Cinema
Cultura31/03/2023

"Agustí Villaronga hi va deixar la vida per fer aquesta pel·lícula"

S'estrena la comèdia familiar ‘Loli Tormenta’, obra pòstuma del director mallorquí amb guió de Mario Torrecillas

BarcelonaQuan el director Agustí Villaronga (Palma, 1953 - Barcelona, 2023) i l’escriptor i guionista Mario Torrecillas (Esplugues de Llobregat, 1971) compartien pis, tenien la rutina matinal següent: Villaronga baixava a esmorzar, recollia la publicitat de la bústia i l'entregava a Torrecillas, que feia servir els papers per esbossar-hi al darrere els seus guions de còmic, amb els quals després empaperava la paret. Un d’aquells guions era sobre una àvia esportista i amb Alzheimer i els dos nets amb qui vivia, que amagaven a tothom la malaltia de la dona perquè no els enviessin a un orfenat. "Un matí, l’Agustí el va veure tot a la paret i va dir: «Aquesta història la vull explicar jo»", recorda Torrecillas. I ho va aconseguir: aquest cap de setmana ha arribat als cinemes Loli Tormenta, el desè llarg de ficció del mallorquí. Però el que no imaginaven ni el guionista ni el director és que seria l’últim film de Villaronga, que el va completar poc abans de morir al gener a causa d'un càncer.

La Loli Tormenta que interpreta Susi Sánchez és una excampiona d’atletisme que viu en una casa atrotinada de la perifèria barcelonina i té cura dels seus nets, cadascun fill d’un home diferent (i desapareguts del mapa) i de la filla de la Loli, morta fa uns anys. Els primers símptomes d’Alzheimer de la Loli s’afegeixen a l’amenaça de desnonament per no pagar la hipoteca. La cursa d’obstacles vitals de la família i el seu enginy per superar-los és el motor d’una comèdia amable i tendra als antípodes del cinema fosc i torturat de Villaronga. "Tenia moltes ganes d’acostar-se al públic amb un registre diferent, més lluminós i popular –explica Torrecilllas–. A més, a l’Agustí li agradaven molt les pel·lícules de Berlanga i Ferreri, on l’humor anava acompanyat d’emoció. No volia fer una pel·lícula guai per a gent guai ni per als festivals, sinó arribar a la gent. Era una pel·lícula perquè la gent l’estimés, però sense tractar-la d’idiota com fa el cinema familiar de Mediaset o Atresmedia".

Cargando
No hay anuncios

Villaronga no volia agradar al públic a qualsevol preu. Per a ell era molt important, per exemple, fer un retrat càlid i lluminós de la vida de barri. "La Barcelona de Loli Tormenta no té res a veure amb la que mostra el cinema català i espanyol quan s’acosta al barri", assenyala Torrecillas. "A l’Agustí no li agradava que el barri s’associés sempre a delinqüents, ionquis i penjats, ell volia mostrar un barri on també hi hagués felicitat i alegria". La pel·lícula també s’aproxima a la vellesa des d’una perspectiva positiva, però sense condescendència amb els estralls del temps i la biologia. "Creia molt en un envelliment actiu, no tota la gent gran es vol estar al sofà mirant la televisió. Per això a la pel·lícula veiem avis corrent amb els nets i saltant tanques, una imatge que el cinema no havia mostrat mai", diu el guionista.

Una decisió radical

Per a Torrecillas, la felicitat de compartir un projecte amb el seu amic es barreja amb la tristesa per les circumstàncies que van envoltar una pel·lícula que es va rodar en contra de l’opinió dels metges de Villaronga. "Ell es trobava malament des de l’època d’El ventre del mar i després dels premis de Màlaga el van operar –explica Torrecillas–. Hauria d’haver seguit amb la quimioteràpia, però va firmar un paper disculpant els metges del que li pogués passar i va fer la pel·lícula sense químio, però va ser molt dur per a ell. Tenia molts problemes per aixecar-se del llit i, a la nit, després de 12 hores de rodatge amb una calor infernal, s’havia de posar a reescriure el guió perquè li anaven caient escenes. Després de cinc setmanes de rodatge, va anar al metge i les cèl·lules canceroses havien augmentat de manera brutal i el càncer li havia arribat als ossos. L’Agustí hi va deixar la vida per fer aquesta pel·lícula. I una de les últimes coses que va dir quan ja estava pràcticament a l’altre món és que volia canviar-ne dues músiques".

Cargando
No hay anuncios

Els metges no van ser els únics que van dir a Villaronga que no fes la pel·lícula, també el seu guionista. "Li vaig dir que no la fes, que no era bo per a ell –explica–. L’entorn de l’Agustí estava molt preocupat perquè sabíem que s'immolava. Però estava decidit a fer-la, era una espina que tenia clavada. I el seu esforç va ser heroic, tenia una capacitat de treball brutal i estimava la seva feina". A Torrecillas també li dol que Villaronga no pogués completar "el seu gran projecte": l’adaptació de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. "Loli Tormenta està molt bé, però si havia de ser la seva última pel·lícula, el seu últim esforç, potser hauria sigut millor que fos La mort i la primavera, que era la que volia fer des de feia molts anys. Que un artista de l’envergadura de l’Agustí s’hagi quedat sense adaptar aquest paradigma de la literatura catalana diu molt de la precarietat d’aquest món".

El còmic del qual va néixer la pel·lícula

El mateix dia que s’estrena Loli Tormenta, Mario Torrecillas publica amb el segell Bruguera un còmic homònim amb dibuixos de Núria Farré a partir del guió del qual es va enamorar Villaronga. No és, per tant, una adaptació de la pel·lícula, sinó la història original de la Loli i els seus nets. "És una mica diferent de la pel·lícula, però no gaire –explica Torrecillas–. Té més pausa i més seqüències. El guió original de la pel·lícula era més semblant, però l’Agustí va haver d’eliminar moltes escenes, va ser una escabetxina". El còmic és la segona part de la trilogia de la infància que Torrecillas va començar amb Dream team, que Villaronga ja volia adaptar, però que va acabar tenint adaptació francesa: Una petita mentida, de Julien Rappeneau. El guionista ja treballa en la tercera part de la trilogia.