Quan Jaume I va ajudar els marroquins a envair Ceuta
Les complicades relacions entre illencs i magribins al llarg de segles, un veïnatge que torna a ser damunt la taula
PalmaSí, ho heu llegit bé: Jaume I, el campió de la cristiandat, que va foragitar l’Islam de Mallorca i les Pitiüses, va aportar una valuosa ajuda als marroquins quan aquests volgueren envair Ceuta. Ben és cert que, aleshores, Ceuta formava part d’un altre domini islàmic. Es tracta d’un de tants episodis d’una llarga història de relacions complicades entre veïns. Tan llarga, que ha arribat fins a l’actualitat.
Convé aclarir que això de la ‘Reconquesta’ que els alumnes de tot l’Estat s’hagueren d’empassar al llarg de segles, i que tant agrada encara a alguns, és un terme que els historiadors ja no fan servir. Hi lluitaren cristians contra cristians i musulmans contra musulmans. El mateix Jaume I, tot i la imatge de rondalla que tenim d’ell apallissant infidels, va fer servir aliats islàmics a la conquesta de Mallorca del 1229, com Ben Abbed, que va aportar subministraments als invasors, malgrat que se suposava que allò era una mena de croada.
Existia un bon motiu per relacionar-se amb els infidels: la necessitat. A l’Edat Mitjana, i fins a pràcticament el segle XIX, el nord d’Àfrica, i més concretament el Magrib (la banda occidental), va ser l’escenari d’un intercanvi mercantil imprescindible: Mallorca, subratlla David Abulafia, “no podia sobreviure sense el comerç”. No hem estat mai autosuficients. El comerç era tan imprescindible, que s’atorgaven llicències especials que permetien comerciar amb els musulmans, fins i tot en temps de guerra.
Per descomptat, aquest flux econòmic ja existia quan les Illes eren encara sota domini islàmic: els genovesos, hàbils mercaders, feien servir Mallorca d’escala de la ruta cap a Ceuta el 1182. Per als menorquins, aleshores encara amb governants musulmans, Ceuta també era un dels seus llocs de destinació cap al 1240, amb l’enviament de mantega –la fama dels productes lactis de Menorca ve d’enrere.
El pas a mans cristianes no va aturar l’intercanvi. A penes uns anys després de la conquesta de Mallorca per Jaume I, en consten els trajectes cap a Ceuta. Els papes Gregori IX i Innocenci IV varen haver d’atorgar les llicències corresponents, que permetien als illencs comerciar amb els enemics de la fe: no deixis que la religió t’espenyi un bon negoci.
La ruta amb el Magrib era la més important de les que feien servir els illencs. Sobretot es comerciava amb productes alimentaris. La sal d’Eivissa era una de les mercaderies amb més bona acceptació al nord d’Àfrica. Més endavant, cap al segle XVIII, s’exportava des de les Illes aiguardent i tèxtils. I s’hi importava bestiar, blat, encebada, faves, cera i cuir.
Emigrants mallorquins a Ceuta
Dels territoris del Magrib, el regne dels marínides era el que corresponia al Marroc actual, amb el qual els mallorquins varen establir “un lucratiu negoci”, en paraules d’Abulafia. Va ser una relació sovint conflictiva: l’intercanvi de mercaderies era una necessitat, però la pirateria, el corsarisme –la pirateria legal i beneïda pel poder de torn– i els enfrontaments bèl·lics sovint interferien amb el comerç.
Jaume I va establir tractats amb els governants del nord d’Àfrica, que permetien la continuïtat del flux comercial. Així, no és estrany que el Conqueridor i el soldà marínida signassin un acord el 1274, segons el qual el monarca cristià li aportaria una flota de 50 vaixells i 500 cavallers, a canvi de 200.000 besants, que devia ser una doblerada a l’època, per a la conquesta de Ceuta, en mans d’un domini islàmic rival.
Combatre per la cristiandat no sortia tant a compte si els infidels et pagaven bé. No va ser fins al 1415 que els portuguesos conquistaren Ceuta. I va ser el 1640 quan l’actual ciutat autònoma va quedar en mans espanyoles. En contra del tòpic de la Reconquesta, les conveniències polítiques no entenien de colors religiosos, ben igual que ara. El Marroc, la Castella cristiana i la Granada islàmica, varen formar una aliança el 1285 contra la Corona d’Aragó, que en aquell moment incloïa les Balears. El rei d’Aragó, Alfons el Franc –net de Jaume I– va tractar desesperadament de fer canviar de posició el sobirà marroquí i guanyar-se’n el suport contra els castellans. Sense èxit.
Jaume II de Mallorca també va posar particular cura a mantenir la bona entesa amb els territoris nord-africans. En bona part, perquè allò també li suposava una bona font d’ingressos. Així que hi va establir consolats, és a dir, representacions comercials pròpies. El problema era que els catalans tenien interessos a la mateixa zona, i això va suposar que illencs i principatins no es comportassin sempre com a bons germans. Tampoc la relació amb els magribins va ser sempre harmoniosa. Per exemple, Guillem Morro recull com, poc abans de la mort de Jaume II, “un estol de galeres de Ceuta atacà vaixells mallorquins” a la costa nord-africana.
Entre el 1308 i el 1331, els mercaders illencs representaven més de la meitat de tot el comerç amb el nord d’Àfrica, afegeix Morro. Jaume III va signar el 1339 un acord de pau amb el sobirà marroquí. En cas que hi hagués guerra, tampoc no afectaria els negocis: el 1344, els illencs foren autoritzats a continuar comerciant amb els musulmans, encara que els seus exèrcits s’estiguessin matant entre ells.
El comerç no entenia de creences: cristians i musulmans s’associaven, sense dificultat aparent, per a empreses mercantils. Els jueus exercien un paper clau gràcies als seus contactes amb les comunitats nord-africanes. Això resultava sospitós per a la flota corsària del papa –també el papa hi jugava–, que va capturar un vaixell a Maó amb l’excusa que duia “lletres juevescas e moriscas”, diu Morro.
A més d’enclavament comercial, el Magrib es va fer servir com a terra de destinació definitiva per a alguns dels darrers musulmans mallorquins lliures, que no es trobaven gaire a gust sota la dominació cristiana. Ceuta també va ser un dels seus llocs de destinació. Al segle XV, des de Mallorca es comerciava amb Alcúdia: no l’Alcúdia mallorquina, sinó una altra a prop de Melilla.
Ordres que no s’obeïen
Amb l’imperi hispànic –a partir del segle XVI– les coses no varen canviar gaire. En teoria, les monarquies nord-africanes eren enemigues. Però les successives prohibicions de comerciar amb elles –Eloy Martín en comptabilitza almanco una desena entre el 1494 i el 1703– no es varen obeir, ni tan sols per part d’aquells que se suposava que les havien de fer complir: els capitans generals. Damunt del terreny, eren ben conscients de la necessitat imperiosa de cereal, del qual les Balears eren deficitàries.
Davant l’inevitable, la monarquia espanyola va optar per una solució surrealista: aplicar un impost del 10% al contraban, a una activitat manifestament il·legal. Ja que no la podien aturar, almanco treure’n tallada. Què feren bona part dels comerciants? Amagar el lloc d’origen dels productes si eren nord-africans, per no haver d’abonar la taxa corresponent.
Molt més de la meitat del comerç mallorquí amb el nord d’Àfrica era amb territori enemic, mentre que no arribava ni a una quarta part amb les places de sobirania espanyola, com Ceuta –ja ho era. D’altra banda, el corsarisme continuava sent un bon negoci: els nord-africans capturaven naus i tripulants de les Illes, i els illencs feien ben igual amb les seves.
Al segle XVIII, els menorquins es varen poder aprofitar d’una circumstància favorable: ja no eren espanyols, sinó britànics. De manera que les limitacions de Madrid no anaven amb ells. Gràcies a la neutralitat menorquina, la resta de les Balears es va poder abastir del blat nord-africà.
La corona espanyola va subscriure un tractat de pau, amistat i comerç amb el soldà del Marroc el 1767. Sense traves, aquell comerç va créixer espectacularment. Els productes nord-africans, assenyala Martín, “varen treure de més d’una dificultat” les Illes quan varen veure la seva economia escanyada, primer pels conflictes d’Espanya amb la Gran Bretanya i després per la Guerra del Francès.
Els temps varen canviar i el Marroc acabaria per ser, fins i tot, colònia espanyola, amb una guerra interminable en la qual trobaren la mort un munt d’illencs; només de menorquins, 57. Actualment a les Illes hi viuen prop de 30.000 persones amb nacionalitat marroquina.
L’estira-i-arronsa que va ser habitual entre illencs i marroquins –proveïdors i clients, corsaris i pirates i víctimes–, va arribar a un dels punts màxims de tensió el 1338, al regnat de Jaume III, quan el soldà del Marroc va enllestir una armada de vint-i-tres vaixells per envair les Illes, explica Guillem Morro. Es va fer sonar l’alarma i els illencs prepararen una esquadra més nombrosa per a la defensa, demanant ajuda valenciana.
L’expedició marroquina va entrar a la badia de Palma, va veure el desplegament dels mallorquins i va fer anques enrere. Però aquella amenaça s’havia de tenir en compte, així que els illencs varen decidir “construir una armada permanent de sis galeres”, diu Morro.
Armar un estol de defensa costa una doblerada, i el 1341 els jurats de Mallorca –equivalents als actuals regidors o consellers– varen transmetre una ambaixada a Jaume III –pràcticament no era mai a l’illa– on demanaven no haver de pagar aquella despesa.
Ara bé, les amenaces eren mútues. Segons David Abulafia, Jaume III també va pretendre envair l’Àfrica islàmica.
El perill marroquí es va mantenir entre el 1345 i el 1348, quan Pere el Cerimoniós havia reincorporat les Illes a la Corona d’Aragó. Que un corsari mallorquí capturàs set súbdits del rei del Marroc es va convertir en un casus belli: el monarca nord-africà va ordenar atrapar tots els vaixells de Mallorca que apareguessin per les seves aigües.
Informació elaborada a partir de textos de Guillem Morro, Onofre Vaquer Bennasar, David Abulafia, Maria Barceló Crespí i Miquel Àngel Capellà Galmés i Eloy Martín Corrales.