El color als ulls del llenguatge

PalmaEra cap a finals de la dècada dels 80 que vaig començar a veure cotxes amb pintures metal·litzades. Eren uns colors que a ulls d’un infant d’aquella època eren una cosa fascinant. Un al·lot major que jo em digué que aquell color era “verd turquesa”, però un altre el va contradir, “és blau turquesa”. Jo no sabia què dir. Però la veritat és que no arribaven a un acord sobre si verd o si blau. Era un color a mig camí, i no en teníem una etiqueta clara. L’embull fou total quan un altre dia aparegué un altre cotxe i un tercer digué “quin rosa turquesa tan guai!”. Ja tenim la seu plena d’ous, vaig pensar. Aquell al·lot identificava l’efecte metàl·lic amb “turquesa”. Aleshores, qui té raó? Aquell qui deia “verd turquesa” o qui deia “blau turquesa”? Si cercam a la xarxa, veurem que s’usa tant verd com blau turquesa. Els gaèlics escocesos es declinen pel ‘blau turquesa’ (‘tuirc-ghorm’) i els anglesos, més pragmàtics, simplement diuen ‘turquoise’. Com pot ser que vegem el mateix, però ho identifiquem de manera diferent?

Segons la llengua

Tots els humans moderns que s’han desenvolupat d’una manera típica perceben el mateix rang de colors (les persones amb daltonisme, per exemple, no ho fan a causa de la seva condició particular). No debades som primats del Vell Món (Àfrica i Àsia), els quals poden distingir verd, vermell i blau. No obstant això, resulta que no totes les llengües tenen les mateixes classificacions de colors. Percebem el mateix, però classificam els colors de diferent manera, i molt més sorprenent, la quantitat de paraules per a diferents colors també pot ser molt diferent, depenent de la llengua.

Els lingüistes Brent Berlin i Paul Kay dedicaren bona part de la seva carrera a estudiar com les diferents llengües dels cinc continents anomenen els colors. Proposaren una teoria molt interessant per a les llengües humanes: hi ha un inventari tancat de termes de colors. I a més a més, hi ha una evolució molt concreta a l’hora d’ampliar el vocabulari de colors. És a dir, que les llengües no augmenten els termes específics de color a la babalà, sinó seguint unes pautes molt concretes.

Berlin i Kay mostraren que el conjunt mínim de termes de color era de dos: blanc i negre. El blanc per a tots els colors càlids i el negre per als colors freds. En efecte, en aquestes llengües la mateixa paraula s’usa per al blanc, el vermell i el groc; mentre que l’altre mot es refereix al negre, al verd i al blau. Si una llengua desenvolupa un tercer terme, sempre serà el vermell. I si n’apareix un quart, pot ser el groc o el verd. A partir del cinquè la cosa ja es complica perquè hi ha diverses combinacions. Però no deixa de ser extraordinari que els humans seguim aquest ordre en l’evolució de les llengües.

El conjunt màxim de termes específics de colors són dotze, com per exemple el rus, llengua que diferencia entre ‘blau fosc’ (‘sinij’) i ‘blau cel’ (‘goluboj’). Fixau-vos que en català nosaltres hem de recórrer a ‘marí’ o ‘fosc’ i ‘clar’ o ‘cel’ per a determinar aquestes dues tonalitats.

Berlin i Kay destacaven que l’evolució de les cultures va de la mà de l’ampliació dels inventaris de termes de colors. Les societats petites, amb una complexitat tècnica molt baixa, deien, solen tenir el mínim de termes. En canvi, les societats industrialitzades en solen tenir onze (o més, com el rus). De vegades aquestes ampliacions es fan ràpid, manllevant mots de les llengües veïnes. Per exemple, l’èuscar o basc té el mot ‘berde’, un indicador clar que el passat no diferenciava el verd lèxicament.

En català també hem adoptat termes d’altres llengües. Tant Moll com Corominas coincideixen que es manllevà el mot ‘taronja’ de l’àrab (‘turunja’), i de la fruita hem obtinguda nova etiqueta de color. De fet, colors com el taronja, el lila, el rosa i el gris serien termes de la darrera fase de totes, d’acord amb el model evolutiu de Berlin i Kay.

El vermell i el roig catalans

En català, segons la zona i l’edat del parlant, es pot diferenciar entre ‘vermell’ i ‘roig’, essent aquest darrer una mica menys intens. Si miram a l’Atles Lingüístic del Domini Català, podem veure la distribució desigual d’aquests dos mots als mapes 1278 (vermell) i 1279 (roig). Direm “terra roja”, “cabells rojos”, “cel rogent”, però deim “terra de call vermell”. Diversos aucells tenen ‘cap-roig’ acompanyant el seu nom: batarà cap-roig, picot cap-roig, morell cap-roig, etc. Fins i tot tenim una planta anomenada ‘cama-roja’. Però d’altra banda hi ha el “vermell d’ou”, o “ens posam vermells”, hi ha “llistes vermelles” d’espècies, hom té la “pell vermella” o la “cara vermella” per mor del sol o de la vergonya. Hem de tenir en compte que també es nota la interferència lingüística en aquest àmbit. Com ja fa anys que avisà Gabriel Bibiloni, malgrat que inicialment es deia “Creu Vermella” ràpidament es passà a “Creu Roja”, possiblement seguint les passes del castellà. El mateix podria haver passat amb els comunistes, deia Bibiloni, que de “vermells” passaren a “rojos” i el seu “exèrcit roig”. D’altres expressions més modernes també van triant ‘vermell’ en comptes de ‘roig’: catifa vermella, semàfor vermell. Sembla, però, que la distinció entre les dues tonalitats és inestable i s’està perdent en aquells territoris on encara es percebia i classificava.

En definitiva, els sistemes de colors són un reflex més de l’evolució de les llengües humanes, al costat de la seva cultura.