Balears 26/10/2014

No som jo qui cura les cremades, només som un canal per fer-ho

Magdalena Andreu Amer Pallerenca (Manacor) és treballadora social. Talment ho va fer el seu padrí i la seva mare, guarda amb gelosia una oració secreta que cura les cremades

Jaume Adrover
4 min

Magdalena Andreu Amer Pallerenca (Manacor) és treballadora social. Talment ho va fer el seu padrí i la seva mare, guarda amb gelosia una oració secreta que cura les cremades. Parla amb un respecte sincer cap als seus predecessors, que aconseguiren espantar el dolor de molta gent, una virtut que el destí li ha conferit a ella fa pocs anys.

Si una persona es crema, li podeu llevar el dolor?

Sí, conec una oració que vaig heretar de ma mare que lleva el dolor de les cremades, ajuda a curar-les i fa que no en quedin marques. Normalment em telefonen, deman el nom complet, de quin poble són i l’apunt en una plagueta. Després dic l’oració. A la gent li funciona, això és el més important.

Qui va ser el primer “pallerenc” que començà a guarir cremats?

El meu padrí. Poc després de casar-se va emigrar a l’Argentina, perquè aquí no tenia expectatives. Varen vendre un trast per comprar el bitllet. La padrina quedà aquí, molt disgustada, i ell va anar a fer feina a una finca. No va fer fortuna, però es va fer amic de l’amo, que sabia l’oració i la usava per curar cremats. Aquell home va emmalaltir i, abans de morir, la va confiar al padrí. És l’única cosa que dugué de l’Argentina.

Curava altres afeccions?

El mal d’orella i les morenes. Pel mal d’orella, han de tallar tres ullets d’alfals, picar-los dins un morter, fer-ne una bolleta i posar-la dins l’orella tota la nit. Per les morenes, el padrí usava una planta que es fa en un torrent, però jo no la conec. De jove no ets conscient que els padrins no hi seran sempre, i s’enduen molts de sabers útils.

Quan no hi havia telèfon, com hi contactava la gent?

Hi anaven en persona; això era al barri de Crist Rei. Venia una gentada i en record molts que just voltaven el cantó i deien: “El mal em comença a fugir” o “Ja no em fa gens de mal”. Ma mare ja atenia per telèfon i jo ara ja tenc gent que m’ho demana per WhatsApp.

El padrí va conferir aquesta “virtut” a la vostra mare. Com va ser?

Un any de molt de grip el padrí la va agafar i va estar a punt de morir. Quan era al llit, vingué una fornera de Felanitx que s’havia cremat molt. Ma mare ja sabia l’oració, però li digué que no podia fer-hi res. Tant hi insistí que li digué: “Ho faré si no ho dius mai a ningú”. I aquella dona es va curar. Va ser l’únic pic que la va fer servir amb son pare viu.

No pot haver-hi suggestió per part del malalt?

No, moltes vegades no és el cremat qui crida o aquest ni tan sols sap que algú ho ha fet, com en el cas de nins molt petits. Sovint et crida un familiar que intenta ajudar i no ho diu al cremat.

L’oració no es pot dir a ningú?

No! Sempre hem tingut clar que mai no es pot revelar. Va ser devers el 1965, quan va morir el padrí, que ma mare va heretar l’oració. Poc després, un capellà de Manacor va començar a insistir a mare perquè la hi confiàs “sota secret de confessió”, però mai no la hi digué.

Si prové de l’Argentina, l’oració és en castellà?

Idò no, és en català. No sé si la va traduir el meu padrí o ma mare.

La vostra mare quanta gent arribà a atendre?

Degueren ser milers. Jo sols fa 2 anys que atenc i en duc desenes. Veus aquesta plagueta (ens mostra la plagueta on anota noms, llinatges i poble de la gent que crida), idò ma mare en va omplir desenes. Les guard totes.

La vostra mare curava afeccions que el padrí no tractava?

Li demanaren curar herpes i va anar bé i també a gent tractada per radioteràpia. A mi m’han demanat curar picades de grumer i ha funcionat, i també mal d’orella d’alguns animals. Ara, no engany ningú. Si em criden per altres coses dic que no. Tenc clar que no som jo que cur, simplement som un canal, res més.

Alguns metges us han derivat mai pacients?

A ma mare la cridaven cremats de l’hospital de Bellvitge o Son Dureta, perquè hi havia metges que donaven el seu telèfon a pacients. L’any 1995, el porter del Barça Carles Busquets es va cremar les mans amb una planxa i va cridar ma mare. En poc temps va tornar a la porteria.

Madó “pallerenca” va morir a 98 anys. Com en vàreu viure el relleu?

Per una part em va entristir, perquè era la meva germana gran qui n’havia d’agafar el testimoni. Però ella va morir i em va tocar a mi. Llevat d’això, va ser molt natural, era una cosa que jo coneixia de sempre. Quan ma mare va veure que arribava el moment, em va dir: “Ara et toca a tu”. M’ho havia deixat escrit, però ho vàrem repassar per assegurar-nos que tot es feia bé. Al cap de pocs dies, ma mare va morir, i vaig començar a rebre telefonades de gent demanant ajuda.

De tot d’una, passàreu pena que no us funcionàs?

Estava un poc neguitosa i em vaig encomanar a ma mare. Passava pena de no fer-ho bé. Era una responsabilitat gran, per la gent que et necessita i pels meus avantpassats. Vaig començar, tot va anar bé i vaig agafar confiança. T’he de dir que mai no hem demanat doblers. Algú et dóna qualque cosa o et fa un present, però sempre hem tingut clar que havíem d’usar l’oració per ajudar la gent, res més.

stats