Lluís Garau: “Ens hem hagut de reivindicar tant, que estam obsessionats amb nosaltres mateixos”

PalmaUn escenari, un portàtil amb càmera web i una hora de xat en directe amb persones aleatòries. Amb aquests ingredients i la premissa d’adaptar la dramatúrgia i la coreografia en funció de les converses, Lluís Garau (La Torre, 1997) va crear La Carn el 2022, una performance interpretada íntegrament per ell. Les seves obsessions –internet i la identitat emmotllada en els algoritmes– l’han duit fins a aquest procés “dolorós” que és ficar-se dins la pell d’un addicte al cibersexe. Després de rebre reconeixements com el premi Óscar Wilde al Dublin Theatre Festival, va convertir La Carn en pel·lícula, per anar més enllà del cibercruising. Dirigit per Joan Porcel, aquest thriller documental acaba de guanyar dues Biznaga de Plata a Màlaga. A Mallorca es podrà veure per primer pic a l’Atlàntida Film Festival.

Director, actor, ballarí, performer… Què us defineix millor?

— Les quatre coses per igual. De fet, aquesta necessitat de no encasellar-me i ser un híbrid parla molt de la nostra generació. Som pluriocupats, hereus del multitasking, i això es reflecteix en les disciplines artístiques. No crec que puguem ser una sola cosa: necessitam fer-ne moltes.

Quin va ser el punt de partida?

— La meva formació és en art dramàtic, però des d’un principi m’ha interessat molt el llenguatge corporal. M’agrada viure els personatges. De vegades, és un procés dolorós. La Carn, en què m’he ficat en la pell d’una persona obsessionada amb Chatroulette, m’ha fet perdre la perspectiva dels individus i arribar a veure els altres com una gran massa, un reflex del que trobes a internet.

Per què decidiu fer de La Carn una pel·lícula?

— Per entrar dins aquest món i el personatge. La pel·lícula vol explorar el que hem viscut molts de nosaltres, que és cercar la nostra identitat a internet.

Com ens ha condicionat néixer amb càmeres web a casa i mòbil amb càmera?

— Té coses bones i dolentes. Entre les bones: hem pogut experimentar altres aspectes de la nostra personalitat i conèixer persones que potser entenien millor les nostres necessitats que les que teníem a prop. A internet has pogut trobar-te a tu mateix, però no saps fins a quin punt t’hi ha duit l’algoritme.

Internet també ha fet que ens construïm a partir de la mirada externa.

— A les xarxes volem ser la nostra millor versió. Hi ha una generació abans de la meva que ha crescut amb això i que ara ja no tenen cap foto a les xarxes, perquè la sobreexposició els ha aniquilat. Pel que fa a la càmera web, he notat que davant la càmera sempre intentes modificar la teva imatge per veure’t més guapo. Això acaba trastornant-te, ja no saps quina és la forma real de la teva cara. Internet és el mirall més cruel.

Però La Carn intenta humanitzar la gent que viu a internet.

— Jo també hi he estat molt de temps i vull que s’entengui el que hi passa. El Chatroulette forma part d’una addicció, que és el cibersexe. I hi ha persones que són més dèbils davant d’això. Aquesta manera de relacionar-se és una presó, perquè saps que no tocaràs mai la persona amb què et trobaràs al xat. Aquest designi etern el fa addictiu.

A banda d’internet, quins temes us obsessionen?

— M’obsessiona el fet que a la nostra generació ens han inculcat tant que l’art ha de ser polític, que oblidam que el primer és voler fer art. Ara mateix tot ha d’estar polititzat, però no vull que la meva proposta artística es redueixi a això.

Perquè no és el mateix que l’activisme.

— Si l’art només és polític, és activisme. Entenc que la meva voluntat de posar-me damunt d’un escenari és un acte polític, però no vull haver d’estar tot el temps reivindicant la meva sexualitat. Crec que hem creat uns codis que ens permeten no haver de fer-ho.

Això us obliga a ser conscient de quin és el vostre públic.

— Vull que el meu art arribi a una generació que no em qüestioni coses tan bàsiques com la meva sexualitat. I em sap molt greu que les institucions públiques no m’entenguin per això. Demanaria que apostassin per les noves formes d’expressió. Quan una cosa està ben feta, és igual a quin públic s’adreci. Per exemple, el públic femení és el que més representat s’hi sent, perquè han viscut el mateix que jo i s’han sentit un tros de carn.

Hi ha un cert risc en adreçar-vos a un públic determinat?

— Som molt conscient que ens hem de guanyar les sopes, no em regalaran res. Per bé que jo xerri del col·lectiu, ningú m’obrirà la porta abans per ser gai. No ens donaran res pel que som, sinó pel que feim. Som una generació sobreanalitzada. Ens hem hagut de reivindicar i explicar tant, que estam obsessionats amb nosaltres mateixos.

Com creis que es recordarà la generació d’artistes de la qual formau part?

— Amb la màxima de ‘Support your local artists’. No som ni més ni menys una que l’altra, totes sabem com és de difícil. És insistència i ocupar espais. Altres generacions s’han pegat colzades. I ara és cert que prima el talent, la gràcia i la barra, però hi cabem tots. L’enveja i el fet d’odiar algú perquè ha obtingut una cosa que tu no estan superpassats de moda.