I si els carrers també parlassin?

Quan caminau pel carrer, us fixau en la llengua dels rètols? Probablement no gaire, cosa ben normal. Si passam davant una cafeteria i hi diu ‘coffee’, segurament no som conscients que acabam de llegir una paraula en anglès. Si entram en un supermercat i veim ‘ofertas’, probablement tampoc no ens demanam per què allò està escrit en castellà. I si davant un restaurant hi trobam ‘pa amb oli’, és possible que encara hi pensem menys. Les paraules són allà, però no sempre les veim com a paraules. Amb tot, què passaria si, durant un dia, ens hi fixàssim?

Segurament descobriríem que els carrers dels nostres municipis són molt més multilingües del que ens pensam. Hi trobaríem català i castellà, naturalment, però també anglès, alemany, italià, francès, àrab i moltes altres llengües. Ara bé, enmig d’aquest multilingüisme també descobriríem una altra cosa: no totes les llengües apareixen de la mateixa manera.

Paisatge lingüístic

En sociolingüística hi ha un nom per referir-se a totes aquestes paraules, frases i textos que trobam escrits pels carrers: ‘paisatge lingüístic’. El concepte fa referència, de manera global, a la presència visible de les llengües en l’espai públic: els cartells, els rètols comercials, les indicacions, les etiquetes, els menús, els anuncis o qualsevol altre text que puguem llegir en un lloc determinat. D’entrada, pot semblar una qüestió bastant innocent, però en realitat no ho és (o, almenys, no del tot).

Si ens fixam en un carrer qualsevol, ens adonarem que les llengües no hi estan repartides de qualsevol manera. N’hi ha que serveixen per informar, n’hi ha que serveixen per identificar un negoci, n’hi ha que s’utilitzen per vendre i n’hi ha que apareixen perquè aquell establiment vol transmetre una determinada imatge. I això diu coses sobre la societat, però també sobre nosaltres mateixos.

En el cas de Palma, per exemple, el paisatge lingüístic mostra una diversitat considerable, especialment a les zones més turístiques, en què al costat del català i el castellà apareixen sovint l’anglès i l’alemany. Ara bé, quan ens fixam en elements més funcionals, com la informació dels productes, els cartells interiors, les indicacions o les cartes dels restaurants, el castellà hi té un pes especialment important. En alguns establiments, el català té una presència molt reduïda o fins i tot no apareix en la retolació.

Davant d’això, ens podem demanar per què passa. Una possible resposta és que les llengües no només serveixen per comunicar-nos, sinó que també serveixen per dir qui som. Pensau en el nom d’un restaurant, d’una botiga de tota la vida o d’una pastisseria. No és estrany trobar-hi paraules en català, especialment quan l’establiment vol transmetre una determinada idea d’arrelament. La llengua, en aquests casos, forma part de la imatge que es vol projectar.

Això connecta amb una idea de la sociolingüística de la qual parlàvem fa unes setmanes: la ideologia de l’autenticitat. D’acord amb aquesta idea, una llengua pot percebre’s com una expressió especialment genuïna d’una comunitat, una cultura o un territori. En el cas del català, aquesta associació amb allò local es fa especialment visible en els noms i en la presentació de productes tradicionals com les panades, els rubiols, els cocarrois i la sobrassada. Quan volem remarcar que una cosa és pròpia, doncs, és més fàcil que hi aparegui el català.

Ara bé, això no significa necessàriament que el català sigui la llengua que trobam quan necessitam informació. Si passam del nom de la botiga a les instruccions que hi ha a dins, és força més probable que trobem el castellà: a les etiquetes, a les indicacions, a les cartes i en altres textos que tenen una funció estrictament informativa. En aquests casos, el castellà s’associa més fàcilment a l’anonimat, és a dir, a la percepció d’una llengua com a més general, neutral i adequada per adreçar-se a un públic ampli.

I aquí tenim una d’aquestes idees que, quan les sentim, probablement ens resulten familiars: “Ho posam en castellà perquè així ho entendrà tothom”. El problema és que aquesta frase no descriu només una realitat lingüística, sinó que també la construeix. Si cada vegada que volem arribar a tothom retiram el català de l’espai públic, acabam transmetent la idea que el català no és una llengua per arribar a tothom. D’aquesta manera, una decisió que semblava purament pràctica acaba convertint-se en una expectativa sobre quina llengua correspon a cada situació.

Lloc i funcions

Això és precisament el que fa interessant el paisatge lingüístic. D’una banda, reflecteix la situació lingüística d’una societat; de l’altra, també hi contribueix. Les llengües que veim en un espai determinat ens indiquen, d’una manera més o menys explícita, quines hi tenen un lloc i quines funcions hi poden exercir. Si una llengua apareix habitualment en els rètols, les indicacions, les etiquetes i els menús, ens acostumam a considerar normal que sigui present en aquests àmbits. Si, en canvi, només la trobam en determinats contextos, és fàcil que acabem associant-la a aquestes funcions i no a unes altres.

Us convid, doncs, a mirar una mica els rètols la pròxima vegada que sortiu a passejar. Potser us adonareu que aquella cafeteria que vol ser moderna té el nom en anglès però les indicacions en castellà o que una botiga suposadament tradicional utilitza el català per presentar-se però no per informar. I potser també us demanareu per què algunes d’aquestes tries ens semblen tan naturals que fins ara ni tan sols les havíem percebudes.

Al cap i a la fi, el paisatge lingüístic ens costa de veure precisament perquè hi vivim. Els rètols, les etiquetes i les cartes formen part del nostre dia a dia i, per això mateix, rarament ens aturam a pensar en la llengua que hi ha darrere. Ara bé, els carrers també parlen: només cal que ens hi fixem una mica més.