Carlos Motta: "Torna a haver-hi el risc que el VIH es converteixi en una pandèmia global que afecti més de 20 milions de persones"

BarcelonaEl Macba comença a celebrar el 30è aniversari aquest divendres amb la primera gran exposició europea de l'artista colombià establert a Nova York Carlos Motta (Bogotà, 1978), titulada Pregàries de resistència (fins al 26 d'octubre). Amb més de 25 anys de trajectòria, Motta és conegut per com analitza el pes de la religió catòlica en els fonaments del colonialisme a Llatinoamèrica, i per com malda per reescriure les narratives històriques colonialistes i tornar a donar veu als individus i comunitats que van quedar abassegats. Els seus treballs posen en relleu que l'impacte de tot aquest passat colonial és plenament viu avui. "Hi ha una gran part del meu treball en què he reflexionat sobre l'Europa antiga, l'Europa de la conquesta dels imperis espanyols i portuguesos dels territoris americans. El discurs eurocèntric, hegemònic, imperialista ha estat fundacional per a aquestes obres en què desafio les categories de coneixement que es van importar a través de la conquesta", adverteix Motta. "Encara no he treballat les polítiques contemporànies europees amb relació a la colonialitat i el racisme —afegeix—, però sí que les he tractat moltíssim des del context nord-americà. D'alguna manera la idea eurocèntrica correspon al Nord Global, sigui específicament europeu o americà, i la divisió nord-sud continua sent força marcada".

Creu que els museus es poden descolonitzar?

— Aquesta pregunta requereix diferents aproximacions, no et puc dir sí o no, en el sentit que els processos de descolonització han de ser processos més que objectius. Han de ser processos pedagògics, educatius, burocràtics, administratius, de canvi de pensament. No és una cosa com que de la nit al dia es creï un pla i en sis mesos es porti a terme. Perquè un museu sigui descolonitzat ha de proposar un pla de processos i metodologies i desenvolupaments que requeriran moltíssim temps per portar-los a terme.

¿Obrir la porta del món de l'art a creadors que van quedar fora del cànon es pot convertir en una fórmula que no contribueixi a visibilitzar-los i que no comporti cap acte de reparació? A l'última Biennal d'Art de Venècia, aquests artistes semblaven estar en un aparador comercial perquè els col·leccionistes d'arreu del món els descobrissin.

— Els processos de descolonització de pensament requereixen descolonitzar les estructures fundacionals dels sistemes de coneixement, i l'art n'és una. Si situes la idea de l'art en el context de la Biennal de Venècia o d'un museu important en una ciutat europea, has de respondre a les històries que van construir aquestes plataformes de coneixement perquè aquestes institucions siguin el que són. En el cas de Venècia, per exemple, és una fira mundial i, encara que ha canviat una mica, és un lloc de representació de nacions que ve carregat d'aquests problemes d'etnocentrisme, hegemonia blanca, poder. Aleshores creiem en l'art amb una A majúscula que potser ja té de per si un conflicte, un xoc amb altres formes d'art que no són les que paga un gran patró o un mecenes i que després s'instal·la en una església o en un palau. Hi ha processos artístics que són completament diferents, que potser ni tan sols s'anomenen art en aquests termes, sinó que són processos comunitaris, processos de creació d'artefactes que són part de rituals, per exemple. Per poder descolonitzar-les, has de provocar una ruptura en aquestes institucions. Si vols provocar una ruptura en la Biennal de Venècia, potser la manera més efectiva de fer la millor Biennal de Venècia és cancel·lar-la i fer una altra exposició que realment reflexioni sobre el que són aquests problemes tan intensos de xocs de coneixements.

El VIH i la sida tenen un lloc molt important dins la seva obra.

— Si estàs reflexionant sobre la sexualitat i el gènere, i també sobre la classe i la raça, sempre has de parlar del VIH, perquè ha interceptat amb molta força el desenvolupament d'aquestes comunitats des de finals dels anys setanta i els primers anys vuitanta.

Una de les peces més destacades d'aquesta línia és Legacy, en què apareix amb una mordassa que li impedeix reproduir les històries d'una línia de temps del VIH i la sida que li recita un col·laborador.

— La meva idea era crear una performance duradora i de resistència física que servís com una mena d'indicació sobre el que ha estat la història del VIH i bregar amb el pes de la història del VIH al món. La mordassa té un doble ús, perquè també es fa servir en pràctiques sexuals en les comunitats fetitxistes. Com que la meva boca està forçada, és força dolorós, la mandíbula em comença a fer mal i veu que no puc recordar les coses. Es tracta d'un exercici d'intentar recordar i rearticular, però fallo sempre. La mordassa té un efecte visual molt específic, perquè em comença a caure saliva de la boca, la llengua es cansa i començo a plorar. Això era una forma de representar el que ha sigut l'ardu pes d'aquestes històries amb relació alel VIH, que tenen a veure amb sexualitats, gèneres, comunitats, grups ètnics i diferències de classe.

La inauguració de l'exposició sembla un contrapunt de l'estrena, al Teatre Lliure, de l'obra L'herència, de Matthew López. L'obra teatral fa pensar que la pandèmia del VIH i la sida ha arribat a la ficció i el mainstream des d'un paradigma masculí i blanc, mentre que molts altres col·lectius continuen sense tenir visibilitat. Creu que és així?

— Una cosa molt important que està passant actualment és el desafiament al qual hem definit com a progrés des de diferents col·lectius. El VIH ha canviat de nivell d'importància en la societat, es veu com una cosa que passa al Sud Global, en comunitats africanes i amb persones en llocs invisibles. Però, tal com ho estem vivim amb la presidència de Trump, aquest progrés és absolutament fràgil i es pot trencar. Aleshores, per la decisió de congelar fons d'assistència humanitària, torna a haver-hi el risc que el VIH es converteixi en una pandèmia global que pot afectar més de vint milions de persones que s'estaven beneficiant dels medicaments finançats amb aquests fons. Passa el mateix amb les polítiques trans: es crea la idea de progrés, hi ha hagut un canvi social, una expansió del llenguatge i hi ha persones que estan creixent amb la identitat que volen assumir. Però, com hem vist en l'últim mes, les persones trans, els adolescents trans, han perdut tots els seus drets i literalment han sigut esborrades de les sigles LGBTI. Aquesta idea de progrés es pot trencar en qualsevol moment, i ens quedem en un espai on hem de tornar a començar a lluitar per totes aquestes coses que crèiem que havien passat. Ara, en el context espanyol i dels països europeus occidentals, hi ha una mena d'autosatisfacció semblant a la que hi havia en certs contextos nord-americans. Creiem que el pitjor ja ha passat, però la gran lliçó i el gran desafiament és entendre que no. Si la dreta guanyés a França, Espanya o Alemanya, no estic tan segur que aquestes coses que ja entenem com a part de la nostra societat en el mainstream continuarien sent-hi. I això és molt greu, perquè ens continua situant com a comunitats vulnerables d'unes maneres a les quals hem de fer front.

Se m'ha avançat. Li volia preguntar com viu el retorn de Donald Trump al poder i la seva ofensiva contra el col·lectiu LGBTI.

— Ja ens estàvem preparant, perquè fa molt temps que el discurs de Trump i els seus col·legues s'estava filtrant a la societat. No obstant això, ha sigut un cop. Tot el que han fet tan ràpidament, aquesta teràpia de xoc, ha sigut un cop. Crec que la gent està responent amb processos col·lectius, i estem entenent com respondre, com protegir les persones.

És molt crític amb el matrimoni igualitari, que a Espanya és considerat com una de les grans fites que s'han aconseguit en els drets LGBTI.

— Hi ha un corrent de resistència queer global amb relació a l'assimilacionisme i la noció d'equitat en termes institucionals mainstream. Moltes persones han estat pendents de com els moviments LGBTI i identitaris mainstream han posat el matrimoni en un lloc de primacia. És com si fos el gran dret que hem de tenir des de les perspectives LGBTI. Però, per què hauria de ser el matrimoni el que et dona drets d'impostos o drets de salut o dret de poder visitar la teva parella? Pensem que seria més interessant trencar amb aquestes institucions que el que fan és continuar propagant la idea de la centralitat de la parella home-dona o d'una parella de dos, que aquests són els grans èxits heterosexuals. Així doncs, com podríem trencar amb aquestes institucions tan establertes des d'una perspectiva realment queer? Consideraríem què és realment la família, com es pot considerar una família, com es poden considerar tenir drets que no estiguin basats en el matrimoni. Això mateix passa amb la guerra, l'imperialisme i l'accés a les forces armades. Totes aquestes coses estan fundacionalment oposades a una ètica queer, a una manera queer de veure la vida.