Hi ha (o hi han?) massa turistes

PalmaFa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

La concordança del verb ‘haver-hi’ és, probablement, un dels dubtes més coneguts del català, fins al punt que persones que no acostumen a interessar-se gaire per la llengua saben que aquí passa alguna cosa. La tradició gramatical ha recomanat construccions com ’Hi ha tres persones’, ‘Hi havia moltes coes’ i ‘Hi haurà canvis’, malgrat que en una part important del domini lingüístic (sobretot en català central i en valencià) són habituals formes com ‘Hi havien moltes persones’ o ‘Hi han massa cotxes’. La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans descriu aquesta variació, però continua considerant la construcció sense concordança com la pròpia dels registres formals de la llengua general.

Vacil·lació suggeridora

Ara bé, si deixam de banda la normativa, el dubte ens porta a una pregunta molt més suggeridora. Per què és precisament ‘haver-hi’ el verb que genera aquesta vacil·lació? Per què molts parlants dirien espontàniament ‘hi han massa turistes’, però gairebé ningú, en català oriental, diria ‘ha arribat massa turistes’? Per entendre-ho, començarem mirant verbs que, tot i no ser ‘haver-hi’, s’hi assemblen en alguns punts.

Imaginem-nos, per exemple, que un matí arriben tres creuers gairebé alhora al port de Palma. Segurament algú dirà que ‘han arribat tres creuers’. Si dos d’aquests creuers salpen l’endemà, direm que ‘n’han partit dos’ (o ‘partits’, si feim la concordança del participi). Si aquell mateix dia arriben dos velers, comentarem que ‘han aparegut dos velers més’. I si, al cap d’uns dies, parteixen tots els vaixells menys un, direm que ‘queda un vaixell’.

Ara canviem només una cosa. Els tres creuers continuen al port, però ja no volem explicar que han arribat, sinó simplement que hi són. Llavors la frase més natural per a la majoria de parlants de les Balears serà una altra: ‘hi ha tres creuers al port’.

Des del punt de vista estructural, la diferència entre les primeres frases i la segona és petita però significativa: en el primer cas, el verb concorda amb el sintagma nominal que l’acompanya; en el segon, no. Per què?

La primera intuïció és que ‘haver-hi’ deu ser un verb molt diferent dels altres. Ara bé, la realitat ens diu una altra cosa. D’entrada, fixem-nos que en cap de les frases (‘Han arribat tres creuers’, ‘N’han partit dos’, ‘Han aparegut dos velers’, ‘Queda un vaixell’ i ‘Hi ha tres creuers al port’) el verb descriu una acció que algú faci sobre una altra cosa. Totes presenten, més aviat, l’aparició, la desaparició, el moviment o l’existència d’una entitat. En sintaxi, tots aquests verbs s’agrupen en una mateixa classe, la dels anomenats verbs inacusatius.

Aquests verbs comparteixen diversos trets. D’entrada, el sintagma nominal sol aparèixer posposat (‘Han arribat tres creuers’, ‘Han aparegut dos velers’) i, en tots els casos, aquest sintagma es pot reprendre amb el pronom ‘en’ (‘N’han arribat tres’, ‘N’han aparegut dos’), cosa que no és habitual amb els subjectes dels verbs que sí que designen una acció voluntària.

Així, doncs, costa considerar ‘haver-hi’ un verb excepcional, encara que, sovint, s’hagi descrit d’aquesta manera. En aquest sentit, tradicionalment les gramàtiques han explicat que és un verb impersonal i que, per tant, el sintagma nominal que l’acompanya no és el subjecte, sinó el complement directe. Si deim ‘Hi ha tres excursionistes’, aquests tres excursionistes no serien el subjecte de l’oració i, en conseqüència, el verb no tindria cap element amb el qual pogués concordar.

Reinterpretació

Ara bé, com que ‘haver-hi’ s’assembla tant a la resta de verbs inacusatius, amb el temps molts parlants han tendit a reinterpretar el sintagma nominal que l’acompanya de la mateixa manera que analitzen el de verbs com ‘arribar’, ‘aparèixer’ i ‘faltar’. Si diuen ‘Han arribat tres excursionistes’, ‘Han aparegut nous problemes’ o ‘Han sobrat entrades’, és perfectament coherent que també diguin ‘Hi han tres excursionistes’. No és que aquests parlants hagin decidit trencar una regla, sinó que han acabat assimilant ‘haver-hi’ a un grup de verbs amb els quals comparteix bona part del seu comportament.

Aquesta reinterpretació, però, no ha avançat igual a tot el domini lingüístic. A les Balears, per exemple, es continua dient majoritàriament ‘Hi ha massa turistes’, ‘Hi havia molts embossos’ i ‘Hi haurà més oportunitats’, mentre que sí que es fan concordar els altres verbs inacusatius (‘Han arribat tres creuers’, ‘Han desaparegut comerços’, ‘Han aparegut nous hotels’). En aquest sentit, ‘haver-hi’ continua funcionant com una petita excepció dins una família de verbs que, en gairebé tot, es comporten igual.

En altres varietats, com el català central i el valencià, la concordança amb ‘haver-hi’ forma part de la parla espontània i conviu amb la construcció sense concordança. Finalment, en català nord-occidental, almenys tradicionalment, la manca de concordança s’estén també als altres verbs inacusatius, de manera que s’hi poden sentir construccions com ‘Arriba trens’ i ‘Ha desaparegut comerços’.

Per tant, quan agrupam ‘haver-hi’, ‘arribar’, ‘aparèixer’, ‘faltar’ i ‘sobrar’ dins una mateixa classe verbal no ho feim perquè s’assemblin superficialment, sinó perquè comparteixen bona part del seu comportament sintàctic. La concordança és un dels pocs trets que encara els distingeix, però només en una part dels parlars catalans. El que és més interessant, doncs, no és corregir els que diuen ‘hi han’, sinó entendre per què aquesta forma apareix d’una manera tan natural en una part del català i quina relació manté amb tota una família de verbs que, en gairebé tot, es comporten igual.