Microsites 12/07/2021

Blanca Pavón: "A 'Íncube', el lector hi trobarà referències diverses, des de Miquel Martí i Pol fins a Antònia Font"

Margalida Munar
7 min
La poblera Blanca Pavón publica la seva primera novel·la

PalmaBlanca Pavón, una jove poblera de només 20 anys, ha publicat la seva primera novel·la, titulada Íncube. Amb una paraula atípica de títol, segons l'autora el contingut del llibre també és excèntric. De "lectura amena però sovint enrevessada", Pavón desconcerta el lector amb una imaginació i capacitat narrativa insospitades pel perfil biogràfic que té. La seva formació acadèmica gira entorn de la ciència –és estudiant d'Enginyeria de Sistemes Aeroespacials a la UPC–, però les seves inquietuds per la filosofia i l'art descriuen una cara professional molt més àmplia. Ho plasma en els quinze capítols d'aquesta història fictícia, escrita amb una maduresa expositiva i descriptiva que sorprèn per l'edat que té. A Íncube, Pavón transporta el lector a una societat futurista, tot i que ho fa a través d'una prosa poètica delicada. Mallorquina estudiant a Barcelona i amb tot de referències de la literatura catalana, la jove se suma al panorama literari i cultural de sa Pobla, i s'uneix a la llista d'escriptors poblers que encapçalen noms com Alexandre Ballester i Laura Gost.

Què trobarà el lector a Íncube?

Íncube és una novel·la de ciència-ficció i és una distopia. Hi descric una societat del futur en què la ciència i la intel·ligència artificial ho dominen tot i tenen dues facetes. Per la part positiva, han estat claus per fer front a l'emergència climàtica i per a un control estricte de pandèmies. En la societat que m'invent, no existeix l'agricultura ni la ramaderia –la segona és una de les principals causes del canvi climàtic induït per l'home–, per exemple. Tot l'aliment es produeix en laboratori: el d'origen vegetal es genera a partir de processos cel·lulars i la carn es fa in vitro. A més, els robots duen a terme una desinfecció i esterilització de tots els espais, de manera que la higiene es converteix en la més important mesura de prevenció de malalties –que descendeixen dràsticament–. No obstant això, la robotització i la maquinització d'absolutament tot també tenen molts aspectes negatius. Tot i ser fictícia, podria ser perfectament real en un futur. La història narra un possible desenllaç de la humanitat en un futur.

Què us va inspirar a escriure aquest llibre?

— A Íncube l'inspiren moltes coses: des de teories filosòfiques –com l'existencialisme o l'utilitarisme clàssic– fins a música de tota mena, sense oblidar la poesia ni les influències d'altres novel·les distòpiques de ciència-ficció. Amb el llibre, pretenc plantejar un esbarzer de preguntes al lector i fer-li qüestionar fins i tot la seva existència, però sense donar-li les respostes. D'aquí, el paper amagat que hi han jugat Plató –amb el seu dualisme entre el Món de les Idees i el Món Material–, Nietzsche –amb el materialisme–, Marx i Kant. Pel que fa al llegat poètic, m'he inspirat sobretot en Miquel Martí i Pol, a qui faig un homenatge a l'epígraf. Referent a la música, hi ha cançons amagades per tot el llibre. Autors com Antònia Font, Joan Miquel Oliver, Els Amics de les Arts, La Iaia, Pau Vallvé, Ferran Palau i El petit de Cal Eril hi són presents. Moltes d'elles entre línies, per la qual cosa difícilment qui llegeixi aquesta novel·la les trobarà totes. En definitiva, a Íncube, el lector hi trobarà referències diverses, des de Miquel Martí i Pol fins a Antònia Font, passant per teories filosòfiques.

Sent una distopia, a Íncube també descriviu un sistema social basat en l'autoritarisme i un control estricte de la societat. Amb l'edat que teniu (20 anys), hi ha tingut res a veure la crisi social que travessen sobretot els joves?

Definitivament, sí. A la novel·la, la protagonista, Níria –nom que em vaig inventar a partir de desfer la paraula 'oníria'–, s'adona de l'alienació en la qual ha estat capficada fins ara i on continuen immersos els seus conciutadans. Ho farà a través de l'educació, la qual m'atreviria a anomenar "arma", més enllà d'"eina". Imbuïda també per una de les meves novel·les preferides –Fahrenheit 451 de Ray Badbury–, on la lectura està prohibida, a Íncube els llibres estan també relegats a l'elit. No obstant això, la protagonista es rebel·larà contra els governants amb la voluntat de rompre els esquemes de l'Estat, que és estamental i recorda l'Antic Règim. En el sistema que m'he inventat, l'engranatge repressiu de la Nació s'articula minuciosament: les càmeres vigilen els ciutadans i els robots informen el govern de la mínima desobediència. Òbviament, la societat actual no és gens així. Com ja he dit, el llibre és una distopia i és fictici, però no deixa de ser una crítica social. Avui dia, en la societat profundament capitalista que vivim, hi continua havent repressió per part del sistema que afecta sobretot els joves.

Hi ha crítica social, per tant, tot i ser una novel·la?

— És clar que sí. La crítica no va únicament de la mà de l'assaig. Una novel·la pot ser també profundament crítica. A banda de tot això que he dit, tampoc podia faltar-hi la mirada feminista. A Íncube reflexion sobre la maternitat –enorme condicionant en la vida de la dona–, sobre la discriminació que patim –encara– les dones en el món de la ciència i sobre les agressions masclistes del dia a dia que es passen per alt. En aquest sentit, també critic els mitjans de comunicació, que sovint encobreixen la violència de gènere amb titulars patètics. A més, he intentat plasmar l'individualisme i l'egoisme de la societat actual, la qual, malgrat l'emergència climàtica, ha demostrat no tenir empatia ni cap a la resta d'espècies ni cap al planeta. Finalment, tenint en compte que Íncube va néixer durant el confinament, fa èmfasi, també, en la importància d'invertir en ciència per evitar futures pandèmies.

Pel que fa a la discriminació en el món de la ciència, hi té res a veure el vostre recorregut personal?

— Sens dubte. Sent estudiant d'enginyeria, un món en què la veu de les dones és gairebé inexistent, per arribar a la universitat i fins on som ara m'he trobat amb moltes pedres pel camí. Sempre que he explicat les meves metes i inquietuds professionals, hi ha hagut algú que m'ha dit que no ho aconseguiria mai. Estic segura que moltes de les meves companyes han viscut el mateix, però totes hem tirat endavant i aquí som: convertint-nos en enginyeres i en dones de ciència. Aquesta pressió social no la pateixen els homes. Som al 2021 i continuam immersos en una societat masclista, en la qual els estereotips de gènere continuen latents. És trist entrar a classe i observar que per cada 10 estudiants només una és dona. Però alhora és encoratjador. Encoratjador per a aquelles poques que som, perquè sabem que tenim en les nostres mans les eines per canviar-ho. Perquè de mica en mica puguem fer fora el masclisme de les aules i de la ciència.

La personalitat de la protagonista i la seva història de vida podria ser perfectament la vostra o tenir-hi relació?

— A veure, jo sempre he pensat que en tota història que s'escriu hi ha una part de l'autor; si no, l'obra no duria el seu nom. Mercè Rodoreda ja deia que "l'escriptura reflecteix el que l'autor porta a dintre". Níria, el personatge principal, és part de mi. Però també la resta de personatges que hi apareixen. Tots duen un trosset de mi. La història de vida de la protagonista podria haver estat la meva en una altra època o en unes altres circumstàncies, però per sort no ho és. Els mals del sistema patriarcal han fet estralls en el recorregut professional de Níria. Ella no va poder estudiar enginyeria perquè se li va imposar ser professora, mentre que altres personatges homes –com el seu germà Miquel i el seu amic Tariq– sí que varen aconseguir ser enginyers.

Heu comentat que el llibre es va gestar durant el confinament, però des de quan escriviu?

— Diria que és un somni frustrat que sempre he tingut. Quan era menuda, sempre havia dit que tiraria cap a les lletres, perquè l'art en general i concretament l'escriptura m'agradaven molt. I no m'anava malament escriure. De fet, quan ens comanaven fer una redacció a l'escola, sempre m'il·lusionava. Solia treure bastant bona nota i els professors se sorprenien de la imaginació que tenia i de la meva capacitat narrativa. Més tard, ja a l'institut, vaig descobrir que el món de la ciència i de la tecnologia també m'apassionaven. I vaig acabar estudiant la carrera d'Enginyeria Aeroespacial a la Universitat Politècnica de Catalunya –UPC–. Malgrat que sempre havia anat escrivint 'cosetes', que no compartia amb ningú, me les guardava per a mi. Fins ara, mai m'havia plantat a escriure un llibre.

Què us va dur, aleshores, a escriure Íncube?

— Vaig començar a escriure'l una mica abans del confinament, arran d'un concurs que feien a la meva universitat. El repte era escriure un llibre de ciència-ficció, i sent un gènere que sempre m'ha agradat, vaig dir-me a mi mateixa: "I per què no?". Va ser una mica l'impuls que necessitava. I malgrat ser ficció, a Íncube la poesia hi és present en molts de passatges. Jo consider que és més prosa poètica, però això ja ho deix a la valoració del lector. No vaig guanyar el concurs, però em varen fer una menció i ja va estar bé. Dic que aquesta novel·la es va gestar durant el confinament perquè, just després de posar-m'hi, ja ens varen tancar. Sé que varen ser uns mesos que tothom vol oblidar, però jo en tenc un molt bon record. Em va semblar que no estàvem vivint un moment per llegir, sinó per escriure. És cert que el que jo vaig escriure no té res a veure amb el que estava passant, però era la meva manera d'evadir-me'n. M'inventava un món alternatiu on podia passar el que jo volgués. Crec que si no ho hagués fet, hauria acabat com un llum.

I com va ser el procés de publicar-lo?

— Idò, amb la menció que he comentat i que em varen fer a la universitat, se'n va fer una mica de ressò. A partir d'aquí, una editorial catalana, La Gamberra, s'hi va interessar. Editar-lo va ser més complicat del que em pensava, sobretot les correccions varen dur bastanta feina. Vaig tenir una mica de controvèrsia amb els correctors amb segons quines paraules, en aquest sentit, perquè jo hi volia introduir vocabulari mallorquí i del nostre dialecte. Però al final vàrem arribar a un acord i tot va quedar enllestit. També vàrem haver de llevar els accents diacrítics per la normativa vigent. A mi això em va saber una mica de greu, continuu veient-me incapaç d'escriure sense ells. A banda, també hi havia el tema de la sinopsi i de la portada, que també volia que fossin completament meves. Les dues varen ser molt premeditades. Pel que fa a la portada, cercava que tingués un significat en el conjunt de l'obra i únicament es pot entendre després d'haver-la llegida. La vaig fer amb els pocs recursos que tenia, a partir d'una fotografia que havia fet i amb un programa d'ordinador bastant mediocre que m'havien deixat.

Ja per acabar, segurament la pregunta que més us deuen haver fet els que l'han llegida: Íncube tindrà segona part?

— La veritat és que la manera en què acaba el llibre és de lliure interpretació de cadascú, que era realment la intenció que pretenia: crear expectativa. La intenció d'escriure'n una segona part hi és i en qualque moment tenc pensat fer-ho, però ara mateix necessit un descans d'aquesta història. Hi he creat un univers molt complex i he de filar molts de fils perquè el desenllaç tingui sentit. Però les ganes hi són.

stats