La gran batuda

PalmaNo es donaren per vençuts amb la victòria franquista el 1939. Varen creure que la derrota del feixisme en la II Guerra Mundial acabaria amb la dictadura i s’equivocaren, però continuaren actuant en la clandestinitat. El març del 1948, ara fa 75 anys, els mecanismes repressors varen desarticular pràcticament l’oposició a les Illes amb una gran batuda de més de setanta detinguts, un cop del qual aquesta no es recuperaria fins als anys seixanta.

La reconstrucció de les forces d’esquerra en la postguerra no va ser senzilla, atès que, com assenyala el doctor en Història David Ginard, “la majoria dels dirigents i militants de les organitzacions obreres foren executats o empresonats, o s’hagueren d’exiliar”. Tampoc la seva acció va poder ser de gran abast: poc més que reunions clandestines i distribució de publicacions il·legals.

L’investigador del primer franquisme Miquel Duran assenyala com, entre els anys 1941 i 1945, el règim sotmetia a vigilància les reunions de caire polític que es duien a terme, a Palma, al domicili del barber Jaume Ginart, al carrer d’Escursach, 12, i al de l’ex dirigent del PSOE Bartomeu Martorell, a Son Pisà: “Amb el pretext” d’escoltar la ràdio, “no tenen més finalitat que cursar consignes per a la seva propaganda”, deien els informes.

Altres escenaris d’aquestes trobades a Palma, afegeix Duran, eren la farmàcia Tarongí, al carrer de Sant Miquel; el cafè Cuba, al carrer de Sant Magí; el bar Arrabal, al carrer de la Fàbrica; Mosaicos Ordinas, a Ramón i Cajal; o el bar Londres, al passeig del Born. A l’hostal Terminus –recollia el corresponent informe de la dictadura–, l’estiu del 1944 “comenten amb mala fe la política nacional i estrangera”, es donaven “consignes a les organitzacions roges” i “es distribueixen càrrecs oficials” per quan la victòria aliada a la II Guerra Mundial suposàs la caiguda de la dictadura. Esperança de l’oposició que no veurien complerta.

Tres informes franquistes del 1944 sobre la situació a Mallorca, aportats per Duran, asseguraven que “la propaganda esquerrana” havia arribat “al seu punt culminant”, ja que havia passat d’“alarmant en extrem” a “pública” i sense presentar “símptomes de por”. A Menorca, un altre d’aquests documents, del mateix any, detectava una “generalitzada antipatia cap al règim” per les penúries de la postguerra.

El repartidor de premsa incògnit

El Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (Lleonard Muntaner Editor) recull com, entre el 1943 i el 1948, el Partit Comunista “es va convertir en la primera força opositora a les Illes” en la clandestinitat, a diferència del seu paper minoritari abans de la guerra. A Palma tenia implantació, sobretot, al Molinar, el Terreno, Santa Catalina i Son Espanyolet, i a la Part Forana a Andratx, Capdepera, Esporles, Inca, Llucmajor, Manacor, Muro i Sóller. També a Menorca i Eivissa.

El 1945, relata Ginard, el PCE organitzà la seva primera conferència provincial després de la guerra, en un pis del carrer de Pasqual Ribot, a Palma, “on vivia el destacat militant Faust Billon i Estelrich, antic empleat de correus depurat”. A la reunió hi acudiren representants de Mallorca, Menorca i Eivissa. Joan Albertí Moll en va ser el secretari provincial fins al desastre del 1948. “El partit aconseguí refer les seves cèl·lules” o petits grups i “reprengué la confecció d’un òrgan de premsa propi, l’edició illenca de Mundo Obrero”. Un informe del PCE a escala estatal del 1946 donava la xifra de 900 militants a les Illes el 1946, que Ginard considera exagerada. Els comunistes varen crear un grup de Dones Antifeixistes que, segons un testimoni, “pretengué plantejar-se com un homenatge a Aurora Picornell”, la jove i carismàtica dirigent que havia estat afusellada el 1937.

Duran recull, dels informes de la dictadura, que el 1943 es detectaven “activitats concretes” del PCE al moll i les drassanes de Palma, on “alguns treballadors i pescadors saludaven amb el puny tancat, sense aixecar el braç, i fent servir el terme ‘petroli’ com a equivalent de ‘salut’”, de connotació esquerrana. A més, la cafeteria Can Pates, a Santa Catalina, era un lloc significatiu de reunió dels comunistes.

“Els contactes per a la formació del PSOE clandestí” a les Illes, segons assenyala el Diccionari de partits polítics, es produïren el 1941. S’organitzaren grups a Santa Catalina, el Molinar, Can Capes i Son Rapinya, a Palma; i a Alaró, Artà, Binissalem, Capdepera, Felanitx, Inca i sa Pobla, a la resta de Mallorca. La seva “principal activitat” va ser “la impressió d’un full clandestí anomenat Contacto”, que es distribuïa per tota l’illa “a través d’una agència de transports de confiança”.

La Confederació Nacional del Treball (CNT), anarquista, va reviure els primers quaranta –relata el grup d’estudis Els Oblidats–, amb “petits sabotatges i la distribució clandestina” de dues publicacions, Solidaridad Obrera i Fragua Social. Qualcú, que “mai saberen els llibertaris mallorquins qui era”, deixava a la plaça de les Columnes, a Palma, un paquet amb exemplars de Solidaridad, per ser repartits, fins que l’encarregat de la seva distribució fou detingut. La CNT va aconseguir “unes quantes pistoles”, que compraven als policies per cinc-centes pessetes, amb les quals practicaven el tir a l’avui luxós barri de Son Vida.

Afegeixen Els Oblidats que un dels dirigents destacats de la CNT illenca, Joan Gelabert Vallori, va haver de fugir el 1946 “primer a Alger”, punt habitual de destinació dels exiliats republicans, “per després passar a França, d’on, després d’un any, tornà a Mallorca amb motiu de les noces del seu fill”. Fou arrestat i el fill va demanar permís al llavors governador civil, el falangista José Manuel Pardo de Santayana, perquè pogués sortir de la presó per assistir a l’enllaç. I aquest li va respondre: “Si fos comunista no l’amollaria, però ell és sindicalista com jo, només que es va equivocar de bandera”. Així que va poder ser-hi present i, en acabar, va agafar el tramvia per tornar a la presó.

En aquest període es va formar l’Agrupació de Forces Armades República Espanyola (AFARE), a la qual, segons Ginard, s’integraven “antics militars i carrabiners”, si bé “no dugueren a terme cap tipus d’acció violenta”. La seva propaganda –indiquen Els Oblidats– s’imprimia en una multicopista de la CNT. Aquesta mirà d’establir un pacte amb l’altra gran central sindical, la UGT, sense èxit. Tampoc el PSOE no va acceptar, segons diu el Diccionari de partits polítics, que els seus joves s’integrassin en les Joventuts Socialistes Unificades. Que, tot i aquesta denominació, depenien orgànicament del PCE.

Heriberto Quiñones, ‘l’heretge’

Les baralles es varen produir, fins i tot, dins un partit de forta tradició disciplinària, com el PCE. El moldau d’origen conegut com Heriberto Quiñones, company d’Aurora Picornell i pare de la seva filla, va agafar el lideratge del partit a l’interior d’Espanya, però “les divergències estratègiques (...) respecte de la direcció del partit a l’exili determinaren un dur enfrontament amb aquesta que se saldà amb l’expulsió”, relata Ginard. Quiñones va ser “detingut, torturat i executat el 1942” per la dictadura. Però, a més, “esdevingué el principal heretge del PCE i va ser objecte de tot tipus de difamacions per part dels dirigents comunistes, en particular Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri”, els mateixos que, decennis més tard, tornarien símbols de reconciliació.

En to més conciliador, el 1946 –afegeix David Ginard–, es va constituir el Comitè Provincial de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), una “plataforma unitària”, d’àmbit estatal, que compartien “socialistes, comunistes, anarquistes i diversos grups republicans”. Sebastià Serrano, del Partit Republicà Federal, feia feina a la històrica impremta Guasp, gràcies a la qual cosa aconseguí una màquina per imprimir la publicació conjunta Alianza Democrática.

Entre el 1940 i el 1945 –registra Ginard–, s’incoaren a les Illes “mig centenar de causes per activitats contra el règim”. El 1945 es trobaven a la presó de Palma 23 presos per aquest motiu, 46 el 1946 i 33 el 1947. “Consta l’existència de batudes de militants del PSOE, del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), de la CNT i del Partit Republicà Democràtic Federal”. El 1945, el PCE “va patir la detenció d’una dotzena de col·laboradors”. El 1947 “foren jutjats nou militants comunistes menorquines, acusades de dirigir les organitzacions locals del PCE a Maó i Sant Lluís”.

A partir del 10 de març del 1948, segons afegeix Ginard, es varen produir a Mallorca una successió de detencions, bàsicament de comunistes, “que tenia l’origen en una caiguda recent de responsables del comitè regional de València”. A la presó de Palma hi anaren a parar 68 homes i només dues dones. Eren, la majoria, treballadors manuals: pagesos, jornalers, picapedrers i fusters. “Molts d’ells foren brutalment torturats”. El secretari provincial del PCE, Joan Albertí, va ser condemnat, però aconseguí fugir a França.

La gran batuda del 1948 “i l’inici de la Guerra Freda”, amb la qual Franco va passar de ser un empestat a un aliat dels Estats Units, “posaren punt final” –conclou Ginard– “a la primera resistència política al franquisme a les Balears. (...) La reactivació no arribà” fins a començament dels anys 60. Encara el 1961, en tornar a Mallorca “després d’una llarga estada a València”, recordava el recentment traspassat Antoni Serra, “em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc”, fins al 1967. Havia estat un cop ben dur.