Recobrir la crisi habitacional de fantasies i jocs

Del crac del 2008 van sorgir els petits hedonismes d'una joventut marcada pels sous baixos i la corrosió dels ascensors socials: ja que ens hem quedat sense futur, paguem un cafè i unes pastes més cares per gaudir del present. La furgo, adaptació del còmic homònim, ens parla dels xocs de realitat posteriors a través de la història d'Os, un home aficionat al dibuix que viu en una furgoneta després de separar-se de la companya. Marcada per l'humor defensiu del personatge principal, aquesta comèdia dramàtica és una mena de La vida és bella de la precarietat en què l'adult recobreix la misèria amb jocs i fantasies per protegir la seva filla (o el seu orgull?).

El film té certa cosa de conte, de variació fabulosa de la realitat on fins i tot els empresaris més explotadors són divertidament pintorescos. La importància atorgada a la música de Marc Parrot, juntament amb la inclusió d'escenes d'animació, potencien la naturalesa dual del relat: la lloança de la imaginació conviu amb la crítica al desig d'evadir-se dels problemes. L'equip actoral aconsegueix donar cos a aquest univers d'ambivalències, de realisme poetitzat, de solidaritats entre persones que estan a punt de caure pels penya-segats d'un món que sembla que no podem canviar. Els autors graten sense fer sang: quan la història comença a posar-se massa dramàtica, irromp un final feliç que pot causar alleujament o un somriure sarcàstic... o les dues coses alhora.

[Totes les projeccions en versió original catalana en aquest enllaç]