ENTREVISTA

Pau Monserrat : “Només la socialdemocràcia pot evitar el col·lapse de l’economia”

Economista de Futur Legal i Professor d’Economia financera de la UIB
Pau Monserrat : “Només la socialdemocràcia pot evitar el col·lapse de l’economia” / ISAAC BUJ

S'ha convertit en referència per als mitjans de comunicació a l’hora de cercar motius i explicacions d’allò que passa en el món bancari. Des de Futur Legal, el despatx que comparteix amb l’advocada Cristina Borrallo, Pau Monserrat ofereix eines per moure’s amb més garanties d’èxit en una selva, la financera, on els bancs sempre parteixen amb avantatge. Per això, la setmana en què començam a conèixer les conseqüències de la fusió entre Bankia i BMN, el seu telèfon registra una activitat més intensa d’allò que és habitual.

Caldria recordar d’on venim i per ventura subratllar que la concentració d’entitats a la qual assistim des de fa anys es dona perquè abans hi havia una bombolla bancària; un escenari artificial, sobredimensionat...

Sens cap dubte. La crisi de la banca espanyola té un origen intern i un d’extern. La crisi de les subprime, que no comença però sí que es destapa amb la fallida de Lehman Brothers, afecta a escala mundial i les nostres caixes d’estalvis i bancs petits i mitjans, en la mesura que es finançaven en els mercats internacionals. Quan aquests comencen a tenir problemes de liquiditat, aquests es transfereixen a la banca d’aquí. I el problema propi de les caixes d’estalvis és la seva gestió. La manca d’una gestió professional va generar una bombolla immobiliària que els ha duit a la seva liquidació i la consegüent compra a preu de saldo per part de la banca privada.

Per tant, dins els factors endògens que han posat fi a les caixes, hi situau la bombolla immobiliària com a principal?

No es pot deslligar la crisi internacional financera de la domèstica, perquè la barra lliure de liquiditat que des de fora varen tenir les entitats espanyoles fa que aquestes comencin a deixar doblers sense calcular-ne el risc. Tenien molta munició i disparaven sense apuntar. Aquí és clau l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i el fet que el Banc Europeu prestàs doblers a preus increïblement baixos. Però, a més, els bancs espanyols se n’anaren a cercar doblers a la resta del món. Així se sobreendeutaren els bancs espanyols. I de cop i volta els tanquen l’aixeta i és quan esclata la bombolla immobiliària. Les entitats bancàries deixen de poder endeutar-se més i elles s’aturen de deixar doblers a les famílies; per tant, es deixen també de firmar o de pagar hipoteques.

I després hi ha el sobreendeutament de l’Estat...

És el tercer. Les caixes, per intentar sobreviure, miren cap a l’Estat... i arriben els rescats, xifrats en 64.000 milions d’euros, però si comptam les ajudes indirectes, els avals i els crèdits fiscals a la banca, arribaria a 200.000 milions. Aquest endeutament ara el té el sector públic, és a dir, tots els contribuents.

Precisament, les caixes d’estalvis sorgeixen en resposta a la desprotecció dels clients respecte dels bancs privats. És a dir, ara tornam a estar desemparats, encara més...

Sens dubte. La banca gestiona serveis que ara són bàsics: un compte corrent, una targeta... I ara, excepte Caixa Ontinyent i Caixa Colonya, no hi ha cap entitat pública que gestioni aquests serveis públics. De fet, Bankia, que tècnicament és pública perquè està intervinguda per l’Estat, actua amb criteris purament privats. Sí, estam desemparats.

Els privilegis de la banca tenen alguna excepció en el nostre entorn?

A tots els països europeus la banca té privilegis i un tractament especial perquè toca la benzina del sistema, que són els doblers. El que passa és que a Espanya aquest tractament és superespecial. Aquí la banca té segrestats els supervisors -Banc d’Espanya i Comissió Nacional del Mercat de Valors- i també els polítics.

Hem començat a conèixer les noves condicions que vol imposar Bankia-BMN als seus clients, sobre tot a alguns clients...

Als clients que cobren una pensió no contributiva, als desnonats, als que no tenen nòmina, Bankia els apujarà les comissions, els ho posarà difícil. No els interessen.

Les sucursals, les oficines bancàries de tota la vida, tenen els dies comptats?

Jo he arribat a dir que d’aquí a deu anys hi haurà una sucursal per localitat. El que està clar és que les sucursals físiques, com les hem conegudes fins ara, no tenen futur, estan obsoletes, i el seu personal també. El futur passa per oficines més grans i amb un personal molt especialitzat, que t’assessori sobre productes i operacions complexos. I també desapareixeran els doblers en efectiu, perquè així ens controlen i ens manipulen millor.

Davant aquest escenari, dramàtic, quina sortida ens queda?

Educar-nos financerament.

Com? Amb quines fonts?

De moment, de manera autodidacta. La formació financera i sobre l’economia de mercat hauria d’impartir-se en els centres educatius, des que els infants són petits.

I la banca ètica?

A Espanya simplement no existeix. I no existeix perquè no està normativitzada. Per tant, una entitat bancària és ètica perquè els propietaris diuen que ho és i, a més, la seva ètica no té per què coincidir amb la meva. Se n’hauria d’investigar en cada cas. Em conformaria si els bancs complissin la legalitat vigent.

És possible un capitalisme ètic?

M’agrada més parlar d’economia de mercat que de capitalisme. I clar que és possible. A més, el problema que tenim en l’actualitat no és el mercat, sinó la manca d’ell. La manca d’ofertes, la manca d’un mercat ampli i sòlid ens du als oligopolis, i aquests no solen ser ètics. Per mi la clau és tenir una economia de mercat amb reguladors potents; que les empreses estiguin fortament vinculades a les seves societats, que entenguin que contaminar el medi ambient o enganar els clients no surt rendible.

M’estau definint la socialdemocràcia, que a Europa està en franc retrocés...

Allò que està en retrocés perquè es penalitza és la ignorància dels polítics i la hipocresia.

Parl més del retrocés d’un pensament socialdemòcrata que inspiri uns determinats partits...

Pot ser. Els corrents de pensament són vàlids i poden ser útils, el problema és qui s’hi incorpora. De tota manera, si volem evitar el col·lapse de l’economia mundial, només ens queda la socialdemocràcia: economia de mercat, gestionant les externalitats positives i negatives.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF