PalmaLa Misericòrdia.- Dos esdeveniments varen ser els grans protagonistes de la vetllada, o potser tres. Per començar, la presència sobre l’escenari de Pretty Yende, una veu difícilment qualificable sense esgotar el sac dels adjectius més elogiosos. Per altra banda, es tractava de celebrar el setanta-cinquè aniversari de Joan Pons, present al pati, que sempre és un bon motiu, tot i que d’alguna manera era un McGuffin. Com a traca final, i prova que ho era, arribà l’anunci per part de Pablo Mielgo del I Concurs de Cant Joan Pons. Sens dubte, el més ressenyable de tots, per la senzilla raó que es fa imprescindible que perduri en la memòria de tots el llegat que ens deixa un dels millors barítons de tots els temps i de la història de l’òpera, que és una frase que hauria d’anar en majúscules. Com s’hauria de fer cada cop que algú escriu el nom del ‘gran’ ciutadellenc. per fer palesos el seu protagonisme, la seva importància i les seves immenses qualitats, mai suficientment ponderades, per molts cops que es digui i es reconegui. Un petit document videogràfic donà una ínfima pinzellada del seu prestigi internacional, deixant constància d’alguns dels moments cabdals de la seva carrera. El va rubricar Josep Carreras amb la seva felicitació, a més d’oferir tota la seva disposició per donar suport al projecte.
Naturalment, tampoc era poca cosa sentir i escoltar una soprano de la categoria de Pretty Yende. Tant és així que, ja a la seva primera intervenció, interpretant Una voce poco fa, de Il barbiere di Siviglia, de Gioacchino Rossini, va haver de tornar a sortir a saludar per l’esclafit d’apaludiments que va provocar entre el públic que omplia el pati de la Misericòrdia, on, a més de Joan Pons, hi havia gent molt important. Igualment va succeir a la segona, quan va cantar Salut a la France, de La fille du regiment, de Donizzeti. Cadascuna de les aparicions de Pretty Yende arribava precedida per una obertura d’altres òperes del mateix compositor, com per exemple la de Norma, de Bellini, i seguidament la soprano va oferir Qui la voce… Vien, diletto”, que correspon a I puritani. Va continuar amb Caro nome, Ah, je veux vivre o Summertime, de Porgy and Bess, de Gershwin, l’excepció, perquè abans l’orquestra havia interpretat l’obertura de Candide, de Leonard Berstein. Després de Sierra de Granada, de La tempranica, de Gerónimo Giménez, arribà el bis, Over the Rainbow. Una veu prodigiosa, amb una flexibilitat i unes floritures amb el seu instrument que un cop i un altre deixaven el públic enlluenrnat i bocabadat. Poseïdora d’una paleta on no cabia la gamma de colors no cabia. Tot semblava fàcil, tan precís, tan net, tan clar. Però això no hauria pogut ser sens la col·laboració d’una Simfònica que ho arrodoní, amb la subtilesa que marcava l’atenta batuta de Mielgo.
Sineu.- Les previsions meteorològiques varen fer que el concert de cloenda del II Festival de Música de Sineu, a càrrec de la pianista búlgara Dina Nedeltcheva i la violoncel·lista mallorquina Rosa Cañellas, es traslladàs des del claustre de Sant Francesc fins a l’església de Sant Maria. Si l’acústica de la primera ubicació és sorprenentment bona, la de la parròquia tampoc resultà gens menyspreable. Dues intèrprets joves, però amb molts quirats, que feren bona la dita de les tres B de la història de la música. Bach, Beethoven i Brahms. Del primer oferiren la Suite per a violoncel BWV 1009; del segon, la Sonata núm. op. 5, i del tercer interpretaren la Sonata núm. 1 Op. 5. La intervenció del duet va concloure amb la Burlesque de Nicolai Kasputin. ‘Impecables’ podria ser un bon adjectiu per qualificar la intervenció de les dues protagonistes, joves, però amb una solidesa tan delicada com ferma i segura. Dues promeses amb un peu i mig a la consolidació. Hi va haver sorpresa final. Qui d’alguna manera és molt responsable que el Festival ja hagi assolit la segona edició és el veí de Sineu, Martti Wallen. Finlandès que durant més de trenta anys va cantar a l’òpera d’Estocolm, no va dubtar a mostrar que encara li queden decibels de gran qualitat al seu sarró, interpretant tres cançons, de Txaikovski, Massenet i Grieg, amb les quals es va arrodonir un espectacle que de ben segur obrirà la porta d’una tercera entrega.
