Publicitat
Publicitat

SANITAT

Pateixi i reposi dos anys... fins a l'operació

Una jove amb un tumor cerebral ha d'esperar una intervenció al nervi ciàtic per caminar bé

La realitat s'imposa durament a les estadístiques i les dades oficials. Les xifres arreglades, o simplement presentades des del costat més positiu, cauen del paper empegueïdes quan topen amb la vida, amb la realitat de cada un dels pacients que intenta sobreviure o suportar tan bé com pot la situació que les estadísiques i les interpretacions del que és o no prioritari avui en el nostre sistema sanitari ens oculten.

Fa ben poc, el 17 de juliol, la Conselleria de Salut feia públiques les llistes d'espera a la sanitat balear i fixava en 108,95 dies l'espera per ser sotmès a una intervenció quirúrgica. Quasi quatre mesos. Es "venia" com a positiva la dada perquè a desembre de 2012 la demora era encara més alta, de 121,95 dies. Certament, s'havia reduït l'espera. I, segons les dades de Salut, la majoria de les persones estan pendents d'una operació "no preferent". Potser és així.

El que no va dir el Govern balear és que la situació avui és molt pitjor que fa dos anys, quan l'espera per una intervenció quirúrgica era de 51 dies. La Conselleria de Salut tampoc no parlava d'Ana. Ni d'ella ni de moltes altres persones que es poden trobar en una situació semblant.

Diuen que aprenem a viure amb els desastres i amb les xifres amb les quals ens informen o desinformen habitualment. Tant, que a vegades se'ns fan indiferents. I diuen també que, per fer-se a la idea de la magnitud d'un patiment, basta prendre d'exemple un cas personal i multiplicar-lo pels afectats per ser conscients de la realitat.

Nosaltres hem conegut Ana. Té 33 anys i viu a Illetes. Se la veu forta i amb energia. "A la força, diu ella". A 26 anys li va ser diagnosticat un tumor cerebral. L'operaren el 2009 i, posteriorment, fou sotmesa, fins al 2011, als corresponents tractaments de químio i ràdio. Ara està estable, amb controls periòdics a Oncologia de Son Espases. Les conseqüències no són poques: un mal de cap permanent, la necessitat de prendre medicaments mòrfics cada dia, baixades de tensió i també episodis d'epilèpsia. Idò tot això Ana ho viu amb força. El seu nin era molt petit quan li trobaren el tumor. Pareixia que just era mal de cap, però fou més greu.

És massa jove per tot això, Ana. I és molt conscient, malgrat la beneïda estabilització per ara del tumor, de la fragilitat de la seva situació. "Sé que tenc una espasa damunt", diu ella.

I què vol, Ana? Doncs una cosa tan senzilla com poder viure amb la màxima qualitat de vida que el tumor li permet. Però pareix que això no pot ser... almenys fins d'aquí a dos anys, per les llistes d'espera.

El juny de 2011, Ana fou sotmesa a una operació d'hèrnia discal. Just va estar bé un mes. Poc després, torna el mal perquè la cicatriu interna havia pinçat el nervi ciàtic. De llavors ençà, el mal ha estat permanent, amb tractament farmacològic. Mal intens i un gran estrès. "Començ a tenir mal i pens si és del problema del ciàtic o del tumor, ho pas molt malament". A vegades, les cames no l'aguanten i cau.

Operació indicada

Les visites a Urgències d'Ana són freqüents. I, després de dos anys de tractament pel pinçament del nervi ciàtic, recentment el metge que li fa el seguiment per aquest problema ha decidit que convé la intervenció quirúrgica per alliberar el nervi ciàtic.

Aquí la cosa s'embruta més. El pla és clar: operar. Però a l'informe mèdic mateix de la consulta externa de Son Espases -i als següents d'Urgències que hi fan referència- hi consta una anotació molt preocupant: "La llista d'espera és de dos anys. Per això recomanam que s'abstengui de realitzar esforços durant aquest temps i que continuï amb el tractament pautat pel metge de capçalera...". Dos anys ha d' esperar Ana perquè la seva qualitat de vida pugui millorar lleugerament.

Clar que hi ha una explicació per a aquest despropòsit: la intervenció a què ha de ser sotmesa pel problema del nervi ciàtic no és de les considerades "preferents" pel sistema sanitari. Si Ana no pot de mal i pateix perquè el dolor no té res a veure amb el tumor, no es reflecteix en les estadístiques ni en les prioritats teòriques.

La salut global d'una persona com es pot valorar? Es pot considerar una persona per parts? Realment, seria necessari revisar aquest sistema. Que parlin amb Ana. Ella diu que vol veure en persona el president Bauzá o el conseller de Salut per contar-los la seva situació.

De fet, la metgessa que va visitar dia 14 d'agost Ana a Urgències va fer constar en el seu informe una indicació de "reavaluació" pel servei de Traumatologia, per si algú arriba a la conclusió que per ventura sí que és preferent intervenir com abans millor una jove de 33 anys amb un tumor cerebral a qui les cames no li responen molts de cops i que pren morfina cada dia per suportar el mal. A les estadístiques, res no és així, però Ana així ho viu.