Coses de l’idioma: sàtira, canvi de codi i ironia

PalmaUs recordau d’aquella cançó de la Trinca la tornada de la qual deia “Vaja un embolic, jo t’ho dic! Coses de l’idioma”? Estrenada l’any 1979, la peça responia plenament a l’esquema discursiu característic de les composicions del grup. La Trinca feia ús de la sàtira com a recurs estilístic per qüestionar, denunciar i desemmascarar actituds, comportaments i ideologies de la societat tardofranquista.

Com a eina privilegiada de crítica social, la sàtira es construeix sovint a partir de jocs del llenguatge, canvis de registre, calcs lingüístics, mescles de llengües o usos metafòrics que posen en evidència incoherències, absurds i contradiccions. Així, el 1976, amb la cançó La faixa, el grup feia un joc memorable de paraules en apel·lar “aquells fabricants de faixes, altrament dits: feixistes”. L’humor els permetia expressar allò que, dit directament, hauria pogut ser censurat o rebutjat. A Coses de l’idioma, aquest recurs adoptava la forma del canvi de llengua o code-switching per denunciar el bilingüisme social dels catalanoparlants.

Bilingües socials

El canvi de codi consisteix en l’alternança entre dues llengües –o varietats lingüístiques– per part d’un mateix parlant dins un mateix discurs o una mateixa oració. Aquest canvi pot ser intencionat, quan el parlant recorre a una altra llengua amb una finalitat concreta, com ara exhibir un cert capital cultural mitjançant un llatinisme o un estrangerisme. Tanmateix, el canvi de codi també pot produir-se de manera no intencionada. Aquest segon cas és habitual en la parla dels anomenats bilingües socials: parlants que, per raons sociopolítiques, necessiten dues llengües per a la interacció quotidiana. Si passejam per Europa, trobam el cas dels parlants de frisó als Països Baixos, obligats a recórrer al neerlandès –la llengua del poder i del prestigi– en nombrosos àmbits d’ús. Durant segles, el frisó va restar absent del sistema educatiu. I, si miram més a prop, els catalanoparlants també varen haver d’estudiar en castellà fins al darrer terç del segle XX. Encara avui, el català és una llengua europea que malda per sobreviure en determinats àmbits d’ús.

Precisament aquesta bilingüització social és la que la Trinca denuncia satíricament a Coses de l’idioma. Els bilingües socials utilitzen dues llengües no tant per elecció individual com per necessitat estructural: formen part de comunitats on la llengua pròpia ocupa una posició subordinada i és la llengua externa la que té garantit l’accés als àmbits referencials de la societat (Administració, educació, mercat laboral, mitjans, oci). En aquests contextos, el parlant sol recórrer al canvi de codi no intencionat. Ho sentim sovint en tertúlies de mitjans en català, quan algú introdueix en el seu discurs una dita en castellà –“com diuen en castellà, llegar y besar el santo”. El parlant no ha disposat del recurs paremiològic en català: “arribar i moldre”. El fet que les dues llengües coexisteixin en la competència lingüística del parlant i s’activin simultàniament, sumat a l’exclusió històrica de la llengua subordinada de l’escola, la universitat, la justícia o la producció cultural formal, facilita aquest code-switching. El canvi de codi no intencionat esdevé així un símptoma de la història de les llengües.

Univers cognitiu

Per denunciar aquest fet, la Trinca, a Coses de l’idioma, empra la sàtira, recurs estilístic en què res no és exactament el que sembla: narrador i lector han de compartir un mateix univers cognitiu perquè la comunicació sigui efectiva. I és així que la cançó relata la peripècia d’un home de Santa Coloma que ha de viatjar a Madrid amb l’inconvenient que “fa temps que ha perdut el costum de parlar castellà”. Quan vol explicar que el cotxe li fa figa, afirma literalment que el coche le hace higo, i, si vol escampar la boira, se’n va a esparcir la niebla. S’encadenen al llarg de la cançó expressions idiomàtiques d’impossible traducció literal que converteixen el canvi de llengua en una font constant de despropòsits.

Però, què denuncien els de la Trinca? La ridiculització de la parla dels bilingües socials. Cal recordar que, en la sàtira, el sentit sol ser el contrari del que s’expressa literalment. Si l’home de Santa Coloma, per ignorància, traduïa literalment del català al castellà i afirmava que el cotxe hace un pedo como una bellota, señor, eso rai, el sentit últim de la burla apunta, en realitat, als qui calquen les estructures del castellà quan parlen català. És a dir, la Trinca assenyala, irònicament i burlesca, els parlants que “tiren la casa per la finestra” –calc directe de tirar la casa por la ventana– i s’obliden que no convé ‘estirar més el braç que la màniga’. La cançó convida, així, a pensar també en aquells locutors que tot el temps ‘escolten’ les coses i s’obliden de ‘sentir-les’, sota la influència directa del camp semàntic del verb castellà escuchar.