Johanson i públic es fonen a Inca en un concert que repassa clàssics i temes nous

PalmaEl teatre Principal d’Inca va acollir un concert carregat de complicitat i emoció. Jay-Jay Johanson tornava a Mallorca dins el marc de SonsDeNit, amb nou disc –Backstage–, però, sobretot, amb la voluntat de retrobar una audiència que el coneix, l’estima i el recorda. 

Acompanyat per la seva banda –Erik Jansson als teclats i Fredrik Wennerlund a la bateria– Johanson va oferir un repertori que anava molt més enllà del nou treball. Només dues peces de Backstage varen sonar a escena; la resta fou un recorregut intens per la seva trajectòria, amb clàssics que han marcat una generació: Finally, Smoke, The girl I love is gone, Milan Madrid Chicago Paris, Heard somebody whistle, So tell the girls that I’m back in town... 

L’escenografia, austera però efectiva, es completava amb projeccions de vídeo que mostraven escenes quotidianes –rostres, grups de gent, cigarretes enceses, mirades que interpel·laven l’audiència des del fons de l’escenari– i ajudava a construir una atmosfera reconeixible. A la platea, el públic s’aferrava a les cançons com qui revisita una pel·lícula estimada: caps que s’inclinaven, llavis que feien playback, xiulades espontànies. Potser, si hagués estat en un espai sense butaques, la vetllada s’hauria convertit en una constel·lació de grups d’amics en moviment, que es retroben en els records compartits que aquestes cançons evoquen. 

Amb veu de fum lent i arranjaments minimalistes però plens de matisos, el concert va captivar un públic atent i immers. La proposta, situada entre el trip-hop, el jazz i el pop electrònic, transformà el teatre en una cambra d’ecos emocionals. Sense artificis, amb una presència discreta però magnètica, Johanson aconseguí dibuixar una atmosfera carregada de significat: canta a cau d’orella, insinua més del que proclama i fa de cada silenci un compàs de nostàlgia. 

I quan tot semblava acabar amb elegància continguda, el concert va fer un gir inoblidable. Amb My Way de Sid Vicious sonant per l’equip, Johanson va sortir de darrere el teló, va tornar a escena com qui s’acomiada d’un grup d’amics i va baixar a la platea. Va saludar, va riure, va creuar la sala botant per damunt de les cadires per arribar a tothom –fins als tècnics de la sala. Un gest que esborrava del tot les fronteres entre artista i públic i deixava clara una veritat que surava a l’ambient: les seves cançons formen part de la vida de molts dels qui l’escoltaven. I ell ho sap.