Jeanette Winterson: "Si hagués nascut ara, crec que hauria acabat de delinqüent"

PalmaL’escriptora Jeanette Winterson (Manchester, 1959) és un far. Ho és per aquells que han llegit la seva obra, amb títols com Frankisstein o Per què ser feliç quan podries ser normal?, ambdues publicades per Edicions del Periscopi, i, sobretot, ho és per aquells que la volen escoltar. És a Mallorca en el marc de la primera edició de La Coma, festival literari organitzat per la Fundació Mallorca Literària, i ho té ben clar: anam de camí a una gran guerra i no n'estam gens preparats.

Fa dècades que als vostres llibres parlau de temes que ara són molt actuals, com la identitat de gènere o la intel·ligència artificial. Quina és la vostra principal preocupació ara mateix?

— Em preocupa veure que vivim en un món que cerca solucions fàcils per a problemes complexos. Tenim un món interconnectat i no és tan fàcil tornar enrere, si és que aquest és el camí. Trump vol combatre la globalització a força d'enviar gent a la presó i deportar immigrants, com si això servís per resoldre qualque cosa. Ens dedicam a cercar culpables i no a tenir converses en profunditat sobre per què hem arribat on som. És el mateix que passa amb el turisme. 

En quin sentit?

— Que de sobte els turistes són dolents i Airbnb és el dimoni. Airbnb va començar com una cosa meravellosa, que et permetia tenir uns ingressos i compartir una part de ca teva, i de sobte ha fet que ja ningú pugui accedir a un habitatge perquè tots es dediquen a això. I el que feim és cridar els turistes i dir-los que els odiam, cosa que puc entendre quan veus la quantitat de gent que hi ha per tot. Però, per què no ens feim preguntes sobre com hem arribat fins aquí? Per què no parlam de les arrels de tot això? No, preferim pensar que hi haurà un home ric, blanc i poderós que ens en doni la solució. 

Però voleu dir que aquest debat no existeix a qualque lloc?

— No, jo crec que no. Hi va haver un moment en què es va pensar que hi podria haver solucions col·lectives, i per això es varen posar en marxa institucions com l’ONU o el Banc Mundial, però ara sembla que no tenen ni veu ni vot. A Amèrica només miren per ells, com va fer el meu país amb el Brexit, i la idea de col·lectivitat s’ha perdut i ha estat substituïda per l’estupidesa i els interessos econòmics. I és encara més difícil en un moment en què el periodisme ha mort i tothom s’informa per TikTok, on el que fan és rebre més munició per a les seves conspiracions particulars. 

Doncs no hi veis solució. 

— La veritat és que no. Mirau, ara veig clar que hi haurà d’haver una guerra. No ho pensava fa uns mesos, a principi d’any, però veus Trump, i Putin, i el que passa ara entre l’Índia i el Pakistan i… Vivim en un planeta que pot ser molt fàcilment destruït i que ara mateix el lidera un grup d’homes, perquè tots són homes, que estan bojos. I a cap d’ells li importa gens si es destrueix tot. 

Ells també viuen en aquest món.

— Però ells s’han assegurat de tenir les espatlles cobertes. La gent amb poder i doblers pensen que no els afectarà. Tots ells tenen un refugi. Els tecnòcrates han comprat mitja Nova Zelanda i Mark Zuckerberg té coves per Hawaii. I això fa que l’esquema mental amb què ens enfrontam a tot això hagi de ser diferent del que teníem fins ara. La Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola, la del Vietnam… Totes eren lluites que afectaven tothom per igual. I aquesta no serà així, n’hi ha que han treballat per intentar evitar que els afecti. 

No hi ha lloc per a l’esperança, doncs?

— A veure, els humans sempre hem sobreviscut. O així ha estat fins ara. I ara som massa intel·ligents i massa estúpids alhora. Si a això li afegeixes que en els darrers 80 anys hem viscut tres fets que no s’havien viscut abans, és difícil fer prediccions esperançadores. 

De quins tres fets parlau?

— Bé, el primer és la bomba atòmica, que ens permet aprendre el concepte de suïcidi col·lectiu que fins aleshores no existia. Podem destruir el món sencer si volem, i això és molt nou. Després la crisi climàtica, que malgrat que vingui d’enrere s’ha accelerat. I finalment la intel·ligència artificial, que encara no sabem cap a on anirà. Ens pensam que els humans som ràpids i que ens adaptam fàcilment, però en realitat ens comportam com els éssers primitius que érem fa milers d’anys. Si ho hem de destruir tot per obtenir una cosa que ens és útil només nosaltres som capaços de fer-ho.

Record que quan va sortir Frankisstein, fa només cinc anys, vaig pensar que éreu una visionària. Hi parlàveu d’un futur amb intel·ligències artificials que, tanmateix, sembla que ja ha arribat. 

— Mira, jo venc de Manchester, l’epicentre d’on va sorgir la revolució industrial. I quan Karl Marx va visitar la ciutat a mitjan segle XIX ho va resumir en dues paraules: disrupció i acceleració. Són les dues paraules que ara mateix defineixen el món, és en aquestes coordenades que es definirà el futur.

Però pel que deis sembla que no hi ha molta gent que hi pensi, ara mateix, en el futur. 

— En absolut, basta veure el que feim amb els infants. Com pot ser que no hi hagi una aliança mundial per prohibir que tinguin accés als mòbils abans de fer 16 anys? Això hauria de ser un acord global, és igual si ets de dretes o d’esquerres, els efectes que té això sobre els nins, i molt especialment sobre les nines, són evidents. Si els donam un mòbil amb set anys, per què no els donam també les claus del cotxe? 

Els primers addictes als mòbils, però, som els adults. 

— És clar! Però per això necessitam un moviment global que tingui ben clares quines són les prioritats, i són coses amb les quals hauríem d’estar tots d’acord. L’accés a l’habitatge n'és una altra. Hi ha molts joves amb depressió per culpa d’això, que han assumit que no tenen possibilitats de prosperar. Amb els meus orígens, si hagués nascut 40 anys després, no sé on seria.

Què voleu dir?

— Jo venc d’una família de classe treballadora on era una qüestió d’orgull això de formar-se i avançar. Ara és impossible i, de fet, no es considera necessari. Ara, qualsevol estupidesa que digui un influenciador es considera vàlida, i si no ets ric ni estàs ben connectat no tens marge per millorar la teva situació. Si hagués nascut ara crec que hauria acabat de delinqüent. És com els que defensen la prostitució, que n'hi ha que diuen que les dones que s'hi dediquen ho fan perquè volen. Creis que si tinguessin alternativa per arribar a final de mes ho farien? Em fa gràcia perquè als Estats Units diuen que les presons estan plenes de negres i immigrants i, en primer lloc, no és cert, però, si ho fos, seria possible trobar-li una explicació? Jo crec que sí, i no costaria gaire. 

Però ara no tenim temps per cercar explicacions a res.

— No, volem titulars breus i senzills. Basta pensar en Joe Rogan, que té el pòdcast més escoltat del món. I només hi du experts per xerrar d’esports. Per parlar d’immigració o canvi climàtic qualsevol va bé, però per parlar d’esports necessita especialistes. I com que jo ara també faré un pòdcast, titulat How to survive to apocalypse [Com sobreviure a l’apocalipsi], tenc previst convidar-los, també, tots aquests que parlen de tot sense saber res. I els confrontaré amb fets i amb dades, com s’ha fet tota la vida. La terra no és plana, per molt que vulguin. De fet, sabeu quin és el darrer debat que he sentit d’aquesta gent?

Quin?

— Si convé que els homes mengin sopa en públic. Consideren que és poc masculí, menjar sopa, i ara aconsellen no fer-ho. Si vols ser un home de veritat millor que mengis un bon bistec, un bon tros de carn, i deixa la sopa per a les dones, que si no, es pensaran que ets gai. Aquest és el tipus de missatge que fan circular ara mateix, aquests són els temes que els ocupen. Com hem de resoldre res si aquest és el nivell? N’hi ha que no han pogut acceptar que els seus coneixements tenien límits i això ens ha perjudicat a tots. 

L’altre dia, per mor de la pana que va patir la península Ibèrica, un periodista li va demanar a un expert que n'explicàs els motius “perquè tothom els pogués entendre” i ell va respondre que hi ha coses que no tothom pot entendre. 

— Exacte! I hi ha gent que s’enfada quan els diuen això, però per mi això és fantàstic, jo entenc i accept que sigui així, que no tots ho entenguem tot. Ara que dius això de la pana, per cert, em va semblar fascinant. Una mostra més de com d’impossible s’ha tornat viure a les ciutats. Som dependents de tot un sistema que pot fallar molt fàcilment i deixar-nos sense res. No fa molt vaig descobrir per què abans del segle XX no es feien edificis de més de deu pisos. Jo em pensava que era per una qüestió d’enginyeria. I no. És perquè no teníem ascensors. I mira que m’encanten, els ascensors, però potser sense ells vivíem millor. 

Faré un darrer intent per posar una mica de llum a la conversa: fa uns anys, en una conversa amb Bel Olid al CCCB, vàreu parlar de la cultura com la millor cosa que tenim els humans, la font primitiva d’esperança. Encara ho pensau?

— I tant. Això sempre ho tindrem. Quan no quedi res hi haurà algú que s’inventarà una història per conhortar un infant, o que li cantarà una cançó. Sempre trobarem la manera de protegir el més vulnerable que tenim, que és alhora allò que ens fa resilients: la imaginació. I això em fa pensar que, en realitat, potser estam a les portes d’un moment extraordinari. Molt probablement és així, però tal com va tot sembla que volem destruir-ho tot abans d’arribar-hi. I seria molt trist, a més d’una autèntica pèrdua de temps. Val la pena dedicar tots els nostres esforços a evitar-ho. I ho hem de fer junts.