Tan curiosa com interessant

El quart concert de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium del passeig Marítim disposava d’alguns al·licients que anaven més enllà d’un programa superb i engrescador. La curiositat era el símptoma de qui més qui menys. No resultava gens estrany amb l’anunci de Raise the Roof. Concert per a timbals, com a peça inicial.Una composició de Michael Daugherty, deixeble de Pierre Boulez i Luciano Berio, interpretada pel percussionista Javier Eguillor, amb Nuno Coelho al capdavant de la formació. Una peça insòlita que guanya molts en directe, veient la bellugadissa activitat d’un protagonista que exhibeix tot un ventall de possibilitats dels timbals i platerets, des de l’afinació melòdica fins a la col·locació d’un plateret a sobre d’un dels cinc timbals, amb posició convexa, que és com s’inicia tan peculiar composició, fins a assolir una immensa quantitat de ritmes que la converteixen en una complexa i inusual singularitat musical. És clar que la durada, de poc més de dotze minuts, fa que transcorri com una exhalació. Hi va haver bis, és clar, i tot just després varen repetir un fragment de la peça de Daugherty, com per mastegar-la amb més fruïció i amb coneixement de causa.

Tampoc no era convencional la segona peça, el Concert per a orquestra, de Witold Lutoslawski, que, sigui per casualitat o amb tota la intenció del món, s’inicia a toc de timbal, amb el suport dels contrabaixos, anunciant tot un seguit d’alambinades i gairebé irreconeixibles variacions de música folklòrica de la seva Polònia natal. Aquest és el punt de partida, del qual sorgeix una contrapuntística seqüència de diferents melodies que s’aniran desenvolupant i creixent al llarg de la composició. Una peça on la gran majoria d’instruments, inclosa la tuba, tenen el seu moment de glòria, com també el violí del concertino en el segon moviment, o les flautes, les trompes… Tot i la Intrada inicial o el Capriccio notturno e arioso, amb l’exhibició sense treva dels diferents solistes, el moment cabdal fou amb el crescendodel tercer i darrer moviment, que comença amb una enorme Passaccaglia, rubricada amb una enèrgica Toccata i una tendra i subtil Coral, que va fer que públic i músics gaudíssim per igual d’una composició que Nuno Coehlo va tenir embridada de principi a fi. Una vetlada tan curiosa com interessant.