Excel·lències

1.La primera excel·lència va arribar per sorpresa i amb un missatge clar. “No t’ho perdis. Primeríssim nivell”. Val a dir que tot el que organitzen a la Torre de Canyamel duu marcat a sang i foc el segell de l’excel·lència i, per tant, l’observació era gairebé una redundància. El lloc de trobada l’hotel Convent de la Missió. No estava ple, perquè no hi havia hagut massa rebombori, però les cares eren totes conegudes. Bon senyal. Una altra incògnita era veure i, sobretot, sentir la idoneïtat acústica de la sala habilitada per a l’ocasió. Impecable podria ser l’adjectiu més adient. Bona sonoritat i una projecció neta, que naturalment millorava, en la mesura del possible, l’esdeveniment. Difícil qualificar el concert d’una altra manera que no sigui la d’esdeveniment. Una sola peça, la que Franz Schubert va escriure dos mesos abans de morir, als trenta-dos anys, amb una producció majúscula, potser inclassificable pel que fa a l’estil, i d’una riquesa harmònica inqüestionable com ha demostrat la història de la música, la qual li ha concedit el “do” de la immortalitat. El Quintet per a corda en do major Op. Posth 163, D 956 que, juntament amb els tres quartets en la menor, en re menor i en sol major, és considerat com una les tres millors contribucions del compositor a la música de cambra i, per tant, no cal dir que són obres mestres, com així ho corroboren les gravacions de Rostropovitx i de Pau Casals. Parlar d’originalitat i de Schubert és quasi una redundància, però en el cas del Quintet no hi ha dubte que porta valor afegit, com és el d’incloure un segon violoncel en comptes de la viola habitual, que li augmenta exponencialment el cúmul de sensacions, amb un segon moviment, l’adagio, que tan sols es pot qualificar d’insuperable. Els integrants de tan gran delicadesa varen ser Olivier Charlier i el seu deixeble Sebastià Pou al violí, Sonya Krasnova a la viola i Christoph Henkel i el seu deixeble Emmanuel Bleuse al violoncel.

2. Per sobre del primer concert de la temporada d’Studium Aureum sobrevolava el fantasma del que al mateix temps es feia a la Seu amb la Simfònica i la Coral Universitat de les Illes Balears. L’auditori del Conservatori estava pràcticament ple. La fidelitat del seu públic va quedar contrastada i reafirmada un cop més. El gran convidat de la vetllada era Franz Joseph Haydn, de qui l’orquestra amb Ramon Andreu al capdavant, com a solista, va interpretar el Concert per a violí en la major, conegut també com “Melker”. Una bona prova del seu treball com a compositor que implicava novetats més que interessants, però com ell deia, tancat al palau d’Esterhàza, que tant li recriminava Wagner quan predicava llibertat creativa, que, “aïllat del món, ningú no em podia importunar i així és molt difícil no ser original”. Sigui com sigui, amb cadenes o sense, per a la història aquest va ser un dels primers grans concerts per a violí de l’època clàssica i que el solista va interpretar amb tota l’elegància i tendresa de la partitura, trobada a l’abadia de Melk. Aplaudiments a rebentar. Després, amb el cor sobre l’escenari i Virginia Wagner soprano, Mar Campo, mezzosoprano, Antonio Aragón, tenor, i Carlos López, baix, varen interpretar la Missa in Angustiis en re menor, que és un subtítol del compositor segurament per la manca de mitjans (músics) a l’hora d’interpretar-la, quan els seus patrons passaven per dificultats econòmiques, i també coneguda com la Missa Nelson per diferents arguments, cap d’ells contrastat. No sé si és la més famosa de les catorze misses que va compondre Haydn, però, en qualsevol cas, és una de les més conegudes. De gran bellesa, extrema solemnitat, amb una aproximació operística i no gaire sacra, Ponseti, els solistes, el cor i l’orquestra, varen estar a l’altura del que s’esperva, superaren expectatives i dibuixaren excel·lències i finiquitaren el concert amb un record musical per a les víctimes de la tragèdia llorencina. Emocionant, sentit.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF