Quan una consonant revela de quin poble ets
Una pregunta aparentment innocent pot evidenciar si qualcú és de Manacor, de Felanitx, de Palma o de Pollença. El secret és una petita diferència en la pronúncia que els lingüistes anomenen palatalització de velars i que molts mallorquins coneixen simplement com ‘fer la quie’ o ‘quequejar’
PalmaFa un temps vaig anar a una festa plena de gent de Manacor amb una amiga de fora poble. Un al·lot que la volia conèixer li va demanar que repetís “de quin color és el cavall blanc de sant Jaume?” Aquesta frase aparentment inofensiva és un xibòlet, una fórmula que caracteritza els membres d’un grup lingüístic perquè repeteix un so desconegut per als parlants d’una altra llengua o dialecte. Curiosament, el mot ‘xibòlet’ prové de la Bíblia, del llibre dels Jutges, en què s’explica com moriren quaranta-dos mil efraïmites per no saber pronunciar com la nostra ‘x’ la consonant inicial de la paraula, que emetien com una ‘s’, la qual cosa els diferenciava de la resta dels hebreus.
En aquesta mateixa línia, l’al·lot de la festa era ben conscient que havia demanat a la meva amiga que digués ‘quin’, ‘cavall’ i ‘blanc’ i que en funció de si pronunciava ‘que’ i ‘gue’ (transcrites com a [k] i [g] en fonètica) o ‘quie’ i ‘guie’ (transcrites com a [c] i [ɟ]) podria saber si era de Manacor o no. En aquest poble, entre d’altres, pronunciam aquestes paraules de manera diferent, quasi com si haguéssim intercalat una ‘i’ entre les consonants ‘q’ (o ‘c’) i ‘g’ i la resta de la paraula. Ara bé, com us podeu imaginar, a diferència dels efraïmites, a la meva amiga no li va costar la mort dir ‘blan[k]’ i no ‘blan[c]’. Si hi pensau una mica, segur que en coneixeu d’altres, de xibòlets, com ara el típic “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”, que s’associa a la guerra dels Segadors, i que servia per diferenciar els catalanoparlants que pronuncien ‘set[z]e’ (amb ‘s’ sonora) dels no catalanoparlants, que pronuncien ‘set[s]e’ (amb ‘s’ sorda).
Palatalització de velars
Això que col·loquialment s’anomena ‘fer la quie’ o ‘quequejar’ que feim en algunes subvarietats del català mallorquí, en lingüística es coneix com a palatalització de velars. En català, les consonants oclusives ‘q’ (o ‘c’) i ‘g’ ([k] i [g]), tenen un punt d’articulació velar, és a dir, la zona de la cavitat bucal en què es produeix la constricció necessària per produir el so és el vel del paladar. Però aquestes varietats del mallorquí en què es ‘quequeja’ produeixen, en determinats contextos, aquests sons ‘c’ o ‘q’ i ‘g’ de manera palatalitzada, és a dir, amb el dors de la llengua en contacte amb el paladar. Si voleu comprovar-ho, provau de dir ‘fo[ɟ]eró’ amb la boca ben plena. Veureu que costa molt més: la llengua necessita arribar fins al paladar, i amb una croqueta o amb una bocinada de pa amb oli no resulta gens fàcil.
Però aquesta realització (de [c] i [ɟ]) conviu amb [k] i [g] en funció del context. Us han demanat mai “ets de Manaquior?”. Si us ho han dit, i sou palatalitzadors sabreu que davant d’una ‘o’ mai no faríeu aquest so. I és pel fet que aquesta alternança s’esdevé, de manera general, en totes les posicions excepte davant de les vocals de la sèrie posterior ([ò], [ó], [u]), davant de la consonant bategant (la ‘r’ de ‘cara’) o davant de consonant lateral (‘l’ i ‘ll’). Es produeix, però, en la resta de contextos, i és per això que generalment deim ‘[c]avall’ i no ‘[k]avall’, i ‘blan[c]’ i no ‘blan[k]’, però deim ‘[k]olor’ independentment del nostre poble d’origen i també ‘Mana[k]or’.
Ara bé, aquesta articulació no és exclusiva del manacorí, sinó que és present també a Palma, Marratxí, Calvià, Puigpunyent, Valldemossa, Algaida, Lloret, Sant Joan, Pollença, ses Salines, Santanyí, Felanitx i Sant Llorenç. Tanmateix, si sou dels quatre primers municipis que he esmentat i no ‘quequejau’ no penseu que sou uns extraterrestres, perquè en aquests indrets la palatalització ha començat un procés de regressió, sobretot entre la gent jove, segurament per influència del castellà. En canvi, a altres indrets té una vitalitat ben notable, per exemple, a Manacor, on la palatalització és la més extrema, de manera que la ‘c’ o ‘q’ pot arribar a ser la mateixa que la del castellà en el mot ‘chato’, i la ‘g’ pot assemblar-se a la paraula ‘yate’. De fet, si sou manacorins, provau de dir la primera síl·laba de ‘gata’ en català i de ‘yate’ en castellà, i veureu que sonen de la mateixa manera.
Punt d’articulació
Amb tot, no us penseu que els mallorquins som tan originals. És una tendència lingüística general el fet que les consonants oclusives (en català sabreu quines són per les paraules ‘petaca’ i ‘bodega’) solen variar lleugerament el seu punt d’articulació en funció de la vocal que les segueix i, de fet, amb vocals palatals aquest punt d’articulació tendeix a avançar-se. En espanyol peninsular hi ha indicis de cert avançament articulatori de la consonant velar sorda (la [k]) davant de vocals anteriors (‘e’ i ‘i’). I el que és més important, pel que fa a l’espanyol de Xile es parla d’un avançament extrem, de manera que a grans trets podríem dir que hi ha palatalització en paraules com ‘quise’. Així, ‘qui’ en català pronunciat per un felanitxer, un pollencí o un palmesà (en teoria), sona igual que la primera síl·laba de ‘quise’ pronunciada per un xilè. No us sembla apassionant? Tampoc no és una alternança exclusiva de les llengües romàniques. En grec modern, hi ha realització palatal a mots com ‘[c]ima’, i realització velar en altres mots com ‘[k]osmos’, en què la [k] va seguida d’una vocal posterior.
A partir d’ara, si qualcú us demana “de quin color és el cavall blanc de sant Jaume?”, ja sabreu que no és una pregunta innocent. Segurament no us hi jugareu la vida, com els efraïmites de la Bíblia, però sí que haureu revelat una petita pista sobre el vostre origen. Potser aquesta és una de les coses més fascinants de les llengües: que, de vegades, n’hi ha prou amb una sola consonant perquè tothom sàpiga d’on venim.