Hada Furthmann: “Vaig créixer perseguint mon pare per les vinyes”

PalmaEl seu nom complet és Hada Rodríguez Ricardo i va néixer Sencelles l'any 2002 i créixer entre Biniali i Binissalem. Haver nascut al segle XXI la converteix possiblement en una de les vinicultores més joves del món. Ho va heretar per via paterna. Els seus primers records són entre vinyes. El seu pare, el viticultor Carlos Rodríguez, la duia amb ell des de petita. Quan tenia 12 anys, son pare va crear Selva Vins, el celler on ara ella ha pogut experimentar i crear els seus primers vins. Sempre naturals, sempre biodinàmics, amb un punt d’atreviment que contrasta amb la seva timidesa (no és gaire de xarxes socials), però encaixa bé amb la passió que transmet quan parla de l’elaboració i l’altra cosa que va heretar del pare, Rosendo. El seu somni: tenir el celler i les vinyes a la finca familiar. L’objectiu: viure en contacte constant amb el raïm i l’alquímia. Sembla que no necessita gaire més per sentir-se satisfeta.

Al celler de Selva Vins, on prepara la verema d’enguany, Hada Furthmann respon les nostres preguntes després de la visita guiada de rigor.

D’on ve el Furthmann?

— És en homenatge a la meva padrina. Som un popurri. El meu padrí va néixer aquí, però el seu pare era del nord de la Península. La meva mare és argentina. La meva padrina per part de pare és alemanya. Tenc molt bona relació amb ella i em fa pena que el cognom es perdi. Som molt semblants, en el caràcter, en la filosofia. Sempre m’ha fet costat. És una dona molt progressista i m’ha donat suport des de petita en totes les meves passes. Sempre puc comptar amb ella per tot. Tenim una relació molt estreta.

També la deveu tenir amb el vostre pare, amb qui compartiu celler.

— Vaig créixer perseguint-lo per les vinyes, perquè ell encara no tenia celler propi. Record anar de petita darrere d’ell i quan ell anava a porgar jo li feia net el tronc de la vinya i ell feia la feina ben feta. Des de ben petita a mi em va agradar això. A mesura que vaig créixer em vaig adonar que el que m’agradava més era l’alquímia: la transformació que es dona dins el celler. Me’n vaig enamorar i em vaig centrar en aquest procés. Però des de sempre, des de Primària, quan la professora em demanava què volia ser de gran la meva resposta era vitivinicultora i els meus companys de classe se’n reien perquè no tenien idea de què volia dir i perquè sonava com un joc de paraules.

Per glamurós que sigui el món del vi, encara és una feina pagesa, almanco als petits cellers. Us heu d’embrutar les mans.

— És la part que més m’agrada. La meva època preferida de l’any és la verema, i això que quasi no podem dormir perquè anam de les vinyes al celler, del celler a casa i de casa a la vinya. Quasi no puc xerrar amb ningú perquè estic tot el temps fent feina. A mi el que m’agrada és fer vi. Vendre’l és un efecte secundari. El que més m’interessa és la transformació. De fet, estic estudiant per fer vinagres, que és la versió final del rem. M’apassiona. El més curiós és que el rem és una planta molt arrelada a la història de la humanitat en totes les parts de la seva vida i aporta en tots els punts del procés: com a fruita, com a vi i com a vinagre.

Juraria que sou massa jove per haver fet la carrera de vinicultura.

— Vaig estudiar aquí una FP, Tècnic en Oli i Vins, que està enfocada a l’extracció d’oli i la fermentació de vins, cervesa, hidromel, kombutxa... Estudies la teòrica de com destil·lar, també. Però els meus estudis no han estat tan determinants. La meva formació real ha estat aquí mateix al taller, anant a veure altres mestres, tocant el vi i fent feina. He après més així que estudiant. Tampoc no els llev mèrit, però l’aprenentatge real va ser amb les mans.

Sou dona i jove. Com us tracten en el món dels vinicultors?

— Hem viatjat a Berlín, Londres, França, a fires de vi, i veus que la gent se’n sorprèn molt. D’entrada desconfia, després quan tasta el vi tot canvia: els explic la història, la del celler i la de la família. Aquí és on he vist que el masclisme encara continua present en aquest món, però està remetent. Les dones hem tocat a la porta i estam en bona posició, però m’agradaria que hi hagués més dones joves. Amb els pagesos, encara tenc mon pare, encara som “la filla de” i t’obren la porta encantats. Però tracten més amb ell que no amb jo, tot i que crec que és més perquè el coneixen que perquè sigui home.

Quina personalitat intentau donar als vostres vins?

— En aquest celler la filosofia és cuidar l’illa. Treballam només varietats autòctones. Això ho tenim molt entre cella i cella, perquè tenim una riquesa de varietats endèmiques que és inaudita en altres indrets. I el que faig és vi de fermentació espontània, vi natural, amb les varietats natives. El 2024 he fet un escursac 100%. És el meu vi preferit. El faig mig amb àmfora i mig en inoxidable. L’àmfora que hem fet servir enguany l’hem jubilada, però ja he anat a veure Joan Carles Llach, un ceramista meravellós, i li’n compraré una de nova. Estic enamoradíssima del seu projecte. Després tenc un rosat 100% d’escursac que deu ser únic al món, o almanco jo no n’he vist cap, que es diu Roshada, perquè m’agraden molt els jocs de paraules. L’altre que tenc l’he anomenat ‘Plorange’ perquè és un claret de tipus orange, una forma de fer vi rosat en què empres 80% de vi blanc i 20% de negre amb les pells. Jo li he deixat les pells dels dos rems. De nou he fet el joc de paraules.

Quanta producció feis?

— Depèn de com està el rem, de com està la vinya i de quina sigui, de cada any és més complicat aconseguir-ne, perquè s’ha posat un poc de moda. No me’n queix, perquè és un vi que m’encanta. A casa sempre tenim aquesta brega: mon pare és un enamorat del gorgollassa i jo de l’escursac; a ell no li agrada treballar amb escursac i a mi no m’agrada treballar amb gorgollassa. És el nostre Barça-Madrid. El cas és que enguany avisaren mon pare i en vaig aconseguir uns 2.000 quilos, i per això tenc 1.000 litres de rosat.

No sembla que l’objectiu sigui créixer i fer moltes més botelles.

— Gens ni mica, el meu objectiu és tenir el celler dins ca meva, tenir a la finca tant ca meva com el celler, però no vull que sigui una gran empresa. Vaig anar a La Rioja a fer una verema i ho vaig fer perquè, com que m’he criat dins el món del vi natural, volia veure com era l’altre món, que per mi ja no són cellers, sinó fàbriques de vi. El tracten com un producte. Jo no és que no ho faci també, però l’amor i l’artesania estan sempre presents. Aquests llocs on fan tones i tones de vi és complicat que ho manegin de manera artesanal. Per mi ja no fas vi ben fet.

Per contra, el vi natural corre el risc de convertir-se en un producte elitista.

— Nosaltres el que volem és oferir un producte de qualitat i conservar l’entorn i l’artesania de l’illa, però sí, l’elitisme és un element present. La línia és molt fina, perquè el món del vi natural va començar com una cosa molt punk i avui en dia s’està transformant i anant cap a un terreny diferent. Però a mi m’agradaria mantenir-ne l’essència, perquè del contrari no m’hi sentiria còmoda. Intentam posar preus estables, que la botella no pugi de 20 euros, perquè després vaig al restaurant i jo mateixa no me’l puc permetre. M’agradaria fer vi de l’illa per a la gent de l’illa.