Quan l’'-eix-' eclipsa l’'-esc-'

PalmaHeu sentit mai anomenar l’increment incoatiu? Si no us sona de res, manco us deuen sonar els falsos verbs incoatius… Però si qualque vegada heu sentit en català central una construcció semblant a ‘No coneixo aquest noi’ i la conjugació verbal us ha resultat estranya, és un molt bon senyal: implícitament sabeu que qualque cosa grinyola (perquè la conjugació admesa per la normativa és justament la compartida per tots els dialectes: ‘conec’).

En efecte, ‘coneixo’ és un cas de fals incoatiu, un verb que es conjuga com els incoatius (per exemple, ‘patir’ del qual diríem ‘pateixes’ i ‘pateixen’), sense que sigui la forma pròpia d’aquest verb. De la mateixa manera, aquesta conjugació es pot extrapolar a altres verbs de la segona conjugació (acabats en ‘-er’), com als derivats de ‘parèixer’: ‘aparèixer’, ‘desaparèixer’ o ‘comparèixer’. En qualsevol cas, val a recordar que –si es fan servir (‘jo apareixo, desapareixo, compareixo)– són formes exclusives de la llengua col·loquial i, per tant, és fonamental que no transcendesquin als registres formals.

Matís aspectual

Una vegada identificats els intrusos, es poden definir els verbs incoatius com verbs de la tercera conjugació (és a dir, que acaben en ‘-ir’) que es manifesten, en funció de la varietat dialectal, amb els sufixos ‘-esc-’, ‘-eix-’, ‘-ix-’, ‘-isc-’. Precisament, aquesta partícula actua, doblement, en qualitat de tret distintiu respecte de la resta de verbs de la tercera conjugació: per una banda, pel seu significat, perquè els verbs incoatius –almanco, en origen– revelaven un matís aspectual, que marcava l’inici d’un procés creixent que desencadenava en un canvi d’estat (de fet, arran d’aquesta evolució gradual i ascendent, el fenomen rep aquest nom –increment incoatiu). A tall d’exemple, si hom afegeix l’increment ‘-sc-’ al verb llatí ‘rubere’, que vol dir ‘estar vermell’, ‘rubescere’ passa a ser ‘tornar-se vermell’, ‘envermellir’. Per altra banda, els verbs incoatius destaquen per la manca sistemàtica de vocal temàtica, que és suplida per aquest increment incoatiu, que normalment és tònic. És a dir, en contraposició, els altres verbs de la tercera conjugació, els purs, com ara ‘bullir’, ‘cosir’, ‘dormir’, ‘morir’, ‘obrir’, ‘omplir’, ‘sortir’, entre d’altres, no han de menester aquest increment gràcies al fet que ja disposen d’un segment vocàlic tònic incorporat en el radical (‘jo bull’, ‘cus’, ‘dorm’, ‘mor’, ‘obr’, ‘umpl’, ‘surt’, etc.).

No obstant això, reprenent la confusió que susciten certs verbs a l’hora de conjugar-se, hi ha una sèrie de verbs que són més permeables que d’altres i que es regeixen per paradigmes morfològics aliens. Concretament, ens referim als pertanyents a la segona conjugació i a la tercera pura, que són més susceptibles d’adoptar formes impròpies que els verbs de la primera conjugació (acabats en ‘-ar’) i els de la tercera incoativa. Segurament, aquest fenomen ocorr a causa que els dos darrers grups verbals esmentats tenen la característica comuna de concentrar un nombre més elevat de verbs, la qual cosa implica que són més regulars, invariables i, aleshores, això es tradueix en una productivitat major. Per aquest motiu, verbs de la segona conjugació, com per exemple ‘créixer’, ‘merèixer’ i ‘néixer’ es conjuguen de la mateixa manera que ho fan els de la tercera conjugació incoativa, amb l’increment característic (‘jo cresc’, ‘jo meresc’, ‘jo nesc’).

Alternança

Paral·lelament, no és estrany trobar verbs de la tercera conjugació pura que alternin amb la conjugació incoativa, com ara: ‘acudir’, ‘escollir’ i ‘mentir’, dels quals s’admet la doble conjugació en les tres varietats dialectals més comunes: en català central (‘acudeixo’ o ‘acudo’), en valencià (‘escollisc’ o ‘escull’) i en els dialectes balears (‘mentesc’ o ‘ment’). Altrament, hi ha verbs (‘afegir’, ‘llegir’, ‘tenyir’, etc.) que en català occidental i insular poden presentar totes dues formes (‘llegisc’, ‘llig’; ‘llegesc’, ‘llig’), però que en català central només en presenten una: la incoativa (‘llegeixo’). Més casos pareguts que únicament es poden trobar en dialecte insular són els verbs ‘ferir’ i ‘penedir-se’, que tenen tant la forma pura (‘Jo fer qualcú’, ‘Jo em penet de qualque cosa’) com la incoativa (‘Jo feresc qualcú’, ‘Jo em penedesc de qualque cosa’).

Seguint aquesta línia, emperò, entre tantes opcions de conjugacions, no s’haurien de mesclar ous amb caragols; o sigui, per un costat, és important recalcar que en cap cas són admissibles verbs com ‘pertenèixer’ i ‘concebir’, que són calcs provinents del castellà, i que donen lloc a formes verbals igual d’inadequades des del punt de vista normatiu, com ara ‘Això perteneix als veïnats’ i ‘No concebesc una vida sense ella’, que s’haurien d’esmenar per ‘pertany’ (de l’infinitiu ‘pertànyer’) i per ‘concep’ (de ‘concebre’).

Per l’altre costat, baldament no es tracti d’una interferència, s’ha de tenir en compte que les transferències entre conjugacions no són sempre vàlides normativament: així és que, formalment, no direm ‘No m’interrompigueu mentre estic parlant!’, sinó ‘No m’interrompeu mentre estic parlant!’, però podrem dir tranquil·lament ‘Seguigueu pel bon camí!’ i ‘És impossible que dormigueu amb la persiana apujada!’. Igualment, si el nostre dialecte del català és el balear, podem emprar l’increment ‘-esc-’ sense cap inconvenient en qualsevol registre, com ara en ‘Ara et compartesc la ubicació’ i ‘Necessit que em transferesquis cinc-cents euros’. En aquest sentit, s’ha d’anar alerta amb les ultracorreccions, perquè fàcilment podem caure en l’errada de conjugar el fals incoatiu ‘conèixer’ així: ‘Estic impacient perquè es coneixin’, en lloc d’aquesta altra manera, que és la bona: ‘Estic impacient perquè es coneguin’.

En definitiva, a manera de suggeriment, us anim que, davant qualsevol dubte de si una forma verbal està acceptada o no en català i –sobretot– en la vostra varietat vernacla, la cerqueu, i us sorprendreu de veure les possibilitats tan diverses de què disposam pel que fa a la morfologia verbal, legitimades per l’autoritat lingüística.