La història d’Es Gallet: l’oasi hippy que va marcar la Palma dels 70

Palma"Hi ha dues ciutats a la nostra vida que són molt importants: la que aprenem amb els nostres pares i la que descobrim quan sortim al carrer sols. La primera d'aquestes ciutats va tenir com a centre un bar, Es Gallet". Així recordava l’escriptor José Carlos Llop aquell local de Puig de Sant Pere, al barri mariner de Palma, que va obrir portes el 1971 i només va estar obert poc més d’un any. Però aquell temps bastà per convertir-se en llegenda.

El bar va ser una creació compartida per quatre amics: Climent Picornell, Frederic Suau, Mariano Salvà i Pep Ventanyol. Cap d’ells provenia del món de l’hostaleria, però compartien el desig de crear un espai diferent en una ciutat encara sotmesa a la grisor del franquisme. Passejant un dia pel carrer de Sant Pere, Picornell i Suau varen descobrir un antic celler de pescadors, la Bodega San Pedro, amb un cartell escrit a mà que deia "es traspassa". A dins, els rebé una parella d’eivissencs ja grans, Eulàlia i Toni Marí Marí, mariner retirat.

Els quatre amics varen transformar amb les seves mans aquell espai gòtic –amb arcs mig apuntats, bigues vistes i un corral que pegava a la murada renaixentista– en un local amb ànima pròpia. Hi havia tres escalons per baixar-hi, tal vegada com una metàfora de l’entrada a un altre món. La barra, feta per ells mateixos, i els seients de guix completaven una estètica artesanal i acollidora.

El nom del bar, Es Gallet, va provocar més d’un somriure maliciós. En bon mallorquí, 'gallet' és un sinònim col·loquial del clítoris, però segons Picornell l’origen era molt més literari: provenia d’una lectura del formalista rus Viktor Sklovski. "Si després de trair el bon Jesús, sant Pere no s’aixecà en sentir el gall, era perquè era un gall petit, un gallet i no el va sentir", escrivia l’autor. La ironia intel·lectual i el joc de dobles sentits varen encaixar a la perfecció amb l’esperit del lloc.

Durant aquell any, Es Gallet es convertí en punt de trobada d’una generació jove i inconformista: escriptors, pintors, models, músics i hippys de cabells llargs. Palma no havia vist mai res igual. En els anys 70, havia obert també el Bruselas, però era un bar bohemi, el moviment cultural anterior al hippy. Amb Es Gallet, Palma abraçava aquell lema d''amor i pau'. Hi sonava bona música, s’hi respirava llibertat i les converses es mesclaven amb el licor, les idees, el cafè i també les panades i altres especialitats d'un forn proper. Eren temps de Franco, però Picornell explica que encara que ell i Suau havien estat detinguts "com a personatges subversius" el bar anava més enllà de la ideologia.

El bar va tenir tant d’èxit que els seus propietaris gairebé no sabien com gestionar-lo. "Era un lloc rendible, però nosaltres el vivíem com una comuna", explica. Amb els guanys varen llogar una casa senyorial al carrer de Can Canals –que més tard seria estudi d’Enric Irueste i Miquel Barceló– i una altra a Sant Elm, ran de mar i amb vista a la Dragonera. Fins i tot es varen comprar motos, empesos pel mite d’Easy Rider, i una furgoneta canadenca amb la qual recorrerien Europa quan venguessin el local.

La fi arribà d’imprevist: un dia tres anglesos els oferiren una quantitat suculenta pel traspàs. "Ens varen oferir una barbaritat i vàrem dir que sí", diu Picornell. Però el primer dia que els nous propietaris obriren portes, no hi va entrar ningú. La clientela era fidel als antics amos, i el màgic encant d’Es Gallet s’havia esvaït. "Em va saber greu per ells, però la cosa ja estava feta", comenta.

Tot i la seva curta existència, Es Gallet deixà una empremta profunda. Llop li dedicà un capítol dins En la ciudad sumergida sota el títol 'Cuando la ciudad se hizo bar'. Aquell soterrani de Puig de Sant Pere va ser, per un instant, el centre d’una Palma que començava a despertar de la seva letargia i descobria la llibertat a través de la música, la paraula i la convivència.

El bar respon:

Quina música hi solia sonar?

— Música californiana, James Taylor, Van Morrison, The Birds i Bob Dylan.

Quina beguda era la més sol·licitada pels clients?

— Cafè amb llet amb les coques del forn que hi havia davant.

Quina diríeu que era la marca del bar?

— Teníem un cartell que parodiava la cançó House of The Rising Sun de The Animals on es podia llegir The House of Rising Mallorca. Era un bar de peluts on la gent intercanviava llibres i moltes vegades duia la música que volia escoltar.

Alguna anècdota que us faci riure quan la recordau?

— El primer client va demanar un cafè amb llet i un conyac i se'n va anar sense pagar. Ho va fer amb tanta naturalitat que no vàrem sortir a perseguir-lo. Probablement ens va donar sort. En una altra ocasió, varen entrar de cop 20 marines nord-americans enormes que varen començar a molestar la clientela i no vàrem aconseguir treure'ls defora. No sé a qui se li va acudir anar a cercar la Policia Militar. Es varen plantar tres jeeps de Policia dels EUA que al crit de "private club" els varen fer fora.