festes de Sant Antoni desperten passió a la majoria de poblers, però qui coneix l’escriptora sap que a ella ni li van ni li venen; “i això que el Sant Antoni de l’any 94, quan no tenia ni un any, vaig entrar amb ella a Casa Miss a veure ballar els dimonis”, apunta son pare, que també parla d’un vídeo de fa més de 25 anys on surt Laura cantussejant Jo i un pastor. Era xerradora, interactuava amb la gent i era receptiva als sons i les paraules, diu el pare, que recorda la cara de sorpresa que va posar Laura quan va conèixer la seva germana petita, Maria. “Va intuir tot d’una que n’havia passada una de grossa, s’hi acostava amb un respecte tremend, il·lusionada i espantada”. Les germanes, tot d’una es varen entendre: “Han tingut un vincle molt fort des que eren petites”, celebra Francesc.

Com la majoria de nines de finals dels 90, Laura va veure totes les pel·lícules de Disney i Pixar. Però a nou anys, son pare i sa mare li varen fer una proposta: “Li vàrem dir que, un dia a la setmana, podria veure una pel·lícula amb nosaltres, sempre que fos adequada per a la seva edat. La primera que va triar, al videoclub, va ser Sweet Home Alabama. I així va començar la seva passió pel cinema”. A 13 anys va veure Annie Hall, de Woody Allen, i va acabar de desfermar-se aquesta inquietud. Tant és així que Laura solia acompanyar son pare a les sessions de cinema clàssic que es feien a Sa Congregació de sa Pobla: “Tenia 11 anys i venia a veure pel·lícules nostàlgiques de cinema clàssic”, recorda Francesc, a qui la situació encara li treu alguna rialla.

De Laura, son pare diu que és inquieta, curiosa, i sempre té un “per què?” i un “perdó” a la boca. “De ben petita mostrava una sensibilitat especial: si intuïa que havia pogut molestar o havia estat inoportuna, aflorava en ella un instint de reparació gairebé natural”. Destaca, també, el fort sentit de la justícia, del que està bé i del que no, que té la seva filla gran: “És una persona noble, ho dic amb convicció”.