Expressiu, colpidor i amb el sentiment més sincer

“Expressiu, colpidor i amb el sentiment més sincer”. Aquestes eren les indicacions de Gustav Mahler escrites a la partitura de l’Adagietto, o cosa que és el mateix, el quart moviment dels cinc que conformen la seva Cinquena Simfonia. Un moviment que es va fer immensament famós quan Visconti el va incloure dins la banda sonora de Mort a Venècia. A partir d’aquí fins i tot la simfonia sencera va revifar del seu ostracisme i a hores d’ara és considerada una de les millors i, per descomptat, de les més interpretades de Gustav Mahler. El darrer concert de la temporada de la Fundació Studium Aureum no es va inciar amb aquesta peça, però potser es podria considerar el vaixell insígnia de la vetllada en la qual Ponseti va arreplegar alguns d’Els darrers romàntics, que és el títol del cercle format per Brahms, Txaikovski, Zemlinsky i Mahler.

Amb aquest títol i aquests quatre noms no és difícil suposar que les nou peces que va interpretar la formació atresorin les indicacions de Mahler. Fins i tot hi podríem afegir que totes destil·len nostàlgia, tristor i suggestió, entre moltes altres sensacions que es van acumulant al llarg d’una funció molt treballada, gens fàcil, com va dir Carles Ponseti poc abans del bis de rigor i després d’agrair els aplaudiments de la seva incondicional parròquia. No era per a menys. El concert es va iniciar amb el cappare Johannes Brahms i la seva Schicksalslied (La cançó del destí). Una composició que va escriure tot just després del Rèquiem alemany, i que es va inspirar en l’Hiperion, de Friedrich Hölderlin, amb unes característiques molt del compositor: lògica, coherència i mesura. Per una altra banda, escrita en un moment de la seva vida en el qual veia com la seva estimada Clara Wieck es convertia en la senyora Schumann. Tot i això, La cançó del destí traspua la serenor de l’home qui mai no va transgredir. Era un pròleg del que seria tot plegat i que d’alguna manera marcava el tarannà de la vetllada, però també anunciava on estaria situat el llistó.

Romàntic i alguna cosa més va ser Txaikovski, el segon convidat a l’aplec d’enamorats del que mai no pogueren culminar ni gaudir, la clau de l’amor etern. Del rus que no ho semblava i d’una indiscutible personalitat i, per tant, segell molt reconeixible interpretaren tres peces. L’orquestra, de vint-i-quatre músics per a l’ocasió, començà amb el segon moviment de la Serenata per a cordes, el Moderato tempo di valse, lleuger, afable i naturalment amorós, com ho és sempre aquesta dansa. Del mateix compositor, ja amb el cor i adaptada per Carles Ponseti, oferiren Tränen i Morgendämerung, d’una calidesa extraordinària i una interpretació a l’altura de la partitura.

El va seguir un d’aquests compositors que es fa difícil saber per què no va pujar més trams a l’escala de la fama i la fortuna. Amic de Mahler, enamorat d’Alma, seguint amb el cuixé que exigeix el tarannà del concert. I dins la mateixa tessitura i color, poguérem escoltar i fruir de dos poemes musicats, Frühlingsglaube i Geheiminis. Deliciosos seria un eufemisme. I ja per finalitzar, Mahler, amb l’esmentat Adagietto, que si el mateix compositor deia que si un adagio no produïa cap efecte en el públic el que s’ha de fer és ralentitzar-ho, no va fer falta tirar d’habilitats més enllà del que estava escrit. Arrodoniren el concert amb dues cançons, Ich atmet einem linden Duft i Ich bin der Welt abhanden gekommen, en una altra encertada i acurada adaptació de Ponseti. Aquesta darrera entranyable composició va servir de bis, però també de reclam per seguir fidelment la temporada vinent.