PalmaViure aniversaris personals és un plaer agredolç: el passat és irrecuperable, i el futur cada cop més curt. Viure aniversaris com el de l’aprovació de la Llei de Cabrera, en canvi, és un plaer complet: el procés obert amb la declaració del Parc Nacional no va cap a un final biològic, sinó a la consolidació i la permanència dels seus valors. Fa més de quatre dècades, Cabrera seduí un grupet d’adolescents, actors dels esforços més heterogenis per a la protecció d’un arxipèlag que, aleshores, era bombardejat i objecte de forassenyats projectes urbanístics. Avui toca fer memòria: fa vint-i-cinc anys quedaren definitivament conjurats projectes i activitats que ara semblen inimaginables: la reversió de l’illa als descendents dels antics propietaris, amb previsions de construccions turístiques; els usos bèl·lics amb foc real naval i terrestre; els usos nàutics incontrolats i expansius; els espolis arqueològics; els abusos pesquers i cinegètics… Cabrera va passar, per una decisió democràtica del màxim nivell, de camp de maniobres militars a Parc Nacional.
Una decisió que, també cal recordar-ho, no va ser fàcil. A principis dels 70, una colla d’amics, alguns dels quals iniciàvem aleshores estudis de biologia, poguérem accedir a Cabrera i descobrir-ne la fauna, especialment les riques colònies d’aus marines, per iniciativa de Josep A. Alcover. Feia trenta anys no hi havia anat cap ornitòleg, i sols s’havien publicat algunes poques notícies de la seva avifauna a una revista anglesa els anys 40. Començàrem a recollir dades, a publicar-ne de noves en bolletins científics i a la premsa de Palma. Un de nosaltres (J.Jurado), fins i tot, en va fer una pel·lícula ( Cabrera estimada ), projectada arreu. Aconseguírem dur a Cabrera en Rodríguez de la Fuente, que es va sumar a la causa amb entusiasme. Cabrera va sortir de l’oblit, i l’opció de la protecció es va plantejar públicament, després d’alguns anys de feina. Es va crear el GOB, que mantingué amb fermesa la bandera de la protecció de l’illa com una de les més clares prioritats.
Però no tothom pensava el mateix. L’exèrcit -que fins als intents de reversió a l’antiga propietat no n’havia fet un ús gaire rellevant- va optar per consolidar l’ocupació amb maniobres de milers d’homes, foc real i, tal vegada el més lamentable, l’obertura de pistes que feriren per sempre els paisatges intactes, ben forestat després de l’afortunada extinció de les cabres, que havien donat nom a l’illa des del temps dels romans. Les maniobres s’aturaren gràcies a una acció directa de Greenpeace (liderada per Xavier Pastor), malgrat que l’entitat no s’havia enfrontat mai a un exèrcit… i va guanyar! Després vingueren més articles, llibres, exposicions, conferències, congressos científics, assemblees ecologistes, manifestacions populars… Un llarguíssim procés que va culminar amb la iniciativa legislativa del Parlament per la declaració del Parc, que es va aprovar al Parlament espanyol. Un procés amb centenars de protagonistes i milers de col·laboradors. El Parc Nacional de Cabrera era un clam social que, per arribar a port, encara va haver de superar antagonimes interns en el partit que governava l’Estat (el PSOE), que algú hauria de descriure amb detall. Cal insistir, però, que la declaració del Parc Nacional era sols l’inici de l’autèntica conservació de Cabrera, una eina potent, però no més que una eina. En vint-i-cinc anys s’han fet coses importants (que l’antic quarter sigui avui un refugi n’és una), però n’hi ha moltes a completar, com la restauració biològica (un exemple: la necessària desratització de Cabrera gran), l’ampliació de la zona marina protegida, la millora de l’ús públic i, en especial, l’escolar, la recuperació del vell marí… Un aniversari és un bon moment per celebrar fets passats, però la celebració sols té sentit si és fèrtil i dóna impuls a millores ambicioses per al futur. Cabrera necessita més mitjans, i necessita que tothom sobre el terreny estigui a l’altura del projecte. En vint-i-cinc anys, s’ha fet camí. Tant de bo puguem celebrar-ne, tots i amb salut, el cinquantenari!
