Què ens deixen 30 anys de la Nit de l’Art

PalmaNo són gaires les iniciatives culturals que, al nostre voltant, puguin presumir d’haver fet 30 anys. La Nit de l’Art ho ha aconseguit, i això no és poca cosa. Nascuda el 1997 com a iniciativa d’alguns galeristes de Palma com Pep Pinya (Pelaires), Xavier Fiol i Joan Guaita, entre d’altres, es va concebre amb la voluntat d’unir forces –potser pensant que com més són, més renou es fa– i, sobretot, amb el propòsit d’apropar l’art a la ciutadania. Ja fa molts d’anys que la Nit de l’Art ha assolit bona part d’aquests objectius. Però què ens deixa i què podria deixar la Nit de l’Art, amb la força que ha reunit en aquests 30 anys? Potser és un bon moment per demanar-s’ho.

És innegable que els galeristes han mantingut la capacitat d’acció conjunta. En aquestes tres dècades, no només han incrementat les iniciatives de l’estil de la Nit de l’Art: l’Art Palma Brunch (que s’organitza des del 2005), l’Art Palma Summer (des del 2016) i el recentment estrenat Mallorca PhotoFest (2026). També ells han crescut; la mateixa associació de galeristes ha passat de ser una agrupació reduïda i tancada com era l’AIGAB original a la molt més oberta Art Palma Contemporani, que ara ja reuneix 16 galeries. El fet de ser capaços d’organitzar activitats conjuntes d’un volum més que significatiu, encara que siguin puntuals durant l’any, no és un fet menor. Vol dir que hi ha o hi podria haver un teixit sòlid que mou el mercat i el públic que necessita la creació artística. Si, a més, com és el cas, els galeristes des de gairebé els començaments varen aconseguir que, a la Nit de l’Art i a la resta d’esdeveniments, s’hi unissin els museus, centres d’art i altres infraestructures socioculturals, vol dir que hi ha o hi hauria d’haver una plataforma de suport als artistes prou ampla i forta.

A més, ja des de les primeres edicions de la Nit de l’Art, la ciutadania va respondre, i ho va fer massivament i de manera molt creixent a mesura que passaven els anys. Amb tanta gent com la que reuneix cada Nit de l’Art, l’interès per l’art i pel que ofereixen les galeries i els espais d’expositius públics hauria d’estar més que garantit. De fet, si es valora només la capacitat de convocatòria en termes quantitatius es podria concloure que aquest és un dels grans èxits de la Nit i dels que l’organitzen. Menys clara és la resposta a la qüestió de si tot plegat ha contribuït a enfortir el teixit artístic, és a dir, a impulsar la creació, a fer més sòlides i rendibles les galeries, i a augmentar l’interès per l’art per part dels ciutadans. Òbviament, no hi ha una resposta única, però és un fet que la immensa majoria de la gent que va a les galeries i museus per la Nit de l’Art no hi torna en tot l’any. I el planter d’artistes de Mallorca sembla avui més feble, ni que sigui perquè els creadors s’han de fer lloc dins un àmbit internacional que s’ha ficat a casa. A més, sigui per una coincidència casual o no, convé remarcar aquí que l’associació d’artistes, un temps tan activa en la defensa de les bones pràctiques i els drets del col·lectiu, avui està desfeta.

Un teixit fort

En tot cas, no es tracta de reclamar que les galeries programin únicament artistes locals, ni de confondre proximitat amb qualitat. Es tracta de demanar-se si el creixement del circuit galerístic i de les seves activitats ha anat acompanyat d’una aposta igualment decidida per crear, acompanyar i donar sortida als artistes que fan feina a les Balears. Un teixit fort no és només aquell que atreu més públic o que ven més, sinó també aquell que fa créixer una escena artística pròpia.

La qüestió es fa més complexa si miram l’evolució del món de l’art. Si la Nit de l’Art és fruit del mercat, funciona cada vegada més de manera digital i global, i els fluxos de creadors i negocis han anat perdent referències locals. A l’illa, el procés s’ha accentuat, i molt, per la compra de cases per part d’estrangers i, paral·lelament, pel desembarcament de negocis dedicats a la venda d’obres destinades a ‘decorar’ els habitatges que adquireixen. Aquests negocis no solen funcionar a partir d’un planter d’artistes, com sí que feien les galeries del nucli original de l’associació i que, en tot cas, coses d’una evolució general, hi treballen cada vegada menys.

És un fet, però, que les galeries originals de l’illa, especialment en esdeveniments com la Nit de l’Art, l’Art Palma Brunch, l’Art Palma Summer i el Mallorca PhotoFest, podrien haver aprofitat la projecció internacional per donar més protagonisme als artistes de l’entorn. No és el camí que han emprès. N’hi ha prou amb mirar la nòmina d’artistes i els espais incorporats a la Nit de l’Art per comprovar fins a quin punt s’ha estrangeritzat tot aquest circuit, ni més ni manco que com s’ha estrangeritzat l’illa. El risc per a l’art és que Mallorca acabi essent sobretot un aparador i un mercat, i no tant un lloc de creació.

La Nit de l’Art també s’ha turistitzat. No perquè hi participin artistes o galeries de fora, sinó perquè cada vegada hi conflueixen més turistes i els residents, tanmateix, hi passen com a visitants ocasionals. Una de les coses que no ha aconseguit la Nit és infondre en la ciutadania l’hàbit d’acostar-se a les galeries durant la resta de l’any. Ha aconseguit que l’art formi part de la bauxa, però no dels costums.

Tantes Nits de l’Art

Encara més, amb el temps, el model s’ha estès gairebé arreu i, a Mallorca, la majoria dels municipis té avui la seva Nit de l’Art. És una bona notícia que els llenguatges artístics surtin de les sales i arribin a més gent. Però també cal demanar-se què s’hi ofereix i amb quins criteris. La profusió d’aquest model és signe del seu èxit, però també de perill. La massificació –ho tenim ben comprovat– és contraproduent i, sobretot, posar davant dels ulls de la ciutadania com a art unes obres que no ho són no contribueix ni a l’educació, ni a la creació; no beneficia ni els artistes, ni els professionals, ni el públic. La qualitat és un valor que no és subjectiu, ho és el gust. La qualitat es pot analitzar a partir de la solidesa, l’ambició, la coherència, la sensibilitat i la capacitat de desenvolupar un llenguatge propi. Ho deia, perquè les Nits de l’Art podrien ser una eina extraordinària de mediació cultural, descoberta de creadors i formació de públics.

Arribats a aquest punt, es pot pensar que aquests 30 anys de Nit de l’Art ens deixen un teixit galerístic més ample i prou articulat, una iniciativa cultural resistent, una marca reconeguda i una capacitat de convocatòria indiscutible. Però al voltant tenen una escena artística local debilitada, un mercat cada vegada més deslligat del territori i l’oportunitat pendent de convertir la festa anual en una porta d’entrada a una relació més continuada amb l’art.

30 anys són prou temps per celebrar l’èxit. També ho són per demanar més. Perquè el renou de la Nit de l’Art ha estat enorme. Ara caldria que servís també per escoltar millor què passa dins les galeries, què fan els artistes i què necessita la cultura d’aquestes Illes perquè no sigui cada vegada més un aparador i menys un territori de creació.