Mark Oliver Everett -E, per als amics- va tornar a Barcelona amb ànims renovats. Sembla que des que va abocar la seva desgraciada biografia al llibre Cosas que los nietos deberían saber la vida li ha començat a somriure i la imatge de tipus dur que s'entesta a projectar ja no és sinó una paròdia d'ell mateix. ¿Com entendre, si no, el look d'home llop contemporani que gasta (la cara amagada rere la barba i les ulleres fosques i xandall Adidas de cap a peus)? Fa temps, una caputxeta moderna hauria corregut a canviar de vorera, però ara que sap que E es disfressa per amagar que és un home sensible, fins i tot el perseguiria per demanar-li un autògraf.
Blues rocós i gags
Acompanyat pels seus músics habituals, també d'uniforme Adidas, barba i ulleres fosques com ell, E va atordir els seus fidels espectadors amb un so de blues tan rocós que per moments feia pensar en els Motörhead de Lemmy. Alguns gags van esponjar la tempesta sònica que servia per presentar el darrer treball del grup, Wonderful, glorious , però el plantejament musical va ser d'una sobrietat extrema. Les poques concessions van incloure Itchycoo park dels Small Faces, peces de treballs anteriors com Fresh feeling , un popurri amb una selecció d'èxits -èxits de culte, s'entén- i una última aparició, ja amb la sala a mig buidar i els llums encesos.
El públic, que havia esgotat les entrades amb molta antelació, en va sortir més que content, amb la sensació d'haver pogut veure el grup en un gran moment de forma, un èxit que pot atribuir-se el renovat Guitar Festival Bcn, amb apostes cada vegada més arriscades.