El germà gran

A més de la rellevància de la seva obra, alguns escriptors deixen petjada pel mestratge que exerceixen en altres escriptors, generalment més joves, sigui com a influència estilística o a través d’un ventall de referències més ampli, que pot tenir a veure amb qüestions no únicament literàries sinó també ideològiques, cíviques, polítiques i també –sobretot en un context problemàtic com el de la llengua catalana– lingüístiques. Sovint són figures que també generen xarxes, promouen relacions, fan que passin coses. Alguns d’aquests escriptors arriben fins i tot a renunciar aparentment a la pròpia obra per intervenir en la dels altres i en l’entorn que els ha tocat de viure. A Mallorca, un cas particularment destacat del que deim va ser el de Bernat Vidal i Tomàs, que va convertir la seva apotecaria de Santanyí en un modest i alhora potent focus cultural durant els anys més durs del primer franquisme: allà s’hi van coure des dels primers trams de les trajectòries literàries d’alguns autors fonamentals –com Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens i Blai Bonet– fins a iniciatives que han tingut una gran transcendència cívica i cultural, com la creació de l’Obra Cultural Balear.

Josep Maria Llompart, per la seva banda, és una figura clau entre dues generacions i en el llarg camí que va suposar el trànsit de la dictadura a la democràcia, fins al punt que no resulta exagerat afirmar que, sense ell, no es podrien explicar aquests anys de la nostra història, o no es podrien explicar de la mateixa manera. Per dir-ho en termes convencionals (en termes de generacions literàries), Llompart és un dels protagonistes de la generació dels cinquanta i un dels referents més distingits amb què havien de comptar les autores i els autors de la lleva següent, la de l’anomenada generació dels setanta. Podríem, i tal vegada hauríem d’aturar-nos una estona a concretar els noms que s’inclouen dins cadascuna d’aquestes etiquetes, i encara els que en queden fora o al voltant, però ara mateix convé fixar una altra idea que pot semblar maximalista i que, tanmateix, és certa: sense aquests grups d’escriptors que es van donar el relleu generacional a les Balears, i principalment a Mallorca, durant el franquisme, la literatura catalana hauria deixat d’existir en aquestes illes. Ells i elles no tan sols van impedir que es produís aquesta extirpació, sinó que, a més, van escriure bona, en alguns casos magnífica, literatura. I ho van fer –és de justícia insistir-hi– contra totes les adversitats possibles, començant pel desconeixement de la llengua i la cultura pròpies, la llengua i la cultura catalanes. La tasca que va dur a terme Llompart –un escriptor, ell sí, molt format, molt culte– per difondre la llengua i cultura catalanes, i per compartir els seus amplis coneixements literaris, entre els joves del seu temps que aspiraven a escriure, va ser una tasca àrdua, infatigable, enorme i decisiva.

Animador de vocacions literàries

Llompart va ser un animador constant –o instigador, o promotor– de vocacions literàries. Va dur a terme aquesta comesa de diferents maneres (com solia dir ell mateix, li havia tocat de fer, i també és correcte dir que havia volgut fer, tots els papers de l’auca), però principalment per tres vies: la d’editor (va assumir la direcció literària de l’Editorial Moll durant gairebé trenta anys), la de crític i historiador de la literatura (títols com La literatura moderna a les Balears i els dos volums de Retòrica i poètica continuen sent aportacions importants als estudis literaris del seu temps), i la de professor (a començaments dels anys setanta va impartir classes de literatura i cultura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i a finals dels vuitanta va ser professor associat al departament de Filologia Catalana de la UIB). Lligades o en paral·lel amb aquestes activitats principals, n’hi ha un sens fi que podem anomenar secundàries, però en les quals Llompart aporta una energia que, si es permet de dir-ho així, feia anar endavant el carro: traductor, antòleg, gerent i subdirector de la revista Papeles de Son Armadans, president de l’OCB, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de la Federació Llull, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, etc. El que ens interessa aquí és que, des de totes aquestes entitats i tribunes (que quasi mai, atenció, no estaven remunerades, o hi estaven ben simbòlicament), Llompart es va autoimposar sempre aquesta feina de promoure, incentivar o animar l’escriptura dels altres. Singularment, des de la seva faceta de prologuista: ho podeu comprovar als dos volums titulats Selecció de pròlegs, editats per Pilar Arnau, que recullen una tria dels moltíssims textos que va escriure per acompanyar i donar prestigi i llustre a llibres d’autors ben diferents. De vegades es tractava de clàssics –de la Renaixença i de l’Escola Mallorquina, sobretot–, però més sovint va escriure pròlegs per a coetanis seus, pels quals s’entenia que Llompart feia una aposta com a crític, com a editor, o des dels dos vessants alhora: d’aquestes apostes en va encertar moltes, algunes van ser un encert rotund i inqüestionable i d’altres no van reeixir. Llompart no rebaixava el seu rigor, però també entenia que els temps desaconsellaven escatimar la generositat, i per això, quan va penjar el cèlebre cartell a la porta del seu despatx de l’Editorial Moll –“No faig més pròlegs ni presentacions”–, tothom sabia que no ho deia seriosament.

Un d’aquests pròlegs va ser per a un dels llibres de poesia en català més importants del seu temps: Calaloscans, de Bartomeu Fiol. Com el mateix llibre, el pròleg també era singular, perquè en origen va ser una carta que Llompart va escriure a Fiol. Una carta privada, confidencial, que entre tots dos van decidir incloure en el llibre i fer-la, així, pública. Llompart hi aboca moltes coses que són encara avui d’interès, i sobre ell mateix diu això: “En una de les darreres cartes (escriu Llompart a Fiol) encara en fas memòria: ‘Tantes nits de quedar-nos fins a la mala hora a casa teva, en tensa tertúlia’. I dius que jo us feia una mica de germà gran. Tu no saps el que per a mi significa que em diguis, ara, això; ni fins a quin extrem he d’agrair-t’ho. El paper de germà gran –gran per edat, s’entén, i no per cap mena de superior mereixement– no és sempre fàcil, i si alguna cosa voldria en aquest món és haver-lo sabut jugar un poc bé i a consciència. Em donaria per ben pagat de moltes coses”. En un altre paràgraf de la carta-pròleg, com a assistents a aquelles vetlades, esmenta Baltasar Porcel, Miquel Bauçà, Miquel Barceló (l’historiador i escriptor), com podia haver esmentat tants altres noms de la literatura catalana contemporània.

Una labor de guia

Un germà gran pot aconsellar, acompanyar, aplaudir o –arribat el cas– renyar els germans més joves. Pot jugar i fer broma amb ells, o demanar-los, quan és necessari, que recapacitin i es comportin. Idealment, un germà gran obre camí i dona exemple. I, sobretot, un germà gran comparteix amb els joves allò que ha après dels pares i dels padrins. La metàfora és òbvia i s’entén a la primera. Josep Maria Llompart era conscient que tenia les aptituds necessàries per fer aquest paper, i va esmerçar esforços, com confessava ell mateix, a representar-lo “bé i a consciència”. Eren temps en què calia algú que exercís aquest mestratge, una labor de guia, entre els joves que volien ser escriptors en català. Ara, afortunadament, hi ha una quantitat ben considerable d’escriptors i escriptores en català, molts d’ells, d’alta o molt alta qualitat, d’estètiques i pensaments ben diversos, i el relleu generacional es produeix de manera fluida i natural. A la vegada, però, la majoria d’estudiants de les Balears que acaben estudis secundaris o superiors (massa pocs, atès que l’abandonament escolar prematur és altíssim) ho fan sense ni tan sols saber qui eren i què van escriure els escriptors esmentats en aquest article. Tenen un grau universitari i no és que no hagin llegit Bauçà, o Porcel, o Barceló, o el mateix Llompart: és que desconeixen per complet qui van ser. I aquest és un greu problema que tenim com a país, com a societat. Un greu problema per a tots.