‘Picarol’, 150 anys d’una història que va d’Eivissa a Cala d’Or, passant per Chicago

PalmaVa arribar als 95 anys i va ser absolutament prolífic. Josep Costa Ferrer, de malnom Picarol, va ser un excel·lent dibuixant i caricaturista satíric, especialista en art i antiguitats, arqueòleg afeccionat, galerista, també pioner del turisme i de la defensa del paisatge i, fins i tot, creador d’una urbanització utòpica. Eivissa el recordarà amb una exposició, aquest estiu, quan fa 150 anys del seu naixement, el 7 de juny del 1876. Aquell era l’inici d’una trajectòria vital que culminaria a Cala d’Or, a Mallorca, passant per una aventura nord-americana a Chicago.

L’Ajuntament de Vila ha programat aquesta exposició en el marc d’una nova edició de les festes de la Terra, en un espai municipal i les dates de les quals es donaran a conèixer pròximament. La mostra estarà integrada per una selecció del fons de caricatures de Picarol que posseeix l’Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa (AISME), a més de premsa de l’època amb vinyetes seves publicades.

Ningú no diria que aquell fill d’una família de mariners, vingut al món a Dalt Vila, hauria de passejar el nom d’Eivissa, no només per la veïna Mallorca, on exercí com si fos una mena d’ambaixador, sinó també per Barcelona i, fins i tot, pels Estats Units. En tot cas, el seu pare –com relata Sonya Torres– ja s’encarregava de la ruta de Nova Orleans i tenia negocis en els vaixells de vapor que transitaven pel Mississipi.

Aquella família es movia molt. Primer, a Mallorca, on el jove Pep havia de conèixer un company d’escola ben singular, de nom Joan March Ordinas. Fou una d’aquelles amistats que arrenquen al pupitre i duren tota la vida. Després, a Barcelona, on naixeria el Picarol –el seu pseudònim com a caricaturista– i compartiria aventura artística i, de ben segur nits de bauxa, amb Santiago Rusiñol i Pablo Picasso, a l’espai mític Els Quatre Gats.

El fill d’un general que el volia matar

Després de deslliurar-se de la mili a la Cuba colonial en guerra pagant la quantitat de 1.500 pessetes –les quals eren molts de doblers a l’època–, Costa va poder començar la carrera d’Arquitectura. Però la va deixar tot d’una, quan li varen començar a caure els suspensos. El que sí que feia bé era fer caricatures dels companys. Hi tenia tanta traça que el setmanari Juventud n’hi va publicar unes quantes.

Tot d’una, la premsa satírica barcelonina es va interessar per aquell jovenet. L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia foren els dos mitjans amb què va col·laborar simultàniament. Les vinyetes de Picarol es ficaven amb tothom que fos poderós: els polítics, els empresaris, la policia, la monarquia, l’Església catòlica... El dirigent catalanista conservador Francesc Cambó va ser un dels seus objectius predilectes. En canvi, simpatitzava amb els obrers i els republicans. Va crear un prototip del burgès català, el ‘senyor Esteve’. Com que aquest era també el nom d’un personatge de Santiago Rusiñol, Costa va haver d’aclarir que no tenien res a veure, per evitar malentesos.

Com va néixer Picarol? Conta Rafael Perelló Paradelo que abans ja havia fet servir altres dos pseudònims: Sancho i Caray d’Hache. Això de Picarol se suposa que venia de l’expressió “ah, pícaro!”, però ell fins i tot va triar el dibuix d’un picarol per acompanyar la seva signatura. Era una feina dura –per sort, ell era molt ràpid dibuixant–, mal pagada i mal vista. Tampoc no agradava gens això d’un caricaturista a la família. Quan festejava amb qui havia de ser la seva dona, el pare d’ella li va exigir que, per casar-s’hi, havia de guanyar almanco un duro diari, cosa que va aconseguir a base de feina.

El pitjor, però, eren les represàlies. El mític Cu-cut!, a les pàgines del qual Costa va publicar algunes caricatures, va ser assaltat el 1905 per un grup de militars als quals sembla que no els feien gaire gràcia les seves conyes. El seu col·lega i amic Begueria, amb qui faria un breu viatge a Mallorca, va anar a parar a presó. El mateix Picarol fou objecte de les ires del fill d’un general, que el volia matar per una vinyeta. Va haver de fugir a França, fins que va passar la tempesta.

Josep Costa era un declarat antibel·licista, com va demostrar amb les caricatures contra el conflicte del Marroc colonial. Però, en arribar la Primera Guerra Mundial, va prendre partit clarament pels aliats, les potències democràtiques. Va dibuixar una caricatura ben elogiosa del general francès Joffre, que parlava català perquè havia nascut al Rosselló, el qual, en agraïment, li va regalar la seva pipa. Tot i que Picarol no fumava, va dir que aquesta sí que se la fumaria tota la vida. També el varen proposar per a la Legió d’Honor, però la va refusar. L’horroritzava tot el que sonàs a figurera: de fet, va deixar instruccions que no s’anunciàs l’hora del seu enterrament, per no molestar ningú.

De barberia a Sala Barberini

A la Barcelona bohèmia de començament de segle, Josep Costa fou un habitual del mític local Els Quatre Gats, el mateix que freqüentaven Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell i un jove Picasso, que li va fer un retrat. El malagueny també va compartir amb ell el grup La Cova Artística. Molts d’anys més tard, ja tots dos molts grans, Picasso escriuria a Picarol: “Només en quedam tu i jo” [d’aquells temps].

Costa es va afeccionar també a col·leccionar tota mena de trastos antics, dels quals casa seva vessava, fins al punt de convertir-se en un expert en antiguitats. I, de passada, en pintura. Es convertiria en assessor d’aquells que desitjaven fer-se amb una bona col·lecció d’obres d’art, com era el cas del seu antic company de pupitre Joan March, a qui aconsellaria en la decoració del seu palau a Palma.

Precisament a Ciutat va obrir una botiga d’antiguitats, tot i que continuava enviant puntualment les seves col·laboracions a les revistes de Barcelona. Com que aleshores no existia el fax, ni el correu electrònic, ni res semblant, les confiava als cambrers dels vaixells que feien la ruta entre Mallorca i la capital catalana. Els coneixia a tots.

El 1927, Josep Costa va emprendre una breu aventura americana, en inaugurar a Chicago una botiga, la Spanish Shop, també d’antiguitats. Sembla que també va col·laborar al Chicago Tribune. Però el clima de la ciutat, molta calor a l’estiu i un fred polar a l’hivern, no li va agradar gens. I l’American Way of Life’, tampoc. Va ser així com va triar la seva base d’operacions definitiva: Mallorca, on havia de quedar fins a la seva mort, el 9 de desembre del 1971.

El 1929, Picarol va obrir les Galeries Costa, al carrer Conqueridor de Palma, davant del que era el Cercle Mallorquí. A la prèvia de la inauguració va assistir tothom que era ‘algú’ en la cultura mallorquina del moment. Les Galeries Costa no eren només un espai d’exhibició, també eren botiga d’art i d’antiguitats, i lloc de tertúlies. Quan l’espai es va quedar petit, adquiriren un local veí: com que havia estat una barberia, Costa, amb la ironia que el caracteritzava, el va batejar com a Sala Barberini.

Per les galeries Costa varen passar tots els noms destacats de l’art a les Illes: Antoni Gelabert, Tito Cittadini, Anglada Camarasa, Bernareggi, Dionís Bennàssar... El seu amic Picasso hi va exposar per primera vegada a Mallorca. També hi mostrà les seves pintures Dalí, i hi originà un cert escàndol, cosa habitual en ell. S’hi exhibiren obres de Van Gogh i de Matisse. Més endavant, se’n va encarregar el seu fill Josep Maria, que les va mantenir obertes fins al 1976.

Galerista, antiquari, marxant, dibuixant... El cervell de Costa no aturava mai. Havia concebut un somni: crear una urbanització model, una colònia d’artistes. Ho va intentar primer a la zona de Pollença, però els terrenys foren ocupats per una base d’hidroavions. Després, a Santanyí. Li volgué dir Cala d’Hort, en honor a un escenari de la seva illa natal. Però la gent li va començar a dir Cala d’Or. I així es va quedar.

Picarol també va redactar i publicar dues guies turístiques pioneres, una de Mallorca i una d’Eivissa. Per descomptat, la idea que ell es feia del turisme no tenia gaire a veure amb el que vindria després. De fet, va ser també un dels primers a lamentar la destrucció del paisatge que el desenvolupament urbanístic salvatge va generar els darrers anys de la seva vida.

Quan el 1936 va esclatar el cop d’estat, amb victòria dels revoltats a l’illa, no deixa de ser curiós que aquell Picarol que havia dibuixat vinyetes furioses contra la dreta, els empresaris, l’Església i les forces armades no fos represaliat. Segons Torres Planells, va ser el seu vell amic Joan March, enemic declarat de la República i finançador de la conspiració de Franco, qui va donar la cara per ell davant les noves autoritats. Un aval difícilment discutible.

Josep Costa Ferrer va passar els seus darrers anys a Cala d’Or, on va continuar dibuixant, si bé ja ho feia com a afició, com és el cas d’una darrera postal de Nadal que havia d’enviar als seus amics. Era, subratlla Fanny Tur, “un geni del dibuix”, amb una capacitat excepcional per crear aquelles caricatures satíriques que li donaren fama. El Cercle de Belles Arts de Palma va crear un concurs amb el seu nom i la memòria de Picarol ha perdurat fins a l’actualitat, potser al marge del que hauria estat la seva voluntat.