Horacio Altuna: “Ni el Perich ni Chumy Chúmez podrien fer avui el seu tipus d’humor”
Amb Carlos Trillo, va formar un dels tàndems de referència del còmic dels anys 70 i 80
L’editorial Astiberri ha recuperat un dels grans còmics dels 80. El último recreo imagina un món que els nens han heretat d’uns adults que han desaparegut, arrasats per un virus mortal. Un pati de jocs ple d’innocència i crueltat amb data de caducitat: l’arribada de la pubertat. Amb guions de Carlos Trillo, l’obra està il·lustrada per un Horacio Altuna (Córdoba, Argentina, 1942) en plenitud de facultats i que acabava d’aterrar a Catalunya.
Com va ser la ser la seva arribada al mercat espanyol?
El 1981 vaig venir a Europa sense la dona ni els fills per buscar feina. Vaig anar a veure Josep Toutain i va coincidir que acabaven de marxar Carlos Giménez i els autors que van fundar Rambla, així que em van rebre encantats. Aquí no em coneixia ningú, però jo era un dibuixant fet.
Què el va fer decidir a marxar de l’Argentina?
Era plena dictadura i havia perdut amics i companys. També era una cosa mig existencial: als 40 anys em sentia en una mena de cruïlla vital, no sabia si seguir o plegar. A l’Argentina havia tocat el meu sostre professional: treballava al diari Clarín i a la revista Humor, que tirava 300.000 exemplars. Em preguntava: “Després d’això, què?” No em sentia bé. L’hi vaig explicar a la meva dona i ella em va donar suport. Vaig arribar a Barcelona el 15 d’abril del 1982 i el 25 d’abril ja vivia a Sitges. I encara hi soc.
És l’únic autor nascut fora d’Espanya que ha guanyat el Gran Premi del Saló del Còmic.
Guanyar el premi em va fer sentir que ja era d’aquesta terra. Però ja em sentia reconegut abans perquè vaig ser president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, sent sud-americà i sense parlar català. I vaig ser votat per unanimitat.
La ciència-ficció era el tema estrella de les revistes de Toutain. ¿Li agradava?
No era una lectura que em resultés gaire atractiva, però era la condició per treballar amb Toutain. Per sort a Trillo sí que li agradava, així que vam fer El último recreo, que era ciència-ficció però molt propera.
El último recreo sorgeix de la tensió entre la seva vocació realista i el gust per la ciència-ficció de Trillo.
Sí, sempre discutíem plegats com havien de ser les històries. I amb El último recreo jo volia fer una cosa lligada a la realitat. La idea era que els nois i noies són els últims supervivents, però la referència continuen sent els pares. Ells segueixen la seva petjada: un fill de policia recorre a les armes, la filla de l’actriu als seus encants... L’herència, vulguis o no, que deixa una generació a l’altra.
Els pecats dels pares sempre passen als fills.
Absolutament. Tots som fills d’algú. És una visió pessimista però al final hi ha un raig d’esperança. Hi ha una possibilitat que deixin de morir en arribar a la pubertat. I no és casualitat que els dos personatges que podrien sobreviure siguin una noia blanca i un noi negre. Aquesta idea és meva. I no, no havia llegit el Mecanoscrit del segon origen.
El último recreo té alguna cosa de revisió del mite de Peter Pan. Els protagonistes tampoc volen ser adults, però perquè no volen morir.
Però no són gaire conscients. Com que no senten la pulsió sexual abans d’arribar a la pubertat no ho entenen. És com envellir. Tu saps que la biologia no menteix i que els anys et cauen al damunt, però no ho vius com una cosa dramàtica. Ho vius i prou. O a mi almenys em passa. Per a mi, el moment clau d’ El último recreo és quan els nens marxen de la ciutat i abandonen les joguines.
És el final de la infància.
Sí, el moment en què t’enfrontes al món per viure d’una altra manera i deixes anar el llast, que són les coses que has estimat sempre. Ningú recorda quan es comencen a abandonar les joguines. Un dia ja no t’importa el camió de joguina i deixes de jugar-hi, ja no et fa il·lusió i l’abandones per un videojoc. Però a El último recreo vam fer que fos una decisió.
La portada original mostrava un nen i una nena preadolescents caminant per una ciutat en ruïnes, tots dos amb el pit descobert. En la nova edició la nena va tapada.
L’editorial em va demanar una nova portada i jo vaig fer aquesta versió, que s’acosta més als personatges. Però la idea de tapar la noia és meva. Estic fart de la correcció política, però davant la possibilitat que algú digués alguna cosa pel fet de deixar el pit de la nena al descobert vaig preferir evitar-me problemes.
No és l’únic que ha corregit les reedicions de treballs d’aquella època. Beà també ho fa.
Jo em miraria molt tot el que vaig fer per al Playboy, per exemple. La correcció política és la censura dels nostres temps. Si fins i tot el gremi dels pallassos es queixa per una pel·lícula que fan de Stephen King... És ridícul. I amb el tema dels menors i les dones s’exagera molt. Liberatore no podria fer RanXerox avui dia. Ni el Perich ni Chumy Chúmez podrien fer avui dia el tipus d’humor que feien, perquè no podrien parlar de jueus ni disminuïts. Un fotògraf francès, David Hamilton, s’especialitzava en certa bellesa adolescent i ara no pot publicar. Ara no es pot retratar la bellesa d’una noia d’entre 12 i 18 anys perquè està prohibit. És ridícul.