Per què el cafè ens agrada… i el te l’odiam (gramaticalment parlant)?

PalmaPotser heu dit més d’una vegada “m’agrada el cafè però odiï el te”. Són dues frases senzilles, gairebé simètriques, que serveixen per parlar dels gustos. Si hi param atenció, però, veurem que no funcionen igual.

En ‘m’agrada el cafè’, el subjecte és el cafè, no pas ‘jo’. El parlant hi apareix com a complement indirecte: ‘(el cafè) agrada a mi’. En canvi, ‘en odio el te’, és ‘jo’ qui ocupa el lloc de subjecte, mentre que ‘el te’ és l’objecte directe. Expressen experiències semblants, però amb arquitectures gramaticals diferents.

Verbs com ‘agradar’ i ‘odiar’, a més de ‘preocupar’, ‘espantar’, ‘interessar’ i ‘molestar’ són exemples del que els lingüistes anomenen verbs psicològics, és a dir, verbs que expressen estats mentals o emocionals. Tots comparteixen una mateixa situació: hi ha algú que sent una emoció (l’experimentador) i alguna cosa que la provoca (l’estímul o tema). El que canvia entre llengües –i fins i tot dins d’una mateixa llengua– és com s’organitzen aquests dos papers dins la frase.

Verbs psicològics

A finals dels anys vuitanta, els lingüistes italians Luigi Rizzi i Adriana Belletti van proposar una classificació que s’ha convertit en un referent. Segons el seu estudi (titulat ‘Psych Verbs and Theta-Theory’ i publicat el 1988 a la revista Natural Language & Linguistic Theory), en els verbs psicològics els papers de “qui sent” i “què provoca el sentiment” es poden distribuir d’acord amb tres patrons bàsics: en el primer, l’experimentador és el subjecte (‘jo tem la foscor’); en el segon, l’experimentador és l’objecte directe (‘m’espanten els llocs foscos’), i en el tercer, l’experimentador és un complement indirecte (‘m’agrada el cafè’).

Aquests tres esquemes reflecteixen estructures gramaticals que comparteixen totes les llengües, encara que les utilitzin amb freqüències diferents. Per exemple, en català, igual que en castellà o italià, és freqüent recórrer a verbs del tercer tipus, amb l’experimentador en forma de complement indirecte (amb pronoms en datiu). D’aquí venen estructures com ‘m’agrada el cafè’, ‘li preocupa l’examen’ i ‘li molesta el soroll’, entre d’altres. En totes, el subjecte és la causa de l’estat psicològic i el complement indirecte indica qui el sent. L’anglès, en canvi, tendeix a fer servir el primer patró, amb l’experimentador com a subjecte: és el que veim a les frases ‘I like coffee’ (literalment, ‘jo agrado el cafè’, encara que en realitat vulgui dir ‘m’agrada el cafè’) o ‘I fear darkness’ (‘temo la foscor’). Això no significa que l’anglès no conegui els altres tipus de verbs: ‘bother’ (‘molestar’) i ‘interest’ (‘interessar’), entre d’altres, segueixen el segon patró. Per tant, en la frase ‘Noise bothers me’ (‘em molesta el soroll’), el subjecte és l’estímul i l’experimentador, l’objecte.

Si ampliam la mirada cap a altres llengües, veurem que els patrons es repeteixen. El txec, per exemple, diu ‘Líbí se mi káva’ (‘agrada a mi el cafè’), igual que el català: el subjecte (‘káva’, ‘cafè’) és l’estímul, i el pronom ‘mi’ (‘a mi’) és un datiu experimentador. L’alemany combina patrons: ‘Ich mag Kaffee’ correspon al primer tipus, amb un subjecte experimentador (‘ich’) i un estímul que és l’objecte directe (‘Kaffee’); en canvi, ‘Der Kaffee gefällt mir’ (que també vol dir ‘m’agrada el cafè’) correspondria al tercer tipus. El noruec, com l’anglès, aposta pel primer tipus: ‘Jeg liker kaffe’.

Aquesta varietat mostra com la majoria de llengües comparteixen els mateixos tres camins per expressar l’experiència emocional. El que varia és a quin recorren amb més freqüència i quins verbs segueixen cada patró. De fet, en català fins i tot hi ha casos en què un mateix verb pot seguir el segon patró (amb un experimentador que fa de complement directe) o bé el tercer (amb un experimentador que fa de complement indirecte). Per exemple, tant podem dir que a un estudiant ‘li preocupa’ l’examen com que ‘el preocupa’. Amb ‘interessar’ passa una cosa similar: és possible afirmar que a algú ‘li interessa la música’, però també que ‘l’interessa’.

També trobam matisos estructurals entre ‘preocupar’ i ‘preocupar-se’, i ‘amoïnar’ i ‘amoïnar-se’, entre d’altres. En aquest sentit, ‘em preocupa l’examen’ i ‘em preocup per l’examen’ no són equivalents: en la primera, l’estímul (‘l’examen’) és extern; en la segona, el parlant és qui inicia el procés. El canvi de pronom no és anecdòtic, sinó que correspon a un canvi de patró sintàctic.

Tot plegat té efectes pràctics. Així, si bé els parlants nadius aprenen i utilitzen els patrons de cada verb de manera intuïtiva, per als aprenents de llengües la distinció no sempre és fàcil. Per exemple, els parlants d’anglès que aprenen català solen trobar difícil una estructura com ‘m’agrada el cafè’, perquè inverteix els papers respecte a‘I like coffee’. Ara bé, sabent que totes dues frases segueixen un dels tres patrons possibles, la diferència deixa de ser arbitrària: és només una altra manera d’aplicar el mateix principi general.

Relació entre elements

Cal entendre, doncs, que la gramàtica, més que un conjunt de regles aïllades, és un sistema coherent de relacions entre els elements de la frase. Quan comparam ‘m’agrada el cafè’,‘I like coffee’, ‘der Kaffee gefällt mir’, ‘líbí se mi káva’ o ‘jeg liker kaffe’, observam variacions d’un mateix esquema universal.

En aquest marc, els verbs psicològics mostren com una mateixa experiència (tenir por, agradar, molestar) pot ordenar-se gramaticalment de maneres diverses, però dins un mateix sistema. En definitiva, darrere frases quotidianes com un simple ‘m’agrada el cafè’, hi ha una estructura compartida que ens recorda que totes les llengües ens permeten dir el mateix, encara que cadascuna ho faci a la seva manera.