La Mallorca que inspirà Gaudí

PalmaA ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

Segons Torii, el geni català recrearia aquell univers subterrani en un racó del Park Güell de Barcelona. Seria a la gruta, concebuda com a garatge de cotxes, ubicada a la part dreta de la icònica escalinata de l’entrada. El recinte monumental era un encàrrec que el 1900 l’industrial Eusebi Güell feu a l’arquitecte més prestigiós de l’època, que des del 1882 vivia entregat en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, a la dreta de l’Eixample. El japonès recull la següent anècdota per boca d’un dels seus treballadors: “El senyor Eusebi Güell, que coneixia aquesta afició de Gaudí [per les coves naturals], va voler donar-li una sorpresa i li envià a les oficines del temple de la Sagrada Família, per a quan tornàs de Palma, un voluminós verascopi (aparell que serveix per mirar fotografies en relleu), amb una magnífica col·lecció de transparents de les coves d’Artà i de Manacor [...]. Record haver vist moltes vegades Gaudí embadalit en la contemplació dels transparents”.

El 1904 ‘l’arquitecte de la naturalesa’ també hauria tingut presents les cavitats naturals de Mallorca a l’hora de decorar la Sala Mercè, situada a l’actual Rambla de Barcelona. Era un innovador local d’espectacles promogut pel pintor Lluís Graner després de la seva estada a Nova York. Gaudí en transformà el soterrani en un espai anomenat ‘Grutes fantàstiques’, que, enmig d’estalactites i estalagmites, acollí el primer cinematògraf de la burgesia catalana.

Torrent de Pareis

El de Reus quedà igualment hipnotitzat per la majestuositat de la serra de Tramuntana. “Gaudí –afirma Torii– [...] visità el torrent de Pareis, on s’observen gegantines moles de pedra calcària triturada i algunes entrades de coves que s’assemblen a la ‘Gruta del Naixement’ de la façana de la Sagrada Família i la que hi ha també a l’església de la colònia Güell [iniciada el 1890 a Santa Coloma de Cervelló, a uns 15 km de Barcelona]”. El japonès tampoc s’està de detectar paral·lelismes entre les voltes de l’interior de la Sagrada Família i les de l’edifici de la Llotja, dissenyat el segle XV per l’escultor felanitxer Guillem Sagrera.

Mercè Gambús, professora d’Història de l’Art de la UIB, matisa la influència de Mallorca en l’obra del geni català que defensa l’especialista nipó. “Després de la Guerra Civil espanyola, els japonesos varen ser els primers a reivindicar l’important paper de la natura en l’arquitectura gaudiniana. Com a fervent creient, ell veia en la natura un reflex del poder creador de Déu. Segurament va quedar impressionat pels paisatges de Mallorca. La seva empremta, però, s’ha exagerat. Gaudí s’inspirava en moltes coses a la vegada. Treballava, sobretot, a partir d’imatges i gravats de diferents indrets que tenia a l’estudi. A més, se sap que feu poques estades i breus a l’illa”.

El reusenc fou un home poc viatger. Varen ser comptades les sortides que realitzà fora de Catalunya. Al final del segle XIX, anà a Santander (Cantàbria) a seguir les obres de la residència El Capricho. A Castella i Lleó, hi construí el palau episcopal d’Astorga i la Casa Botines. La seva única escapada a l’estranger va ser a Tànger (Marroc), on rebé l’encàrrec de dissenyar un complex de missions franciscanes –el projecte no es materialitzà per manca de finançament. A principi del segle XX el català freqüentaria més Mallorca per supervisar la reforma de la catedral de Palma. Tampoc, però, hi vingué tant. Delegà molt en els seus col·laboradors, mentre ell estava més ocupat en la Sagrada Família i en altres obres com la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera (1906-1912), al passeig de Gràcia.

La reforma de la Seu

La reforma del temple illenc era el projecte estrella del bisbe Pere Joan Campins. El seu va ser el pontificat més revolucionari que es recorda no només en l’àmbit patrimonial, sinó també en el cultural –fou un gran defensor del catecisme en català. Coincidí amb la modernització de Palma amb l’esbucament de les muralles (1902), la inauguració del Gran Hotel (1903), la de la primera escola graduada de Gaspar Bennàssar (1911) i la del tren de Sóller (1912). Natural de Ciutat, després d’haver estat rector de Porreres, Campins assumí el càrrec suprem el 1898, a 39 anys. Es proposà acostar l’Església als fidels, seguint els postulats oberturistes del papa Lleó XIII (1878-1903).

Coneixedor de l’anomenada de Gaudí com a ‘arquitecte de Déu’, el 1899 el flamant bisbe el visità a peu d’obra a la Sagrada Família, que feia 17 anys que perfilava. El 1901 ja el contractava perquè omplís de llum la Seu. Era la primera vegada (i seria l’única) que el català, de 51 anys, treballava en un edifici històric –d’estil gòtic, s’havia començat a construir al segle XIII per mandat del rei Jaume I sobre una antiga mesquita, arran de mar. El 1904 es donà el sus a una reforma que el 1932 captivaria Le Corbusier, el pare de l’Arquitectura moderna, de visita a l’illa. Les línies d’actuació foren principalment tres: reobrir els vitralls cegats, buidar la nau central i desplaçar la càtedra bisbal, oculta rere un retaule barroc, fins a l’altar major, sobre el qual va col·locar, suspès, un fastuós baldaquí en forma de corona.

Per reforçar la dimensió cerimonial del temple, Gaudí també dissenyà diferents peces com ara mobles, baranes de ferro forjat i làmpades que introduïren l’electricitat al recinte. Ho feu amb l’ajuda de mestres artesans locals i dels seus inseparables arquitectes catalans Josep Maria Jujol i Joan Rubió –aquest darrer seria l’autor de l’església Nova de Son Servera (1905), inacabada per problemes econòmics, de la de Sant Bartomeu de Sóller (1904) i de l’edifici modernista del Banc de Sóller (1909). Malgrat el seu caràcter esquerp i inflexible, l’eixelebrat de formes impossibles sempre treballava en equip.

“Gaudí –apunta Gambús– estava fascinat amb la Seu. La intervenció que hi feu li serví com a laboratori d’idees que acabaria aplicant també a la Sagrada Família. Per exemple, les tribunes corals i el baldaquí del temple barceloní s’inspiren clarament en les solucions adoptades a la Seu”. Les obres, que generaren certa polèmica entre els sectors més tradicionals, duraren una dècada, fins al 1914. El geni català no n’assistí a la inauguració. Al cap d’un any en moria el promotor, el bisbe Campins, a 56 anys. Dotze anys després, el 1926, ho faria Gaudí, a 73. Un tramvia el va atropellar mentre passejava per Barcelona. Fou enterrat a la cripta de la Sagrada Família, que ara, després de tres generacions d’arquitectes, encara la recta final.

Gaudí i Antoni Maura

Gambús destaca el compromís cívic de Gaudí. “Era un home ultraconservador. Tota la seva obra va estar regida per la seva devoció religiosa, però també pel seu amor a la pàtria i la llengua catalana. Imbuït pels aires del Noucentisme, volia convertir Barcelona en la capital de la Mediterrània”. En aquesta línia hi ha una anècdota prou eloqüent. Apareix en l’única entrevista que concedí el geni català. Va ser el 9 d’agost del 1917 per a la revista de Vilanova. Li feu el palmesà Guillem Forteza, aleshores un jove estudiant d’arquitectura. En un moment, el reusenc es refereix al polític mallorquí Antoni Maura, que entre el 1903 i el 1922, de manera interrompuda, fou president del govern espanyol cinc vegades durant el regnat d’Alfons XIII. “En parlar-li jo en català –diu–, respongué en castellà. Jo això no ho comprenc. És que es pensava, en Maura, que el català era una llengua inventada per mi a posta per molestar-lo? Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell, parlant castellà amb mi, sembla que menyspreï tot el poble que no té altra expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva”.

A Mallorca, l’estil modernista de Gaudí crearia escola. L’edifici Can Casasayas (1908-1911), al centre de Palma, és obra dels arquitectes Francesc Roca Simó i Guillem Reynés Font i recorda la Casa Batlló de Barcelona (1904-1906). Enguany, amb motiu del centenari de la mort de l’‘arquitecte de Déu’, el Bisbat de Mallorca ha posat a disposició de la ciutadania 900 documents que permeten conèixer més detalls de la reforma de la Seu. També ha inaugurat l’exposició Gaudí a la Seu de Mallorca. Ja el 2015 s’estrenà el documental El Bisbe, l’arquitecte i el baldaquí (La Perifèrica).