Observatori
Cultura25/01/2023

Dido, Enees i William Christie

L'obra, de Henry Purcell, és una prodfucció entre el Teatro del Canal, el Teatro Real, l'Opera Royal de Versalles, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Imperial de Compiègne i Les Arts Floriossants

Teatros del Canal.- Aquest Dido and Aeneas, de Henry Purcell és una producció entre el Teatro del Canal, el Teatro Real, l'Opera Royal de Versalles, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Imperial de Compiègne i Les Arts Floriossants. La direcció artística és a càrrec de la coreògrafa Blanca Li, amb la qual cosa no resulta gens estrany la importància de la dansa en aquesta posada en escena, de tal manera que els ballarins són els que d’alguna manera van representant la història d’amor entre la reina de Cartago i el príncep de Troya, que, juntament amb la tercera protagonista, Belinda, van cantant les dissortades desventures de la parella. Els tres protagonistes cantaires són Lea Desandre com a Dido i Ana Vieira Leite com a Belinda, mentre que Renato Dolcini encarna Enees i també la fetillera. Pel que fa als secundaris, les bruixes varen ser interpretades per Maud Gnidzaz i Virginie Thomas i Jacob Lawrence canta el rol del mariner. Al capdavant del cor i l’orquestra Les Arts Florisants teníem el seu creador, William Christie, una garantia que va fer valer el seu talent i magisteri indiscutible. L’escenografia, d’Evi Keller, senzilla, estèticament eficaç i d’una bellesa indiscutible, amb els tres protagonistes a sobre d’una peanya, mentre els ballarins desenvolupaven els fets que els personatges principals cantaven sobre un entarimat aigualós que en cap moment interferia en la narració. Tot això hauria quedat en res si l’orquestra no hagués interpretat la música de Purcell amb aquest tan personal ireconegut estil que sens dubte ens trasllada amb fidelitat a l’època que va ser creada, el segle XVII, i inspirada en el Cant IV de l’Eneida, de Virgili, que ha traspassat els temps guanyant adeptes i representacions, any rere any i producció rere producció. Per la seva banda, Lea Desandre va rubricar una actuació magistral amb la reconeguda When I am Laid in Earth, un altre adeu a la vida memorable, mentre que el no menys famós Come away, fellow saylors va sonar delicat i lleuger, però sumptuós. En resum, Les Arts Florisants en estat pur i una Lea Desandro prodigiosa i una propina inicial per augmentar la durada de l’espectacle, Celestial Music dir the Gods inspire, també de Henry Purcell, potser innecessària, però en cap cas obstaculitza un muntatge rodó, senzill i harmoniós, amb una interpretació immillorable.