Carlos Casas alerta del canvi climàtic amb un vídeo inspirat en els 'Déserts' d'Edgard Varèse

BarcelonaUn dels grans escàndols musicals de la segona meitat del segle XX el va protagonitzar l'estrena de l'obra Déserts, d'Edgard Varèse, el 1954. Es tracta d'una composició en la qual la part instrumental conviu amb els enregistraments que Varèse va fer amb una cinta magnetofònica en llocs com fàbriques i foneries. I el públic va rebre aquests altres sons com soroll i va començar a protestar cinc minuts després que comencés el concert. Ara Déserts és habitual als grans auditoris, i Varèse, que és considerat com el pare de la música electrònica, no només inspira altres músics, sinó també artistes plàstics, com es pot veure en l'exposició de Carlos Casas a la galeria Àngels Barcelona (Pintor Fortuny, 27), titulada Deserts 1.0. "Seria un honor poder portar el meu treball al Palau o L'Auditori", afirma Carlos Casas, com va passar abans al Palau amb concerts amb vídeos de Bill Viola i Eugènia Balcells. "El projecte neix amb la voluntat de fer una espècie d'adaptació del projecte del Varèse. Ell va començar el projecte d'una pel·lícula, va parlar amb directors com Walt Disney i Preston Sturges, però desgraciadament no va poder fer-la realitat. Per mi ha sigut com un somni fer aquesta versió, i també és una manera de fer-li un homenatge i de treballar amb el meu propi arxiu", diu Casas, conegut perquè va representar Catalunya en la passada edició de la Biennal d'Art de Venècia.

Sigui com sigui, l'exposició d'Àngels Barcelona, que estarà oberta fins al 17 de gener, és un molt bon començament. En la seva obra, Varèse no només parlava dels deserts físics, sinó també dels interiors. I tot plegat Casas ho desplega amb tres treballs diferents, el més destacat dels quals és una projecció hipnòtica d'imatges de deserts d'arreu del món extretes del seu propi arxiu de vint anys, entre els quals hi ha el d'Atacama, paratges nevats a Islàndia i vistes de satèl·lit de la península Ibèrica. La banda sonora no és l'obra de Varèse, sinó una versió pròpia amb la mateixa estructura. La successió d'imatges és fascinant i al mateix temps terrible, per la basarda que provoca, i també vol cridar l'atenció sobre els estralls del canvi climàtic. "Per mi el projecte és una manera de posar damunt la taula el procés de desertització molt extrem que vivim a Catalunya. En uns cinquanta anys, o fins i tot abans, Catalunya es convertirà en una mena de desert. I no es tracta de plantejar-ho només a Catalunya, sinó també arreu del món: què vol dir aquest concepte de desert, i quines contrapartides hi ha a l'altra banda d'aquest procés", adverteix l'artista.

Contra el consum desmesurat d'imatges

Així mateix, aquest projecte és una manera de criticar la "voracitat extrema" del consum d'imatges actual. Després de Barcelona, Casas continuarà exposant la projecció i hi afegirà nous materials en cada nova seu. De moment, té prevista una exposició a Milà el 2026. "El projecte es converteix en una mena d'algoritme, i això em dona una organicitat que he intentat incorporar a la meva feina, que no sigui estàtica com una pel·lícula que s'acaba un cop la tanques, sinó com el món i les imatges que ens envolten contínuament", explica.

El recorregut comença amb una projecció en brut dels materials d'arxiu que Casas ha fet servir per fer el vídeo, i, després del vídeo central, acaba amb un altre vídeo a la petita sala que hi ha al soterrani de la galeria. Aquest últim es pot veure com el contrapunt de l'anterior, i Casas hi aborda les imatges que queden "gravades a la memòria". "Durant el procés de creació de la pel·lícula, vaig utilitzar processos de readaptació i manipulació de les imatges. També de compressió, per a la qual cosa vaig mirar-me tot el material a molta velocitat, per entendre quines imatges van quedant en el subconscient", diu Casas. "M'ha semblat molt important trobar la manera de presentar aquest inconscient –afegeix–, o aquesta manera crítica d'amalgamar aquestes imatges i aquest arxiu". D'altra banda, aquest plantejament sobre quantes imatges s'arriben a percebre entre totes les que passen a gran velocitat li serveix a Casas per analitzar com la ubiqüitat de les imatges pot afectar la salut mental, i com aquest ritme de projectar-les pot conduir a un estat "hipnagògic o d'entreson".