Clàudia Darder: “El desig femení és molt brut, però ningú té els collons de dir-ho”

Palma“T’escric / perquè et cerc. / I perquè et vull matar”. “S’equivoquen: / la foscor no amaga res. / Ho fa brillar tot”. “M’arrancaré els ulls / per no veure / que estàs mirant”. Són només tres dels fragments amb què la periodista i col·laboradora de l’ARA Balears Clàudia Darder (sa Pobla, 1994) debuta com a poeta amb Com una cussa (Adia Edicions), poemari amb què va quedar finalista del premi Salvador Iborra. A un dels epílegs, el també poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt el defineix com “un tros de carn calenta que encara batega”.

Voldria començar dient que hem perdut una periodista, però hem guanyat una poeta.

— Mallorca no ha guanyat cap rica, en tot cas [Riu]. Sé que no em faré rica ni amb una cosa ni amb l’altra. Tampoc és el meu objectiu ser rica. [Riu]

Bé, amb el periodisme una s’hauria de poder guanyar la vida, almanco. Amb la poesia no sé si és possible.

— No faig comptes viure’n ni dedicar-m’hi a temps complet. No és un projecte que tingui, però sé que vull continuar escrivint. No sé si poesia o narrativa curta, però una novel·la, no.

Per què?

— Perquè ho trob una monstruositat! Ho diu sempre en Joan Tomàs, que és una feinada. I això que ell n’ha fet una.

I fer versos no duu una feinada?

— Sí, fer versos duu una feinada. Però crec que la poesia, com a llenguatge, també és una manera de mirar el món, les coses. Hi ha versos que et persegueixen, i d’altres que persegueixes. Ara bé, tenc clar que la precarietat no ajuda a escriure amb tranquil·litat.

Què voleu dir?

— És tristíssim dir-ho així, però, com que venc del periodisme, ho tenc assumit. Necessites una feina que et doni estabilitat per poder fer els reportatges que vols. I amb la poesia passa el mateix. Aquest poemari ha estat possible perquè tenia una feina digna. Tenir temps per escriure vol dir tenir un sou que t’ho permeti. 

Dèieu que us preneu la poesia molt seriosament, i crec que el poemari ho reflecteix.

— Per publicar qualsevol cosa, ja tenc el meu Instagram, com tenia abans el meu Fotolog i el meu Facebook. Això és una altra cosa, la poesia és una cosa seriosa. I tenc 31 anys ja. Que ja sé que no som vella, però tampoc he publicat el meu primer llibre a 22, i si ho hagués fet, no passaria res. Però per molts anys que faci que escric, em genera molt de respecte haver publicat un llibre. És una lluita constant entre donar-li importància al poemari i llevar-te’n a tu.

El llibre gira al voltant del desig, en totes les seves formes i manifestacions, amb totes les seves virtuts i defectes, causes i conseqüències. I ho fa des d’una òptica que és molt diferent als estereotips que s’han associat tradicionalment al desig femení.

— El desig femení és molt brut, però ningú té els collons de dir-ho. Allò fàcil és l’estereotip de dona fina, que no diu les coses i calla. Però allò interessant que hem fet les ties, i no dic jo, perquè si jo he pogut dir tot això és perquè moltes ho han dit abans que jo, és aprendre que el desig pot ser violent, brut i fer mal. I parl tant del desig no correspost com la diferència entre allò que vols i allò que reps quan desitges. Per mi és molt més interessant no engalanar el desig amb floritures perquè no li cal.

I no parlam només del desig eròtic, tot i que també hi sigui present, al llibre.

— No, no. No sé com dir-ho per no fer servir expressions que potser ja estan gastades, però el desig és aquell lloc on encara penses que tot és possible. Per mi allò important és la voluntat d’estimar, sigui com sigui i sigui a qui sigui. Per què hem de reprimir aquesta cosa tan bella? Per què l’hem de guardar? No és el moment, no és la persona… Tot això només ens força a reprimir-nos. I, per mi, hem d’entendre el desig sobretot com a possibilitat.

El títol ja és suggeridor i provocador, com ho és el poemari.

— M’han dit moltes coses diferents del títol i m’agrada molt demanar en què et fa pensar. Per mi això és part del joc, que “com una cussa” pot voler dir moltes coses molt diferents. Tenc una amiga, n’Isa Serra, que em va dir que li encantava el títol perquè tant podia ser una cançó de Bad Gyal com un poemari de Clàudia Darder [Riu].

La poesia serveix més per conèixer-se a un mateix o per entendre el món?

— Depèn de la voluntat amb què escriguis. És com quan fas un documental, tot depèn d’on poses la càmera. I les paraules poden ser presons, però també poden eixamplar-ho tot. Cadascú mira i entén les paraules d’una manera concreta, i aquí és on el jo poètic ha de trobar la manera de manifestar-se, i de sobreviure. Aquest poemari és també un viatge de recuperació del jo poètic.

I el periodisme us ha influït en aquest jo poètic?

— Són dues maneres d’explicar la realitat. Aquest poemari parteix d’una història d’amor no correspost, una història personal que pot sonar llunyana al periodisme. Però tant en periodisme com en poesia has de sortir a investigar, a llegir, a escoltar, has de percebre coses que després puguis posar en paraules.

Heu debutat molt ben acompanyada: amb epílegs de Joan Tomás Martínez Grimalt i Miquel Perelló.

— M’he sentit molt acompanyada per ells. Sense ells, la revista Morlanda,Crestatx Poètici sense ser finalista de Salvador Iborra, no hauria sortit. O no hauria sortit d’aquesta manera, i n’estic molt agraïda. A més, en un moment en què es publica tant i és tan fàcil passar desapercebut... És una selva, realment. Hi ha gent que publica i no els fan cap entrevista. I d’altres, pel que sigui –en el meu cas, perquè he fet feina als mitjans–, tenim més ressò. No som millors que els altres per sortir a premsa. I tampoc el fet de publicar i que ningú et faci cas et fa bo per naturalesa. En tot cas, res t’assegura la finalitat de publicar: que et llegeixin. Ara bé: les dues coses, publicar i que et llegeixin, fan il·lusió.