AUTOPISTES D’EIVISSA: UNA HIPOTECA A L’OMBRA

La controvèrsia Carbonero

L’exconseller socialista podria haver beneficiat les concessionàries amb més de 100 milions d’euros

És una de les actuacions més discutides de totes les que tenen a veure amb les autopistes d’Eivissa. El PP, de fet, s’ha passat tota la comissió d’investigació insistint-hi fins al punt que ha arribat a batejar-la com a “comissió Carbonero”.

L’exconseller d’Habitatges i Obres Públiques Jaume Carbonero va signar a final de maig de 2011 dues resolucions en què indicava el criteri que s’hauria de seguir per pagar el “peatge a l’ombra” de les concessionàries. Dos anys després, el Govern Bauzá va decidir portar aquesta decisió als tribunals perquè considerava que era lesiva per als interessos de la Comunitat. En dues sentències, dictades a final de 2015, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) els donà la raó i anul·là les dues resolucions emeses per Carbonero. El PP xifra en 100 milions d’euros el perjudici per als comptes públics de la decisió del socialista i ha intentat demostrar de totes les maneres que hi havia una intencionalitat per part de l’exconseller d’afavorir els interessos de les concessionàries. El fet que Carbonero signàs ambdues resolucions estant en funcions (després de les eleccions que van atorgar la majoria absoluta a Bauzá) ha amplificat les sospites dels diputats populars.

Un caramull d’informes

Les autopistes ja es van posar en marxa amb el segon Pacte de Progrés. L’abril de 2009 es disposà del primer recompte anual de cotxes que hi havien circulat. Llavors, però, van sorgir els dubtes sobre la manera com s’havia de pagar el “peatge a l’ombra”. El mètode el recollien dues clàusules dels plecs de licitació, la 55.4 i la 55.5. Aquesta darrera incloïa una previsió de trànsit de vehicles i dels doblers que pertocaria tocar. No quedava clar, entenia el llavors conseller, si aquella escala de previsions establia la quantitat màxima a pagar o si, per contra, es tractava de meres quantitats estimatives. Davant els dubtes i la transcendència de la decisió, es s’encarregaren tot un seguit d’informes.

La Secció de Contractació de la Conselleria va determinar que la interpretació de les clàusules havia de ser limitativa; a la mateixa conclusió arribava un segon informe de l’Advocacia de l’Estat, tot i que Carbonero va assegurar en la seva compareixença que l’informe de l’Advocacia determinava que la clàusula 55.5 s’havia de calcular a partir de criteris estimatius. Un tercer informe ho acabava d’embullar tot. El signava la Intervenció General de la Comunitat i indicava que “en cap cas, l’esmentat càlcul no suposa directament un límit (ni màxim, ni mínim) de la contraprestació a suportar per l’Administració, ja que el preu s’abonarà en funció de la prestació realitzada amb els límits i deduccions que els plecs estableixin, com per exemple els que indiquin les clàusules 55.4 i 55.5”.

La responsabilitat d’Intervenció

Carbonero va assegurar, en la seva compareixença, que es va basar en aquest informe “taxatiu” per prendre la polèmica resolució i no va amagar que està molest amb el viceinterventor, José Amengual, qui el 2013 va escriure un nou informe que, sota l’eufemisme de l’“aclariment”, canviava de criteri i deixava venut Carbonero. “La Intervenció té una actuació erràtica”, lamentà l’exconseller, qui afegí que el Govern Bauzá continuà pagant les quantitats derivades de la seva resolució durant dos anys, fins que decidiren interposar el recurs de lesivitat. “Dos anys pagaren seguint els criteris que segons vostè eren una temeritat”, va defensar Carbonero.

L’exconseller no fou l’únic excàrrec socialista que hagué de fer front als interrogatoris del PP respecte d’aquesta questió. L’exdirector general d’Obres Públiques Antoni Armengol va defensar que el segon informe d’Intervenció suposa un canvi significatiu respecte del primer. “No insulti”, digué al diputat del PP Miquel Jerez. “No és un aclariment. És que on diu blanc, diu negre”. Armengol considera que “hi ha un mòbil i de calat” en el canvi d’actitud d’Amengual respecte de la manera de pagar les concesionàries. Aquesta és la seva teoria: “Les normes de comptabilització de deute públic canviaren i es feren molt més estrictes des de la SEIC 2010, que entrà en vigor el 2014”. D’aquesta manera, segons afegí, “la limitació que varen posar de l’increment interanual, va passar just a no ser deute públic, però amb les modificacions de la norma que van entrar en vigor el 2014, ja computava seguríssim”.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF