Bulle Ogier es declara “actriu rivettiana” a la Filmoteca

BarcelonaLa filmografia de l’actriu francesa Bulle Ogier (Boulogne-Billancourt, 1939), sobretot en la dècada dels 70, podria funcionar com un catàleg dels directors europeus clau de l’època: Alain Tanner, Fassbinder, Luis Buñuel, Philippe Garrel, Manoel de Oliveira, Claude Lelouch, Marguerite Duras... i esclar, el seu marit, Barbet Schroeder. Però el motiu de la seva visita d’aquest dimarts a Barcelona no era revisar la seva carrera, sinó parlar del director amb qui va treballar en set ocasions: Jacques Rivette, a qui la Filmoteca dedica una retrospectiva. “Em reivindico com a actriu rivettiana”, afirma amb rotunditat Ogier. “No sé per què va treballar tantes vegades amb mi, no m’ho va explicar mai. Tots els cineastes de la Nouvelle Vague tenien muses. Godard, Chabrol i Truffaut tenien les seves i Rivette em tenia a mi”.

En els 40 anys que van des del seu primer film amb Rivette, L’amour fou, fins a l’últim, La duquessa de Langeais, cineasta i actriu van compartir molt cinema però també molta vida. A Le pont du nord, Rivette va reunir Ogier amb la seva filla, la també actriu Pascale Ogier, per interpretar les dues protagonistes del film. Dos anys després, Pascale Ogier moria per complicacions cardíaques. “ Le pont du nord és una pel·lícula molt especial per a mi -explica l’actriu-. La idea d’on sorgeix la pel·lícula la vaig escriure jo en una postal que vaig enviar-li a Rivette i, de fet, tant la Pascale com jo sortim als crèdits com a guionistes del film. Per a mi, a més, el cinema és una cosa viva i, gràcies a Le pont du nord, 35 anys després de la mort de la Pascale tothom la pot veure a la pel·lícula com si encara fos viva”.

El cineasta va intentar fitxar l’actriu per a la seva segona pel·lícula, La religieuse, però ella estava compromesa amb el muntatge de teatre d’avantguarda Les idoles. Quan van acabar les representacions, Rivette va fitxar en bloc els intèrprets de l’obra per actuar a L’amour fou. “Va ser una pel·lícula decisiva en la meva vida, la que va fer possible totes les altres -explica-. Després de veure-la, Alain Tanner em va oferir protagonitzar La salamandra ”. Per a Ogier, L’amour fou marca “el moment en què Rivette es llança a improvisar amb els actors influït per les pel·lícules de Cassavetes amb Gena Rowlands”. Amb Rivette els actors havien de participar de manera molt activa en la creació de les pel·lícules, des del vestuari fins als personatges. “Per això els seus films són tan llargs, perquè es nodreixen dels accidents dels rodatges i de la improvisació dels actors. Mai deia «Tallin!», deixava que els actors continuessin l’escena. Això de vegades sortia molt bé i de vegades no tant”, conclou amb un somriure.

La retrospectiva de Rivette, un autor gairebé sempre ignorat per la distribució espanyola, comptarà en principi amb nou títols, entre els quals hi els essencials Céline et Julie vont en bateau, L’amour fou i Paris nous appartient, tot i que estarà oberta a anar incorporant films tan importants com La belle noiseuse i Out 1 a mesura que els conflictes sobre els drets de les pel·lícules se solucionin.