Quan Bach entra dins una gàbia: el projecte d’Inca que guanya ressò internacional

PalmaHi ha projectes que neixen pensats per arribar a un resultat i d’altres que neixen, precisament, per no acabar mai de tenir una forma definitiva. Gàbia pertany als segons. El teatre Principal d’Inca va posar les sis Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach dins un cub, hi va situar el violoncel·lista Miquel Àngel Aguiló i va començar a convidar artistes perquè habitassin aquell espai i el transformassin. Música, dansa, circ, grafit, arts visuals, vídeo i moviment han anat entrant i sortint d’una estructura que funciona simultàniament com a escenografia, límit, refugi i lloc d’exposició.

El resultat és un projecte difícil d’encasellar, construït des d’Inca i que progressivament ha començat a despertar interès fora de Mallorca. Després de presentar-se al Principal inquer, Gàbia va continuar el seu recorregut a Barcelona, amb funcions a DAU al Sec i ressò en diferents mitjans. Ara arriba un reconeixement d’una altra dimensió: ha estat seleccionat per participar en la Prague Quadrennial of Performance Design and Space 2027, una de les principals trobades internacionals dedicades a l’escenografia i a la investigació sobre l’espai performatiu.

La selecció importa, però sobretot perquè confirma una trajectòria. Un projecte de recerca escènica nascut en un teatre municipal d’Inca ha aconseguit entrar en circuits on es pensa cap on van l’escenografia i les arts performatives contemporànies.

Bach com a columna vertebral

Al centre de Gàbia hi ha una obra de gairebé tres segles d’història. Miquel Àngel Aguiló interpreta íntegrament i en directe les sis Suites per a violoncel sol de Bach. Però, lluny d’una interpretació convencional de concert, la música funciona com l’esquelet temporal sobre el qual es construeix tota la resta.

Al voltant d’Aguiló hi ha el cub. Un quadrat dins un altre quadrat que altera la relació tradicional entre intèrpret i espectador. La proximitat és extrema. Qui mira deixa de quedar protegit per la distància habitual d’una platea i qui actua queda sotmès a una exposició gairebé física davant el públic.

Aquesta tensió és part de l’obra. Gàbia pot ser un lloc d’intimitat extrema i alhora un espai de vulnerabilitat absoluta. Des que va néixer, nou artistes procedents de disciplines diferents han passat pel dispositiu. I cadascun ha modificat el projecte. No es tracta simplement que diferents intèrprets facin una mateixa peça: cada intervenció estableix una relació nova amb Bach, amb el cos, amb la imatge, amb l’arquitectura del cub i amb els espectadors.

Aquesta és probablement una de les raons per les quals el projecte manté la capacitat de créixer. Gàbia no és tant un espectacle com una estructura preparada perquè hi passin coses.

Una obra que no vol quedar tancada

Sota la direcció artística de Miquel Àngel Raió, director-gerent del teatre Principal d’Inca, el projecte es va concebre des del principi com una investigació escènica i no com una peça acabada.

La música no acompanya la dansa, ni el vídeo il·lustra la música, ni l’espai serveix simplement de decorat. Tots aquests elements comparteixen jerarquia i es condicionen mútuament. El cub obliga els creadors a repensar el moviment; Bach imposa un temps; les imatges transformen la percepció de l’espai i la presència pròxima del públic modifica inevitablement la interpretació.

El projecte, desenvolupat amb el suport de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM), forma part d’una línia que el Principal d’Inca ha intentat reforçar els darrers anys: que el teatre no sigui únicament un lloc on rebre espectacles creats en altres bandes, sinó també un lloc on crear, investigar i assumir riscos.

“Gàbia va néixer precisament de la voluntat d’entendre el teatre no només com un espai d’exhibició, sinó també com un lloc on investigar, assumir riscos i generar nous llenguatges”, explica Raió.

Que aquesta aposta arribi ara a una plataforma internacional dona una altra dimensió a aquella decisió. La Prague Quadrennial, creada el 1967 i celebrada cada quatre anys, reunirà a Praga entre el 8 i el 17 de juny del 2027 creadors, institucions, professionals i escoles procedents de desenes de països. Així, Gàbia formarà part de PQ Performance Space, una de les seccions dedicades específicament a pensar com es construeix i transforma l’espai de la performança.

La nova vida internacional de Gàbia planteja, a més, un problema molt coherent amb l’esperit original del projecte: a Praga no s’hi representarà l’espectacle. La selecció és en format expositiu, i això obliga l’equip del Principal d’Inca a fer una cosa que, en realitat, encaixa perfectament amb una obra concebuda per transformar-se: tornar-la a imaginar.

“El fet que a Praga no presentem la performança, sinó la seva transformació en una proposta expositiva, ens interessa especialment”, explica Raió. “Ens obliga a tornar a pensar el projecte: què queda d’una experiència escènica quan desapareixen els intèrprets? Com podem transmetre un espai, una proximitat, un so o una sensació a través d’una exposició?”

El teatre treballa ara amb diferents possibilitats. Una maqueta del dispositiu original, fotografia de gran format, projeccions, so i elements espacials podrien formar part de la proposta. L’objectiu no és construir una vitrina que expliqui què va ser Gàbia, sinó intentar que el visitant n’experimenti alguna cosa.