Música
Cultura11/12/2022

La gran nit de Zoo al Palau Sant Jordi

El grup de Gandia tanca l’any amb un concert apoteòsic davant de 15.000 persones

Zoo

  • Palau Sant Jordi
  • 10 de desembre del 2022

"Som Zoo, venim del sud, venim del País Valencià". Nit important al Palau Sant Jordi: per a les 15.000 persones del públic, per al grup Zoo i per a la música en català. L’ovació amb què va ser rebuda Diània i la manera com es van cantar col·lectivament La mestra i Carrer de l’amargura van ser prou eloqüents de la temperatura emocional de la nit. "Amunt!", va cridar el cantant Toni Panxo Sánchez, que havia sortit amb abric, però que al quart tema ja s’havia desprès d’un parell de capes de roba per quedar-se en màniga curta, com el públic que ballava a la pista amb La del futbol i amb el beat sec de Vull. No calia esperonar ningú. Els Zoo estan en aquell moment de gràcia compositiva i de solidesa interpretativa en què el públic gaudeix amb la mateixa intensitat les cançons de cadascun dels tres discos. "Que fort, que fort!", va exclamar el cantant en el primer respir de la nit, mitja hora després de l’inici.

Cargando
No hay anuncios

La versió de Camins, d’Obrint Pas, amb el trombó connectant amb arrels populars, va engegar un segment més lúdic i electrònic en què van sonar peces com Panya, sàtira d’un temps i un Estat que Panxo va presentar amb el crit de "No callaran les feres", i Avant, que va provocar diversos pogos a la pista i va acabar amb el cantant proclamant "sempre a la contra i avant, que visca la terra lliure!"

Cargando
No hay anuncios

¿Com mantens aquest nivell d’implicació i eufòria després d’una hora? Doncs reblant el clau amb una altra hora i quart de concert i amarant el recinte de festa i poètica de proximitat, més de revoltes que de revolucions. Els Zoo són Ovidi Montllor una nit de barraques i discoteca, un esperit murri, potser de tornada de tot, però mai cínic. En comptes de la ingenuïtat pamfletària, s'estimen més l'hedonisme crític i amb consciència que tant ens cal. En aquesta segona part, primer van apaivagar el ritme amb el hip-hop de cadència jamaicana de Cançó pòstuma. Després, amb els solos de trompeta i trombó d’Hivern, van recordar que "el poble que canta mai no mor". Van tornar a capgirar la pista amb la versió de la sensual Esbarzers de La Gossa Sorda, reconeguda al primer acord i corejada de cap a peus i més enllà, quan la banda ja havia acabat la cançó. I finalment van proposar un últim tram apoteòsic que va incloure La nostra bota, Corbelles, el bombo implacable de Ventiladors... i un públic incansable. "Res del que passa és comparable a Catalunya, gràcies!", va assegurar canviant un vers de la tornada d’Estiu.

Cargando
No hay anuncios

Entusiasme cap al tobogan

"Quan vam començar aquest projecte, el primer propòsit era passar-ho bé, i el segon ser fidels sempre a nosaltres mateixos i a la nostra gent. Ens sentim molt afortunats", va dir Panxo. Estiu, del primer disc, i Tobogan, del tercer, van sonar en aquest tram final per ratificar les paraules del cantant dels Zoo. Des de la publicació de Tempestes vénen del sud (2014), aquell disc de hip-hop amb coses amanit amb mestissatges diversos i poètica de revolta i alegria, la banda de la Safor ha navegat per damunt de diferents hegemonies estètiques fent prevaldre una personalitat pròpia. Ha sigut baula entre aquell esclat primaveral protagonitzat per Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata Sound System i un nou públic que l’ha rebut i l’ha acompanyat amb un entusiasme militant.

Cargando
No hay anuncios

Omplir el Sant Jordi és la conseqüència natural després de vuit anys de feina, de tocar arreu consolidant el directe, de polítiques de preus prou assenyades (l’entrada de pista costava menys de 30 euros) i d’evocar alhora l’esperit del Viña Rock, el de les festes majors i els de les sales on la suor és la mesura de l’èxit. Per això mateix, el concert al Sant Jordi també era un homenatge al públic. En un gest que els honora, els Zoo han tancat la gira del disc Llepolies (2021) amb dues actuacions en què estrenen un nou espectacle amb una dotzena de músics a l’escenari, incloses les cantants Sandra Monfort i Selma Bruna (del trio Marala), i un interessant desplegament visual. Ho van fer fa uns dies al WiZink Center de Madrid davant de 8.000 persones, ho han repetit a Barcelona multiplicat per dos i, després d'un descans, ho adaptaran l’any que ve en una gira que inclourà diversos festivals.