Marta Torrella (Tarta Relena): “Incorporem diferents llengües; cadascuna té una cosmovisió pròpia”

PalmaDesprés d’explorar el repertori tradicional des d’una mirada contemporània als seus primers treballs, Tarta Relena se submergí en el pensament tràgic, els oracles i la relació de la humanitat amb la incertesa del futur per escriure i fer sonar És pregunta (2024), un disc produït íntegrament pel duet que formen Helena Ros i Marta Torrella. Amb la màxima ‘menys és més’ per bandera, Tarta Relena ofereix un conjunt de cançons que narren la impermanència i en converteixen el directe en un ritual. Les veus en són l’instrument protagonista, i les diferents llengües en què canten aporten diferents “cosmovisions” al disc. El presentaran dia 31 de juliol al jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb una d’elles, Marta Torrella.

Com neix la idea de És pregunta i què us interessava explorar amb aquest disc?

— Des d’abans de començar a sonar, teníem molt clar que volíem fer un disc sobre el pensament tràgic i oracular. Ens interessava reflexionar sobre com, com a humanitat, ens enfrontam a la incertesa del futur i a la necessitat constant de voler saber què ens passarà. Al llarg de la història hem buscat mil maneres de preveure el que vindrà, però, fins i tot quan en tenim indicis i profecies, això gairebé mai no en canvia el desenllaç. El disc intenta reflectir diverses maneres d’enfrontar-se al propi destí i també les diferents veus que parlen d’aquest esdevenir.

Com heu traslladat aquest univers conceptual al directe?

— Al directe ens interessava recrear una mena de ritual, gairebé màgic. El nostre paper és, d’alguna manera, personificar aquests personatges que s’enfronten a un destí que no els agrada o que anuncien el que està a punt de passar sense immutar-se gaire. Fa aproximadament un any i mig que fem aquest concert i l’hem portat per Europa, els Estats Units i l’Amèrica Central. Durant aquest temps ha crescut moltíssim. Li hem anat trobant nous matisos, noves maneres de conduir el públic d’una veu a una altra, fins a convertir el concert en una narració completa.

Quina lectura feis avui del pensament tràgic?

— Quan grates una mica, el que acabes trobant és una acceptació força general de la impermanència i del fet que, al final, tot s’acaba. Narrativament, solem viure des del drama, però a nosaltres ens interessava partir de la tragèdia grega, on els personatges lluiten contra el seu destí sense poder-ne fugir, perquè és irrebatible, per fixar-nos sobretot en una mirada que no jutja el que passarà i que simplement assumeix que és inevitable. Hi ha moltes maneres de parlar-ne i d’enfrontar-s’hi, però totes parteixen d’alguna veu superior que anuncia aquest destí.

Per què és tan important la diversitat de llengües en la vostra música?

— Per una banda, hi ha una qüestió purament fonètica. Ens agrada entendre la veu com un instrument i cada llengua ens ofereix un color i una sonoritat diferent. Durant el procés compositiu ens ha passat de tenir una idea i una lletra que no acabaven de funcionar en una llengua determinada. A Mille risposte, per exemple, la lletra era inicialment en castellà, però hi havia alguna cosa que no acabava de trobar el seu lloc. Quan la vam provar en italià, de cop va aparèixer l’energia que buscàvem. Però també hi ha una qüestió de significat. Ens interessa incorporar diferents llengües, perquè cadascuna té una cosmovisió pròpia. Tant si entens el català, el llatí o qualsevol altra llengua com si no, cadascuna activa un imaginari i un conjunt de significats diferents.

Quines lectures, o quines fonts, heu consultat abans de fer el disc?

— Sobretot hi ha una anàlisi de la tragèdia clàssica, especialment de Sòfocles. També ens ha interessat molt la lectura que en fa Nietzsche, quan planteja que aquesta estructura és fundacional del pensament europeu. A partir d’aquí vam començar a buscar altres formes oraculars més enllà de la Grècia clàssica: el tarot, les sirenes, la Sibil·la, la lectura del cel... Volíem explorar totes aquestes maneres que les cultures han tingut de relacionar-se amb el futur.

Aquest és el primer disc produït íntegrament per vosaltres. Què ha canviat?

— Als treballs anteriors havíem fet feina amb altres productores i productors. Tot i això, la filosofia continua sent la mateixa: intentar utilitzar el mínim d’ingredients possibles. Hi ha cançons més barroques que d’altres, però sempre intentem produir una peça i després començar a treure’n elements per comprovar si continua funcionant. Pensem molt en l’espai on sona la música. Què més hi sona, a banda de les dues veus? Com podem generar un element teatral o escènic dins el cap de qui escolta? Ens agrada que, a partir del so, comenci una pel·lícula mental.

Com enteneu la relació entre el disc i el directe?

— No creiem necessari reproduir el disc tal com és. Cada espai modifica completament l’experiència. Portem un disseny de llums que ens ajuda a recrear els espais que imaginem, però l’escenari, l’acústica i la manera com el públic veu el concert acaben definint molt l’experiència. També intentem adaptar-nos a cada lloc, fins i tot escollint un vestuari o un altre segons l’espai on actuem.

Us sentiu una mica canals, en el sentit que moltes figures oraculars ho eren?

— Sí, però crec que tothom ho és una mica. Hi ha coses que sabem sense saber ben bé d’on venen, com si ja fossin dins les cèl·lules. Quan fem música tenim la sensació que tot ja està dit i que la feina dels artistes és ressignificar i reformular coses que ja existeixen. A vegades tens la sensació que algú et passa la paraula. No sempre saps exactament què fas, però la intuïció t’hi porta. En aquest sentit, sí que hi ha alguna cosa d’aquest paper de canal.