Ana Laura Aláez: "Hi ha una qüestió atàvica a les Balears que m'impacta emocionalment"
L'artista inaugura a Es Baluard Museu 'Som Palau / Som Estable', una exposició de cinc peces que reflexionen sobre la dependència de la matèria i el buit des d'una perspectiva mediterrània
PalmaAna Laura Aláez (Bilbao, 1964) es va instal·lar a Mallorca fa 13 anys i les vivències ofereixen fruits artístics sorgits de la terra d'acolliment. "Al principi em va resultar difícil perquè sempre havia residit a grans ciutats, però al cap de dos anys vaig començar a trobar-m'hi molt bé. Em permet alimentar la sensació que estic en un territori que no és el del meu lloc d'origen, però on tinc la llibertat de desenvolupar una mirada externa", explica enfront de les cinc peces (quatre escultures i una fotografia) de Som Palau / Som Estable, l'exposició que inaugura el dijous 25 d'abril a les 19 hores a Es Baluard Museu.
La mirada externa a la qual al·ludeix Aláez s'ha posat en "moltes coses latents" durant la seva trajectòria: "No tenc un discurs heroic, sinó que intent expressar experiències. No tenen per què ser grans; poden ser simplement quotidianes". Ho fa a través de materials humils, com l'espart d'unes cordes trenades, que ocupen l'espai simulant cabells de dona. Però no amb un propòsit amable, purament estètic, perquè hi ha una cosa "retorçada" en el seu plantejament, disposició i execució, en la qual han col·laborat artesans de Mallorca i Eivissa.
"L'experiència a les Illes és aquí", reconeix assenyalant Som Palau / Som Estable, la peça que titula l'exposició i en la qual contraposa el ferro d'unes cadenes que comparteixen espai amb nou unitats d'espart: són cons que remeten al bust femení o a una espiral inacabada. Encara que l'impuls per crear va sorgir de fer un baix relleu, "una gestalt com les teulades que coronen una màgica necròpoli etrusca", els nou cons remeten a un refugi "inestable"; una cabana o una barraca. I el refugi a l'obra d'Aláez és també el propi cos, un element inherent a la seva producció, igual que la feminitat en un sentit ampli i evolucionat. "Quan vaig començar la meva carrera als anys 80, la presència de la dona a l'art era inexistent. Les veus dels homes eren rotundes, ho tenien tot clar: la força i el físic era el que impactava. Jo necessitava indagar en la vulnerabilitat i en les pors".
Llenguatge propi
L'artista es va rebel·lar contra aquestes formes, aquesta veu silent imposada que ha traduït a un llenguatge propi; un en el qual l'espai té un paper fonamental i que neix en el dibuix, com assenyala el comissari de l'exposició, Frederic Montornés.
Per a Aláez, l'escultura comença en l'espai, en el buit que concep indissoluble de la peça. "Necessit activar aquest espai, és una qüestió energètica, saber traslladar aquesta idea. És una qüestió de diagonals, d'abstracció, d'una relació entre allò tridimensional i el dibuix, que funciona com un esbós", assegura sobre un procés similar a un buidatge. Després, construeix a partir del silenci, de la introspecció. "A les Balears hi ha una qüestió atàvica que m'impacta emocionalment", confessa sobre el germen d'una exposició que ofereix la paradoxa d'una proposta tremendament mediterrània, però signada per una artista basca.
