Com era Albert Pinya, segons el seu amic: “Era un líder natural: t’atrapava, volies estar al seu costat”

PalmaEl protagonista d’avui té un magnetisme i una personalitat que en dificulten l’aproximació. Tan aviat s’apropa a les persones com se n’allunya, tan aviat t’enlluerna i t’enamora com et carrega. Ens en parlarà un amic de tota la vida, d’aquells amb qui comences a relacionar-te pegant quatre xuts al pati de l’escola quan despunta el sol adolescent: d’aquells que et coneixen tant que tenen, fins i tot, un poc de por de parlar de tu. El protagonista és l’artista Albert Pinya (Palma, 1985), i a la seva història més desconeguda ens hi acosta Francesc Becerra, amb qui es coneixen des de parvulari: “Aleshores n’Albert ja era una persona molt simpàtica, tot i que també tenia un punt introvertit”. Les contradiccions ens acompanyen durant totes aquestes línies.

En dir el seu nom, apareix als pensaments, ben enmig del front, l’artista de cabells obscurs, reülls i caòtics, amb barba i ulleres sol. Però hi hagué un moment que Albert Pinya encara no pintava: “Durant aquells anys, entre els 14 i 16, no tenc record de veure’l dibuixar o pintar. Era una persona molt oberta i extravertida, però no mostrava encara, almenys de manera evident, una inclinació artística”, apunta Francesc, que fa un matís: “Sí que li agradava molt la poesia”. I encara diu més: “En el fons, crec que li hauria agradat ser poeta. Quan vaig fer els devuit anys em va regalar un poema i encara el guard”.

Aquest impuls, diu, va arribar cap als desset anys, quan se’n va anar a València a acabar els estudis de Batxillerat. Allà va començar a despertar el seu vessant artístic i inicià el camí cap a Belles Arts a Barcelona. En un moment donat, Albert va decidir deixar el grau i tornar a Palma: “Es va convertir en un artista autodidacta, començà a experimentar i a cercar el propi llenguatge”.

De fet, Francesc diu que alguns dels millors moments que ha viscut amb ell han estat pintant en plena natura. Agafaven els tapins i es plantaven a la costa de Maioris, o bé a les fonts Ufanes si havien brollat: “Ell duia el seu material i es posava a pintar. A vegades pintava nu, o bé posava el llenç davall l’aigua per veure quin efecte feia. Experimentar, provar coses noves i jugar sempre l’han motivat”.

El fet de deixar la carrera i tornar a Mallorca explica bastant la manera de ser d’Albert: una persona a qui no li agraden les normes ni les formes establertes. En paraules del seu amic: “El que li interessa és descobrir noves maneres de fer les coses”. De jove ja tenia un “caràcter disruptiu, amb ímpetu, força i molta personalitat”. Era un líder natural: “La seva energia t’atrapava, volies estar al seu costat. Era, i encara ara, magnètic, aclaparador”. Aquest caràcter, que també presumeix d’una sensibilitat desbordada, el converteix en una persona intensa: “T’enlluerna i t’enamora, però alhora pot arribar a asfixiar. Té una dualitat molt marcada: és introvertit però també extravertit, tímid però capaç de tirar endavant sense por. Crec que és conscient d’aquesta manera de ser i, en certa manera, hi juga”, assumeix l’amic d’infància.

Albert és el petit de tres germans, i tota la vida ha estat una persona molt familiar. La mort del seu pare el va marcar molt perquè estaven molt units: “Sempre miraven el Barça junts!”, recorda Francesc. També està molt unit a sa mare. Com a curiositats, Francesc diu que Albert és “una persona molt enamoradissa i amb un cert gust, sobretot de més jove, pels programes com Salsa Rosa. Quan l’energia era inesgotable, feien el tour de les revetles de Mallorca, especialment les “revival” que feia el DJ Andreu Lladó. Qui sap si és d’ençà d’aquests vespres, plens de paperins de colors a les places dels pobles, que Albert Pinya té la inspiració idònia per fer algunes sessions com a punxadiscos amb un nom artístic que quasi es pot menjar: El (nuevo) duque de la ensaimada. Que us aprofiti!