Pilar Arnau: "Devora Llompart hi havia una gran dona"

PalmaL’interès de Pilar Arnau per Josep Maria Llompart ve de molt enrere, i comença lluny de les Balears: va ser a la Universitat de Bochum, a Alemanya, on Arnau començà a descobrir com era d’inabastable la seva figura. Ara, un parell de dècades més tard, ha escrit Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país, una biografia de més de 300 pàgines que publica l’editorial Quid Pro Quo. 

Ja l’any 2011 vàreu escriure una primera biografia, molt més breu, sobre Josep Maria Llompart. Aquesta és la definitiva, o la trajectòria de Llompart dona per algun volum més?

— [Riu] A veure, tot sempre es pot ampliar i millorar, i si hagués tingut un any més potser aquest volum tindria cent pàgines més. Però jo crec que com a biografia és bastant completa. 

Que fos tan polifacètic fa que sigui difícil delimitar-ne i sintetitzar-ne la petjada. 

— És inabastable, Llompart, la seva vida pública té moltes facetes. M’agradaria molt endinsar-me en el seu epistolari, però és una feina que jo calcul que em duria uns tres anys, i he de tenir tres anys per poder-ho fer. 

Recordau quan va ser que us vàreu començar a interessar per Josep Maria Llompart?

— Sí, ho record. Jo era lectora de Català a la Universitat de Bochum i em vaig oferir a elaborar una biblioteca catalana, i em van donar un pressupost per cada any que jo feia servir per comprar novetats i clàssics. I vaig pegar als Papeles de Son Armadans, on vaig començar a veure el nom de Llompart i a llegir coses seves. Devia ser a principis dels anys 90, això. 

I de llavors ençà la vostra trajectòria s’hi ha anat trobant una vegada i una altra. 

— També he fet altres coses, eh? [Riu] Però sí, per exemple vaig voler replegar-ne tots els pròlegs, cosa que era un repte. Un professor de la universitat em va dir que seria impossible localitzar-los tots, però jo ho volia fer. Parlam del prologuista més prolífic en català, probablement, del segle XX. En té que són circumstancials, però d’altres són estudis literaris. 

El Llompart editor, el Llompart poeta, el Llompart activista, el Llompart gestor cultural… Amb quin us quedau?

— Jo en destacaria, sobretot, la part cívica. La Mallorca dels 80 i dels 90 no hauria estat possible sense Llompart. Mai no tenia un no per ningú, i jo crec que els seus dies havien de tenir més de 24 hores. Va ser importantíssim per a la recuperació de la llengua i de la democràcia, entre moltes altres coses. Ara, de vegades ens oblidam d'un altre element en tot això. 

Quin?

— Que si va poder fer tot això també va ser perquè quan arribava a casa tenia la gelera plena, cosa que ni tu ni jo tenim. 

Què voleu dir?

— Que no es va haver de preocupar per qüestions domèstiques. Tenia una persona devora, Encarna Viñas, que s’encarregava de tot això i que, a més, tenia un nivell intel·lectual molt alt. Havia llegit molt, ella, abans de conèixer-lo. I no m’agrada gens allò de “darrere un gran home sempre hi ha una gran dona”, gens, però en aquest cas n’hi havia una devora, una que li va facilitar que es pogués dedicar a qüestions polítiques i de normalització i d'història de la literatura, un àmbit en què va ser també pioner. 

Avui dia seria possible que una dona assolís tot el que Llompart va aconseguir?

— No t’ho sé dir. El que veig és que les coses no han canviat tant com ens pensàvem que canviarien. Les dones feim feina, sí, però encara ens preocupam de moltes, moltes coses. Per feminista que siguis, encara ho dus interioritzat. 

De totes les coses que us han contat sobre Llompart, quina és la que més us ha sorprès?

— N’hi ha que no contaré mai perquè són de la seva vida privada. De la vida pública m’han explicat moltes coses perquè, en realitat, Llompart a Mallorca tothom se’l considera un poc seu, i això vol dir que hi ha molta gent que te’n pot o te’n vol donar informació. 

Repassar la seva trajectòria és trobar-se amb molts dels grans noms de la literatura i la cultura catalanes del segle XX. 

— Per això m’interessa també el seu epistolari, perquè mantenia correspondència amb gent com Salvador Espriu. Però és que ell igual participava en les reunions de l’Institut d’Estudis Catalans com en un recital de poesia local de Campanet, intentava ser pertot. Anava a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, i també mantenia relacions amb el País Valencià, amb gent com Manuel Sanchis i Guarner: es telefonaven per explicar-se si a un li havien fet una pintada o si havien rebut un anònim. I després hi ha coses com que Marià Villangómez els va ajudar a organitzar el viatge de noces: Llompart té la imatge aquesta com de patriarca, però era també un home molt simpàtic, empàtic i irònic.

La situació del català ha canviat molt, d’aquells anys 70 i 80 a ara. Una vegada que us heu endinsat tan profundament en la trajectòria d’un home que hi va contribuir de manera tan activa, com valorau el context actual?

— Crec que s’ha perdut molt de temps. Els polítics, siguin del partit que siguin, no s’ho han cregut mai. No han donat al català la importància que té. I ara sembla que s’adonen del que està passant, però mentrestant no hi ha hagut acollida lingüística ni polítiques d’autoestima ni res d’això. Fa deu anys, després de Bauzà, hauria estat bon moment per fer tot això, no sé si en tornarem a tenir cap de tan bo. És una assignatura suspesa a escala política, la situació del català. 

I no té marxa enrere?

— Mira, jo vaig estar al Quebec fa anys, entre altres coses perquè m’interessava la política lingüística d’allà. Però és que allà s’ho creuen, i hi destinen recursos. I tenen polítiques propositives però també sancionadores, i tenen lleis que serveixen per protegir la llengua. Aquí, les poques que tenim ni tan sols les aplicam, i això és molt trist. I després volem que persones que arriben amb nivells culturals baixos, analfabets funcionals, que treballen molt sovint en situacions de precarietat, se’ls exigeixi un nivell que no exigim a metges o infermers. La substitució lingüística no és només una conseqüència de la substitució demogràfica, es deu també a una falta de polítiques a favor de la llengua.