PalmaEl lector que hagi passat pel que ara és el Parlament pot imaginar-se’l, quan era la seu del Círculo Mallorquín, com una mena d’aquests clubs britànics de les novel·les i les pel·lícules, on distingits cavallers comparteixen tertúlia, mentre prenen un cafè, fumen un havà i juguen a cartes. Certament, s’hi assemblava bastant. Però el Círculo, fundat el 25 d’agost del 1851 (fa 175 anys), va ser molt més que això: escenari de balls i festes, focus d’iniciatives culturals, lloc de trobada de personalitats i, sobretot, referent essencial de l’alta societat illenca, al llarg de decennis.
El Círculo va néixer de la fusió de dues entitats: el Liceo Mallorquín i el Casino Balear. Aquest darrer, gràcies a un número de la loteria premiat el 1847, havia posat en marxa un projecte ambiciós: la construcció d’un edifici a l’actual carrer del Conqueridor de Ciutat, a un solar del que abans havia estat el convent de Sant Domingo. Aquest seria la seu del Círculo des del seu naixement fins al 1983, quan va ser venut al Parlament, llavors a penes acabat de constituir-se.
Com observa Román Piña Homs, el Círculo naixia de la trobada de dues sensibilitats diferents: la més progressista del Casino i la del Liceo, “de més prosàpia”. El Casino havia de “mostrar una imatge de grup elitista”, per trobar-se a l’altura dels seus companys de fusió.
El 25 d’agost del 1851, els presidents de cadascuna de les entitats varen signar la fusió. Agustín Sorà, del Casino, i Pedro Le Senne –aquest llinatge ben segur que els sona, als lectors–, del Liceo. Es va acordar com a nova denominació comuna Liceo Balear, però tot d’una va quedar apartada per la de Círculo Mallorquín.
La identificació que s’ha donat sempre per bona del Círculo amb les posicions més conservadores no és gaire exacta. Entre els socis fundadors hi havia demòcrates i republicans. En va ser un dels presidents Antoni Villalonga Pérez, referent essencial de les idees republicanes a Mallorca, i un altre, el misser Miquel Ignasi Perelló i Socies, qui es va oposar amb fermesa a la restauració de la monarquia borbònica el 1875. El precursor de l’autonomisme Miquel dels Sants Oliver en va ser soci.
El futur batle de Palma Emili Darder va ser bibliotecari de l’entitat, encara que és cert que va haver de dimitir pel desacord de la junta amb algunes de les seves adquisicions. En el procés de Darder, que conclouria amb el seu assassinat el 1937, es va fer servir en contra seva que havia comprat obres en català per a l’entitat. La professora feminista Cèlia Viñas fou també auxiliar de la biblioteca, als anys quaranta.
La biblioteca, amb 20.000 volums, fou un puntal de l’entitat: un espai ampli, il·luminat per una claraboia. Joan Alcover hi anava cada dia a llegir la premsa. Llorenç Villalonga en va ser un altre habitual. Ernest Gaubert hi va escriure part de la seva novel·la La mallorquina, amb un excés d’imaginació, segons Màrius Verdaguer: relatava com els socis del Círculo llançaven floretes verbals a les dones que hi passaven per davant, quan eren “senyors ja madurs, assossegats”, que no anaven de galantejos.
La política i les dones
El Círculo no es va cercar gaires problemes amb els vaivens polítics. Als seus salons va ser rebut amb tots els honors Alfons XIII –dues vegades–, però també Niceto Alcalá Zamora, president de la II República, i el dictador Franco. Les visites reials ocasionaren tantes despeses que d’aquí ve la cèlebre expressió “es farà el que es degui i es deurà el que es faci” d’un membre de la junta. Però la situació del 36 sí que va enverinar el panorama: el 18 de juliol, el Círculo va ser objecte d’un intent d’assalt per part dels partidaris de la República, i aquella mateixa nit va ser també un dels llocs de concentració dels colpistes.
Tot i que entre els presidents del Círculo abunden els llinatges de l’aristocràcia mallorquina, l’entitat va admetre socis de la burgesia, i fins i tot xuetes, aquells dels 15 llinatges considerats com els únics descendents de jueus conversos a causa d’una falsa construcció que va funcionar segles, quan molts més mallorquins ho eren i ho són. Probablement a ells fa referència la dona Obdúlia de Mort de dama, de Llorenç Villalonga, quan lamenta: “Al Círculo, no hi va més que genteta (...) Jo no dic que, al cel, no hi puguem anar tots, ja ho veurem, però al Círculo no haurien d’admetre més que persones decents”.
La llegenda urbana afirma que el contrabandista Joan March no havia estat admès com a soci del Círculo i que hauria construït el seu palau just al costat per revenjar-se. Però, com puntualitza Munar, en ‘Verga’ no només en va ser soci, sinó que va donar suport econòmic a l’entitat. El seu fill Joan i la seva dona, Carme Delgado, es varen conèixer a una festa de disfresses organitzada pel Círculo.
En consonància amb el masclisme imperant a l’època, el Círculo vetava l’accés a les dones. Només podien accedir al vestíbul, llevat, és clar, de les festes, balls i activitats culturals. El 1928 es va presentar una proposta per a la seva admissió, amb l’objectiu d’augmentar els ingressos gràcies a les seves quotes, però no es va arribar ni a debatre. Això sí, existia la categoria honorària de sòcia de mèrit.
Quan es va replantejar l’admissió de dones als anys 70, un soci, l’escriptor, periodista i editor Lluís Ripoll, va expressar el seu desacord amb un argument irrefutable: els homes justament anaven al Círculo per fugir una estona de les seves esposes, i elles podien estar tranquil·les, perquè allà no es trobarien amb altres dones. El 1981 a la fi hi foren admeses, i actualment representen el 50% dels associats.
Carme Riera a una posada de llarg
La història del Círculo, com explica Jaume Munar, va ser una constant alternança entre etapes de bonança i d’altres de penúries econòmiques. Tot i això, la construcció de l’emblemàtica sala de les Cariàtides, amb decoració de Ricard Anckermann, va tirar endavant, tot i que va ser objecte de crítiques del diari El Áncora per “certes figures que són per vestir, i fan témer que espantin d’aquell lloc la virtut”. Cap a finals del segle XIX, l’entitat va abordar una remodelació en profunditat, amb la construcció d’una nova façana.
La sala de les Cariàtides, que avui acull els plens parlamentaris, va servir d’escenari per a festes i balls, entre els quals, les posades de llarg, presentacions en societat de les jovenetes de bona família als anys 60. Entre elles, la de l’escriptora Carme Riera, aleshores de només 17 anys: “M’ho vaig passar molt bé”, rememora. “Tenc un record positiu” d’aquella experiència.
El Círculo va desenvolupar també una activitat cultural prou significativa: conferències, exposicions i un concurs de pintura, i concerts. Tenia una secció filharmònica i una altra de literatura. Es va retre homenatge a autors com Oscar Wilde i Arthur Rimbaud; si bé el de Rimbaud, celebrat el 1954, es va haver de canviar de data, perquè coincidia amb les matances a casa del poeta Guillem Colom. En canvi, personalitats de la cultura com Antoni Maria Alcover i Miquel Costa i Llobera, com eren al mateix temps capellans, no posaven els peus a l’edifici de Palau Reial, pel seu caràcter massa mundà.
El 1919 es va muntar un cert rebombori quan hi va exposar Bartomeu Ferrà i ho va anunciar amb un cartell en català, per la qual cosa fou acusat de “separatista” per alguns socis i el cartell va ser retirat. Poc després, però, als anys 20 el Círculo va acollir activitats de l’Associació per a la Cultura de Mallorca i, cap als 50, en ple franquisme, hi varen intervenir noms destacats en favor de la cultura en català, com Josep Maria Llompart, Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet i Manuel Sanchis Guarner.
Un altre vessant significatiu de l’entitat eren les donacions a causes i entitats benèfiques. Alguna tan previsible com la que es va fer en plena guerra per al monument al creuer Baleares a la Feixina de Palma. I d’altres tan curioses com l’atorgada, anys enrere, als Obreros Albañiles Huelguistas.
Amb les ràpides transformacions socials, el Círculo va entrar en decadència i, amb un important deute, va vendre el 1983 la seu històrica i es va traslladar a un nou local, Can Sancho, al carrer de Concepció de Ciutat. Aquí continua les seves activitats, actualment sota la presidència d’Ignacio Deyá Frutos, amb 375 associats i l’herència d’una llarga i agitada història que ja s’acosta als dos segles de trajectòria.
Quin escàndol! Aquí es juga!
Els jocs d’atzar, com recull Jaume Munar, varen ser una pràctica constant al Círculo al llarg de la seva història. D’una banda, es tractava d’una pràctica no gaire ben vista, si no directament prohibida. Però era factible practicar-la de manera discreta darrere les parets del Palau Reial. D’altra banda, eren una font d’ingressos essencial per a l’entitat.
La junta directiva del Círculo anava amb compte per propiciar la vista grossa de les autoritats: els feien socis d’honor, els convidaven a les activitats i aportaven diners a les seves iniciatives. Tot i això, la tolerància no era completa. Ja el 1887 hi va haver una batuda a la seva seu, se’n varen confiscar els diners i les baralles. Cap al 1904, va caure una multa de 500 pessetes, molts de doblers aleshores, per aquella activitat prohibida.
En altres moments, el panorama era molt diferent. Socis de l’entitat relaten que un governador civil era un jugador empedreït i visitant habitual, fins al punt que va ser la seva dona qui va posar una denúncia. Aquesta situació surrealista recorda el capità Renault de Casablanca, quan etziba allò de “Quin escàndol! He descobert que aquí es juga!”, cosa que feia tothom al cafè de Rick, començant per ell mateix.
El nou règim franquista va mirar cap a un altre costat en matèria de joc. El 1977, es va instal·lar al Círculo un bingo, el mobiliari del qual es va aprofitar en un primer moment per a la sala de sessions, quan s’hi va instal·lar el Parlament.
Veritables fortunes varen canviar de mans al Círculo. L’avi d’un soci actual hi va perdre 35 finques jugant a la ruleta i d’altres, terres, cases, negocis i joies. Això sí, amb rigor: alguns quan hi anaven ja hi duien les escriptures de les possessions que s’hi jugaven.
Informació elaborada a partir de textos de Jaume Munar Arrom, Màrius Verdaguer, Julio Sanmartín Perea, Román Piña Homs, Catalina Martorell Fullana, Dolors Ladaria, Catalina Ensenyat, Josep Pla, Maria Antònia Perelló Femenia, Josep Massot i Muntaner i Félix Pons.