Maestro Espada: “Per primer cop, cantam amb accent murcià sense por davant del micròfon”

El puig de Consolació de Sant Joan, serà l’escenari des d’on els germans murcians que formen el grup Maestro Espada mostraran tot el que han après del folklore murcià per fer el disc homònim, publicat el setembre passat. Després de tres anys de feina amb Raül Refree i moltes retrobades vibrants, han treballat des de la intuïció i l’aprenentatge amb sabedors de la música tradicional. El disc està forjat amb la música d’arrel de l’horta que va veure créixer Àlex i Víctor Hernández, i amb l’avantguarda que sorgeix de l’error i de l’experimentació. Divendres 11 de juliol arriben a Mallorca de la mà de la Lluna en Vers, el festival de la Fundació Mallorca Literària. Hem parlat amb Àlex sobre el projecte i els nous horitzons que els ha obert conèixer el folklore del seu poble. 

Com va néixer el projecte Maestro Espada?

— Som germans i vam créixer tocant junts. El nostre pare també tocava i feia cançons, tot i que mai no s’hi va dedicar professionalment. Vivíem en una zona d’horta on no hi havia gaire a fer, i la música era el centre de les nostres vides. Sempre havíem pensat a muntar un projecte junts. Però quan vam anar a estudiar, cadascú se’n va anar a una ciutat diferent i el projecte va quedar pendent.

Però el moment va arribar. 

— Va arribar un moment en què, durant les estades a casa dels nostres pares, vam començar a interessar-nos pel folklore de Múrcia. Mai no havia estat gaire present a les nostres vides, però era un terreny de curiositat compartida. Coincidia amb el fet de tornar a casa, connectàvem amb el lloc amb una mirada gairebé de visitant. Així va començar la recerca: parlàvem amb quadrilles de folkloristes, descobríem joies musicals que no estaven gaire reivindicades. No ho fèiem amb una intenció historiogràfica ni documentalista, sinó per curiositat, perquè havíem viscut d’esquena a aquest món.

Quan componeu, què va primer: la música o la lletra?

— Tot va sorgir alhora. Componíem a mesura que anàvem coneixent els instruments, era un moment molt vibrant. Agafàvem la guitarra des d’un lloc molt ingenu, per interpretar el "golpe ternario" i, com que no ho sabíem fer bé, sortien altres coses, més sorolloses o distorsionades. D’alguna manera, elements o moviments musicals de Maestro Espada van néixer de tocar instruments murcians sense saber tocar-los, d’errors. Pel que fa a les lletres, hi ha de tot. Hi ha cançons que parteixen d’un primer vers popular murcià, i un cop enfocada la cançó, seguíem escrivint amb temes que ens identificaven més. Ens vam inspirar, sobretot, en el folklore del segle XIX. El disc està travessat per una mena d’amor a distància, que reflecteix la nostra relació amb Múrcia: el record es confon amb la imaginació, i la música que descriuen els cançoners no existeix literalment.

Quina és la història darrere del nom Maestro Espada?

— És una història de coincidències. El nostre pare i el seu avi van créixer al poble de Librilla. L’avi tocava el llaüt i vivia en un carrer que es deia Maestro Espada. Aquest mestre va fundar la primera banda municipal de música del poble.

Com ha interferit el coneixement del folklore en la vostra manera de fer feina? 

— El folklore murcià és una curiositat recent, però no sentim que estiguem reivindicant-lo com fan altres companys que el porten més a dins. Ens sentim còmodes en altres circuits musicals. Hem començat ara una sèrie de festivals i estam component noves cançons, però la gira s’allargarà fins a la primavera. No sabem encara com serà el pròxim projecte i això ens fa il·lusió. Compartim la idea de no voler repetir-nos. Per primer cop cantam amb accent murcià sense por davant del micròfon, i segurament això es mantindrà.

Què aporta cada germà al projecte? 

— En aquest disc, gairebé totes les cançons van sorgir de trobades, de la primera espurna: dues guitarres i una veu. Després d’haver viscut separats, el fet d’estar junts generava una energia molt intuïtiva. Vam créixer escoltant la mateixa música i, tot i forçar una mica la diferència de les veus, al final tot queda barrejat. Potser jo aport més la lletra i en Víctor més la melodia. La creació és compartida i col·lectiva, tot i que siguem només dos.

Quin ha estat el vincle amb el públic? 

— Al principi, sentíem curiositat. El disc va trigar força a fer-se: vam entrar a l’estudi amb Raül Refree i, amb les agendes boges que té, el disc es va fer molt a poc a poc. Gran part de la gira era en ciutats que no eren Múrcia, així que no teníem el pols agafat a la gent de la nostra ciutat. Quan vam tocar al Teatre Circ de Múrcia va ser la primera vegada que vam sentir una connexió molt forta amb aquest lloc. En el concert, hi va haver col·laboracions amb gent d’allà, i aquest disc, per la seva relació amb el cançoner murcià, vibra d’una manera especial a la ciutat. A les zones amb més tradició o més consciència de la seva cultura diferencial hi va haver més interès des del principi per la “raresa murciana”. Vam sentir molt d’afecte i interès per part de programadors de les Balears, Galícia, Astúries, el País Basc i Catalunya, més que no pas d’Andalusia, per exemple.

Com us ha influït personalment el contacte amb el folklore murcià?

— Ens ha connectat amb gent que té un gran amor per la tradició i la música vinculada amb l’horta i el paisatge. Aquesta gent comparteix la seva mirada amb molt d’afecte i generositat, segurament per la manca d’atenció mediàtica. No competeixen dins el circuit de la música moderna ni lluiten per captar atenció, viuen a la seva i, quan t’hi acostes, t’ho donen tot. Això és part del caràcter murcià: com que no estan acostumats als visitant, quan n’hi ha, t’ho ofereixen tot.