BarcelonaCapella de Ministrers
PALAU DE LA MÚSICA 30 DE GENER
Tan a prop i, a vegades, tan lluny. El conjunt valencià de música antiga més destacat, la Capella de Ministrers, celebra enguany el seu 30è aniversari mantenint la curiositat per explorar els amplis territoris sonors que van de l’Edat Mitjana al segle XVIII. Tanmateix, per causes difícils d’escatir, l’activitat de la formació fundada i dirigida per Carles Magraner no sempre ha tingut la repercussió que mereixia a les contrades catalanes, en especial al Cap i Casal. És un altre exemple, dels molts existents, de com, malgrat els llaços que uneixen Catalunya i el País Valencià, la circulació de talent de nord a sud i de sud a nord no ha estat tan fluida com seria desitjable. Benvinguda, doncs, la celebració d’aniversari, encara que fos en un cicle tutti frutti com Tardes al Palau i davant un públic amb una proporció inusitadament alta de turistes.
Magraner hi va dur una de les joies del patrimoni musical de l’antiga Corona Catalano-aragonesa, el Llibre Vermell de Montserrat, el cèlebre recull d’himnes marians i danses per als pelegrins que anaven al monestir benedictí, als quals va afegir, com en l’enregistrament discogràfic que va realitzar fa uns anys, una adaptació d’ Ad mortem festinamus localitzada a Morella amb el text Morir, ffrares, nos convé : la frase “Aquest món no pot durar” torna a tenir ara una ressonància inquietant.
Un dúctil fons sonor
Les deu peces del recull, amb les seves esquemàtiques indicacions, demanen de l’intèrpret bones dosis d’imaginació, com les que van aplicar Magraner i els seus ministrers, emprant una rica panòplia instrumental, des de la viella i la viola d’arc del mateix director fins al variat arsenal que tenia als seus peus Jota Martínez, passant per les flautes i aulos que de forma evocadora tocava David Antich. Sobre aquest dúctil fons sonor evolucionaven els solistes, un eficaç Jordi Ricart i una Èlia Casanova de sensual delicadesa a Polorum regina, mentre que les contribucions corals anaven a càrrec de les veus adultes del Lluís Vich Vocalis i les infantils de l’Escolania de Nostra Senyora dels Desemparats. L’afinació dels escolans de la Geperudeta no sempre era impecable, però la versió en conjunt tendia a un estil més directe que no pas refinat que va culminar en un Ad mortem festinamus convertit en un electritzant xarivari.